Quim Torra: “Jo no visc, a mi em viuen”

3.07.2018

El President Joaquim Torra va treballar en una companyia multinacional d’assegurances durant divuit anys, els dos últims dels quals a la seu de Suïssa com a membre d’un equip internacional d’alts executius. Torra es refereix a aquest temps com “una primera vida” o “una vida anterior”, no perquè en renegui, sinó perquè el final d’aquesta etapa va precipitar una transformació radical en allò a què dedicava al seu temps, i la resta ja és història. Durant aquella estada, ja fa una dècada, Torra va dur un dietari a partir del qual ha bastit El quadern suís, acabat de publicar per l’editorial Proa. En un temps en què tot polític en campanya es busca el negre de rigor per divulgar un pamflet publicitari, l’obra de Torra, escrita en primeríssima persona i en principi allunyada de finalitats propagandístiques, suposa una oportunitat poc habitual per furgar en la personalitat d’un home poderós que no hauria imaginat que ho seria tant.

Quim Torra | Foto: Griselda Oliver

A la presentació de l’obra a la Llibreria Calders, l’única petició de Torra als seus lectors va ser que el llibre sigui jutjat literàriament, i no per la seva tasca com a polític. Evidentment, la gràcia és no fer-li cas i barrejar sense escrúpols les dues dimensions del personatge, fent lectures desvergonyidament retrospectives i connexions tant il·legítimes com efectistes, i se non è vero, è ben trovato. La primera i més central: durant el col·loqui amb l’escriptor Albert Villaró, Torra va confessar que havia deixat d’anotar el seu dia a dia perquè, últimament, “jo no visc, em viuen”. Aquesta frase simpàtica que captura el tràfec d’un individu que ha perdut la sobirania sobre la seva agenda, conté la clau de la filosofia de vida de Torra que traspua per les pàgines del seu quadern suís. Diletant i eclèctic, el President de la Generalitat flota d’un referent a l’altre amb el vol intens i volàtil d’un colibrí, escrivint a través d’associacions d’idees i deixant-se portar per la digressió. Sempre que deixa caure una gran proclama o una reflexió massa general, la rebaixada ràpidament amb un sentit de l’humor woodyallenesc, excepte quan parla dels Països Catalans, l’única dimensió on res és relatiu. A Torra el viuen els seus estimats periodistes i assagistes de la Catalunya dels anys 30, els altíssims –encara més que ell, simplement perquè s’ho creuen– executius de l’asseguradora, i els plaers de la vida suïssa: una munió de forces que el travessen sense inquietar-lo gaire mentre la seva rutina discorre plàcidament. Es deixa fer molt més que no pas fa i escolta molt més del que parla, perquè el lloc on prefereix expressar tot el que la seva mirada analítica capta durant el dia són els quaderns del dietari.

En altres paraules, Quim Torra és als antípodes de tot el que ens ve al cap quan pensem en un líder polític. Allà on esperaríem trobar un fotimer de màsters i MBA més o menys sospitosos exhibits amb petulància, un somriure de postal i una retòrica assertiva que vendria a la pròpia mare abans de rectificar una idea ja llençada i concedir una gota de raó al rival; trobem un ironista que ridiculitza la utilitat i les pretensions del món empresarial i que, en comptes de rubricar una sentència lapidària rere una altra, dubta i es diverteix. Contra el sentit de l’agència individual sobreinflat que transmeten els líders-alfa, Torra exhibeix una personalitat porosa que se sap influïda i viscuda per molts altres factors més enllà de la simple força de voluntat. Si no fos perquè són companys de govern, en veure’l al costat d’Elsa Artadi pensaríem que formen un duo còmic de personatges radicalment contraposats. El més interessant davant l’autoretrat de Torra és resistir la conclusió fàcil: si la lectura d’El quadern suís convida a assenyalar l’evident docilitat del seu autor com un argument de pes en la designació presidencial, també ens mostra una ànima crítica que, precisament perquè contradiu els trets arquetípics del líder, transmet una imprevisibilitat política que es podria traduir en sortides diferents de tot el que hem vist fins ara.

El llibre té tres eixos principals: el primer és la història personal, que explica “la decadència i caiguda d’un executiu català d’assegurances consumada de manera absoluta”, que va arribar amb un futur professional brillant a l’horitzó i al cap de dos anys tornava a Barcelona amb el carnet de l’atur a la butxaca, el segon és el llibre de viatges, que observa els paisatges suïssos, la mirada “escèptica” de les seves vaques, es delecta en el formatge i la xocolata, i radiografia el caràcter helvètic de la mà de Borges, que va definir Suïssa com una conspiració de la raonabilitat i, finalment, hi ha un gran nombre d’entrades que parlen de la relació entre Catalunya i Suïssa, que ressegueixen els passos dels grans noms catalans que van viure, exiliar-se o visitar la Confederació –Rodoreda, Gaziel, Xammar– i contraposen la cultura política d’allà amb la d’aquí, en el que resulta “una comparació dolorosa”.

Influït per Josep Pla tant en el nom del llibre com en l’estil, però absolutament conscient de la inimitabilitat del geni, la imaginació de Torra és irregular, alternant descripcions i pensades brillants amb d’altres més tòpiques i poc ambicioses. Havent llegit pràcticament tot el que s’ha escrit sobre Suïssa, Torra demostra ser un grandíssim pedagog que connecta les seves vivències amb les mirades catalanes sobre el país que tant ha estudiat, sempre degudament complementades amb la història de la Confederació. Però si dos terços del llibre son viscuts a través d’altres, el terç més interessant és el que Torra dedica a assajar la pròpia mirada sobre els fets viscuts als despatxos. La idea original és simple i productiva: analitzar el món de l’empresa en clau de literatura, especialment la catalana. Així, Ramon Llull es converteix en el primer escriptor de manuals per als Chief Executives Officers i Quim Monzó en el millor analista del capitalisme global. Torra va passar dos anys en la pàtria dels evasors fiscals, i es va posar les ulleres kafkianes per observar la jungla dels negocis en el qual participava des d’una distància mental infinita: “s’inverteix en mi una quantitat de diners imperdonable i impúdica. M’he convertit en un centre de costos. Una despesa corrent o, més que corrent, voladora”. Les pàgines dedicades a reduir fins a l’absurd el funcionament de les multinacionals i la ideologia bussines friendly són l’aportació genuïna de Torra, una contribució modesta i sense pretensions a la tradició de gegants catalans que han reflexionat sobre el país helvètic i sobre les espatlles dels quals el nostre president escriu.

L’epíleg escrit poques setmanes abans de ser nomenat president és l’esquer per a molts lectors i representa un canvi radical en el to del dietari. Només són dues pàgines, en les quals Torra fa un exercici invers: traslladar el que ha après al món de l’empresa suïssa a la política catalana. El president imminent vol rescatar i reivindicar els processos d’avaluació, el DAFO en l’argot dels seus antics col·legues, que es realitzaven després de cada projecte: “Arribava un moment en què s’acabava la fase de desenvolupament i començava la fase d’execució. A partir d’aquest moment, calia anar seguint si els resultats reals s’adequaven amb els inicials previstos. I, al final, el projecte es donava per acabat. De totes aquestes fases, la més important per a l’empresa era la de les lessons learned, o lliçons apreses […] És l’hora d’avaluar les lliçons apreses del procés cap a la independència”. La ironia rau en el fet que, després de 300 pàgines explicant-nos la distància entre el que deia i el que realment pensava quan venia la moto als directius de la seva empresa valent-se de Power Points inútils, després d’un compendi de reflexions sobre l’autocomplaença del món executiu i la banalitat de la consultoria de pa sucat amb oli, el Torra polític es veu obligat cada dia a escoltar i parlar exactament amb el mateix vocabulari que el Torra escriptor ridiculitza en el seu dietari. Els polítics que es creuen massa el que diuen són molt perillosos i, si la lectura d’El quadern suís ens deixa clara alguna cosa, és que el President de la Generalitat es troba a l’altre extrem, els perills dels quals encara estan per descobrir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Aquest és el que diu que tot espanyol que no sigui català és com una bèstia amb cos de persona. Que poc s’ha mirat a un mirall ell i la seva prole. Déu meu que caretos semblen sortits de la pel·lícula, els morts vivents. Que Déu us beneeixi.

    • Abans d’escriure la barbaritat que has escrit. Si realment vols convèncer a algú amb referents i no tant ignorant com el públic a qui t’acostumes a dirigir, agafa tot el que ha escrit en Quim Torra, -i quan dic tot, vull dir absolutament tot-, i t’ho llegeixes. Llavors, ens mostres en quin lloc ha dit això de “tot espanyol que no sigui català és com una bèstia amb cos de persona”, que Tu si has escrit.
      I per favor, no perdis el temps traient paràgrafs fora de context, perquè tot és comprovable.
      Per acabar, no m’estranyaria que en el fons, (i potser no tant en el fons), el que tu has escrit, no és ni més ni menys el que penses dels independentistes.
      I que Déu et perdoni.

      • Jo no demano pas que Déu el perdoni. Només demanaria a Déu que ens lliuri d’ases com aquest Nicoás i els seus congèneres. A nosaltres i, fins i tot, als veïns de Ponent, pobrets!