La democràcia cultural

4.04.2019

Sota quin marc jurídic s’han d’aixoplugar les pràctiques comunitàries per tal que puguin parlar de tu a tu amb les institucions públiques? A Barcelona, l’Institut de Cultura col·labora amb altres àrees de l’Ajuntament, entitats i iniciatives de la ciutat, per tal de dur a terme Cultura Viva, un programa obert de recerca i desenvolupament de projectes. Durant els mesos de febrer, març, abril i maig d’enguany, Cultura Viva celebra les Jornades La ciutat com a laboratori de democràcia cultural. El 3 d’abril, la cita és a l’Antiga Escola Massana, i el títol de la trobada, “Valorar les pràctiques comunitàries, innovar en les normes”.

Els assistents a les xerrades de Cultura Viva, després de la taula rodona sobre el marc normatiu de la gestió comunitària | Foto: ICUB

Els assistents a les xerrades de Cultura Viva, després de la taula rodona sobre el marc normatiu de la gestió comunitària | Foto: ICUB

Les Jornades 2019 de Cultura Viva volen dur a terme “un retorn dialogat amb la ciutat dels projectes” que acullen. És per això que durant quatre mesos, l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) prepara xerrades i activitats al voltant de la gestió comunitària. Aquest dimecres s’han reunit a l’Antiga Escola Massana cinc persones bregades amb el tema: Daniel Granados, director de la programació de Cultura Viva; Laia Ricart, cofundadora de la companyia de teatre Blanco Roto, que forma part d’El Col·lectiu i de l’Assemblea del Teatre Arnau; Ramon Canal, director del Gabinet Tècnic de Programació de l’Ajuntament de Barcelona; Laia Forné, assessora de la Regidoria de Participació i Territori de l’Ajuntament, i Enric Capdevila, activista i membre de l’equip de gestió comunitària Casa Orlandai.

Cinc participants sota la moderació de Iolanda Fresnillo, sociòloga, investigadora i consultora en finances, que situa el debat al voltant de les pràctiques comunitàries amb conceptes com governança, avaluació i marc normatiu. Daniel Granados fa un estat de la qüestió sobre les polítiques culturals, que divideix en dos: la perspectiva de la cultura de l’excel·lència, que “marca allò que cal ser consumit”, es troba sovint “en grans equipaments públics o privats” i “conforma jerarquies culturals sense cap perspectiva d’igualtat”; i la de la cultura del valor econòmic, que entén aquesta com un recurs que permet engegar altres recursos, “la línia més reconeguda de la qual són les indústries culturals”. Basant-se en les idees de drets culturals i de democràcia cultural, Granados creu que “la política cultural ha d’anar més enllà dels sectors tradicionals”. Pel director de programació de Cultura Viva, l’estratègia per tal d’aconseguir que els projectes comunitaris es vinculin normativament amb l’administració passa per treballar en “el codisseny i la coproducció” d’aquestes polítiques.

Per analitzar aquesta perspectiva, la taula rodona de Cultura Viva reuneix experiències concretes de projectes junt amb visions més institucionals. Per exemple, Ramon Canal relata els resultats de l’estudi sobre l’encaix normatiu de les pràctiques comunitàries que ha realitzat a partir d’una vintena d’entrevistes a nivell intern dins de l’Ajuntament. L’estudi té sentit perquè “aquest govern municipal no només ha volgut modificar les polítiques, els continguts i els pressupostos, sinó també la forma dels serveis i les formes […] Però es troba amb contradiccions”, explica ell, que posa com a exemple els impediments amb què ha topat el consorci a l’hora de voler remunicipalitzar alguns serveis i internar-los a l’Ajuntament. Canal, que és doctor en Ciència Política, parla de l’existència de tres models de gestió: directa, comunitària o per contracte, i conclou que la millor solució seria no encasellar-se en cap d’aquests models, sinó pensar sistemes mixtos que afavoreixin la gestió comunitària de projectes cívics.

Laia Forné també comparteix aquesta visió institucional. En la seva intervenció a Cultura Viva, l’assessora de la Regidoria de Participació i Territori de l’Ajuntament descriu el programa Patrimoni Ciutadà. Primer, però, explica que “la base del que ara coneixem com a gestió pública neix per un reclam veïnal dels anys 70 de creació d’equipaments culturals, com ara Ateneu populars”. A partir d’allà, “l’Ajuntament ha dubtat i ha fet polítiques contradictòries”. En certs moments, per exemple, s’ha apostat per l’externalització del servei que havia de gestionar les demandes socials i els conflictes urbans. “Ara, en canvi, Patrimoni Ciutadà dona un marc a aquesta relació publicocomunitària”. El programa en qüestió, per exemple, cedeix espais municipals per dur a terme iniciatives comunitàries, o bé col·labora en la gestió cívica d’alguns equipaments de proximitat, o bé dona suport a serveis d’iniciativa ciutadana que no estan necessàriament lligats a un equipament públic. “La gestió comunitària és eficient i és econòmica”, conclou Forné.

Quant a les experiències concretes, l’actriu i creadora Laia Ricart explica que és membre d’El Col·lectiu, una assemblea que reuneix 54 companyies de teatre independent de Barcelona. Ricart creu que cal proporcionar espais comuns per a projectes de característiques similars per tal de fomentar la comunicació i les col·laboracions, i també defensa que es flexibilitzi el marc legal de les institucions per tal de trobar un llenguatge comú. Enric Capdevila, activista i membre de l’equipament de gestió comunitària Casa Orlandai, associació de barri que compta amb 300 socis, destaca que la seva intenció és passar de la gestió d’un equipament a la gestió d’un projecte comunitari, per tal de “trencar la cotilla que fa que siguem un centre cívic” i convertir-se “en un projecte molt més ampli, amb una lògica més reproductiva que productiva i en què la comunitat tingui autonomia i governança sobre aquest procés” . A més, demana un conveni laboral específic pel sector i altres peticions, com ara que el seu tracte amb l’Administració sigui menys fragmentat i més local i coordinat. Així, Barcelona es convertiria realment, com diu el lema de Cultura Viva, en una ciutat on es posa en pràctica la democràcia cultural.