Quin és el model educatiu que volem per als nostres fills?

17.02.2015

Clàudia Rius va visitar fa uns dies l’escola sueca de Kalmar i en va sortir fascinada, perquè el mètode d’aprenentatge a Suècia és molt diferent del nostre. Ens ho va explicar en aquest article, publicat a Núvol la setmana passada, que ja ha acumulat més de 30.000 lectures. L’article de Clàudia Rius va suscitar entre els lectors curiositat i, fins i tot, una certa controvèrsia: quin és el millor model perquè els nens llegeixin? Alguns lectors han deixat els seus comentaris i les seves reflexions, i les recollim en aquest article.

Nens de l'escola pública 'El Roure Gran'

Nens de l’escola pública ‘El Roure Gran’

Alguns lectors creuen que aquest sistema és segur molt millor que el nostre i que seria bo implantar-ne aquí un de similar. Marta Pombo, per exemple, explica que “fer un temari per a tots els alumnes i després deixar un marge més gran que el que tenim aquí perquè l’alumne que acabi abans pugui escollir què vol llegir és molt encertat” perquè, segons ella, aquest sistema “fomenta la curiositat, la millor manera de fer que la persona tingui ganes d’aprendre a través de triar el que, d’entrada, li interessa”. Per això creu que “podem millorar força l’ensenyament al nostre país només els aspectes positius d’aquest model suec” i que hauríem de fer un esforç per millorar el nostre ensenyament.

Del mateix parer és Carme Garcia Freixedas, que li sembla interessant aquest model suec: “com que el meu nét té TDH mai té temps per acabar els exercicis perquè es distreu; més ben dit, no aguanta més de 10 minuts fent la mateixa cosa. Crec que aquest sistema de no tenir pressa seria perfecte per a ell”. Així, Paco Rubio creu que “nos empeñamos en cabar los libros de texto, temas y fichas, desaprovechando 100% otros recursos como: lectura, escritura, dibujo, rincón del ordenador,… que son también parte muy importante de la clase”. L’Albert Ferré, per exemple, li sembla “espectacular” aquest model d’ensenyament, perquè “és un somni per aquells que ens ha agradat tant llegir sempre i que, les tardes cansades d’escola i institut no es permetien que els nostres ulls donessin per a més.”

Si bé Clàudia Rius ha plantejat un model idíl·lic, alguns lectors catalans que viuen a Suècia no ho veuen de la mateixa manera. Per exemple, l’Anna R., que viu a Suècia des de fa 12 anys i ha estat mestra a una escola sueca durant més de cinc anys, creu que no es pot valorar un sistema educatiu per una visita a una escola d’un país: “Jo visc a Estocolm, una ciutat i regió on hi ha molta multiculturalitat. Mai, repeteixo, mai he vist els alumnes esperar-se drets fins que entra la mestra i diu ‘Bon dia’”. Així mateix, assegura que mai no ha estat a cap escola “on només hi hagi 20 nens a l’aula i es divideixin en dos grups”, sinó que els grups “són de 26 a 30 alumnes i es subdivideixen en grups”. I afegeix: “Si una cosa es comenta a Suècia és justament l’error que tothom hagi de seguir el mateix ritme: és estressant per als que no hi arriben i és un avorriment pels que necessiten més estímuls. Per això, al final, els nens més ràpids acaben aprenent més a casa, si tenen pares interessats i amb educació, de manera que les diferències socials emergeixen igualment”. Per a l’Anna, doncs, el que és fonamental és “intercanviar els aspectes positius de cada lloc per aconseguir que l’educació millori a tot arreu”. Pensa el mateix Irene Mateo, que també ha estat professora a Estocolm durant cinc anys a dos instituts de secundària.

nens suecs

 

Així mateix d’escèptic es mostrava en Joan que ha topat amb uns comentaris que han contrarestat la “realitat idíl·lica” que mostrava l’article. I apunta que, a diferència de Suècia, on els alumnes tenen quatre mitges hores d’esbarjo, “el problema de l’ensenyament a Catalunya és que es fa molt dur a l’alumne, i les classes estan plantejades perquè l’alumne s’estigui quietet hores i hores i es dediqui a aprendre la norma dictada pel llibre”. Per a en Joan aquest és un model caducat, perquè “el món ha canviat i ara l’alumne estudia perquè se l’obliga, i per aquest fet s’encabeixen els que tenen un interès innat o infundat amb els que encara no el tenen; per tant, això que l’ensenyament és un ‘privilegi’ i que sols se’l pot permetre aquell que veritablement està interessat (era això o la feina ‘al camp’) s’ha acabat.” Per això, en Joan proposa vehicular l’obligatorietat amb divertiment, el qual també ha de vehicular coneixement, així com fer de la lectura un premi, si bé “caldria anar molt amb compte, perquè per segons quin alumne no pot ser-ho (ja sigui perquè el llibre no li interessa, ja sigui perquè no té un estímul que el faci llegir) i pot ser una tortura el fet de no fer res, o de llegir per obligació”, ja que aquí “els tempos de treball de cada alumne són diferents”.

Josep Maria Aloy, que dies enrere va publicar un interessant article sobre el foment de la lectura, també va decidir dir-hi la seva: “No és una qüestió de ser nòrdics o de ser mediterranis. Conec molts mestres que fan entrar ordenadament els alumnes a l’aula, que expliquen les matèries amb la calma necessària perquè tothom tingui oportunitat d’entendre-les bé, que dediquen sucosos espais a llegir amb fervor i passió i dediquen espais al debat sobre les lectures que els alumnes fan. Conec mestres que motiven a treballar i a créixer respectant els ritmes de cadascú; mestres que parlen baixet i amb convicció i, per tant, amb autoritat; mestres que escolten tots els alumnes que vulguin expressar-se i compartir les seves opinions […]. La llàstima és que en conec molts més que no fan gairebé res de tot això. I aquest sí que és el problema…!”.

Altres lectors, com Emili Roura, han destacat que no hi pot haver bona educació si cada nova legislatura s’elabora un pla d’estudis en funció de les ideologies polítiques: “és la política la que planeja la docència amb ‘principis bàsics’ tan increïbles com ‘hay que españolizar a los niños’”. Creu, doncs, que “haurien de ser els mestres més experts i l’observació del que en altres països dóna més bons resultats el que caldria adoptar per ensenyar més i més bé”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. No ens cal anar a Suècia per trobar sistemes educatius diferents, que respectin la maduració dels infants i els facin crèixer amb autonomia, despuntant les habilitats pròpies que cadascun té sense crear diferències ni limitant per sota ni per dalt. L’escola dels meus fills (escola Vilamagore de Sant Pere de Vilamajor) té tot això i més, model educatiu divers i punter. Dins el sistema públic, per tant sense classes socials ni elitismes. Anb mestres capdavanters, vocacionals i implicats en canviar el sistema per millorar l’educació del nostre país. El problema? El departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya: ens tanca per motius falsos de demografia. La veritable raó: fem por, perquè posem en dubte el sistema educatiu imperant i tradicional. Falsa democràcia.