Quim Moya, pintar els presos per recordar-los

27.01.2019

La Nau Comanegra exposa l’obra Mantra del record, un homenatge de l’artista Quim Moya als presos polítics. Es tracta, com diu el pintor, d’”un acte de protesta, des de l’emoció, per recordar cada dia a aquelles persones que han prioritzat la dignitat a la llibertat”. El projecte consisteix a dibuixar, cada dia, un retrat de cada un dels presos polítics catalans. Abans d’aterrar a Comanegra, l’obra es va exposar el Centre d’Art de Vic, conjuntament amb la controvertida obra de Santiago Sierra. Aquest dilluns 11 de febrer a les 19h se celebra la cloenda de l’exposició, amb la presència de la consellera de Cultura Laura Borràs, el diputat Ferran Civit i el vicepresident d’Omnium Cultural, Marcel Mauri.

L’artista Quim Moya pinta un quadre d’un pres cada dia | Foto: Quim Moya

En què es basa l’obra Mantra del record?
Mantra del Record és una acció artística que vaig començar el dia 3 de novembre del 2017 i encara dura fins avui. Cada dia dibuixo un retrat d’un dels polítics i líders socials catalans empresonats. A l’exposició de Comanegra s’hi poden veure més de 400 retrats, formant un mosaic d’una mesura aproximada de 7 metres per més de 2 metres d’alçada.

Per què vas sentir que havies de fer aquests dibuixos?
El projecte comença, sense saber-ho, el dia 1 d’octubre del 2017 a l’escola del meu poble, Avinyó, on començo a dibuixar des de les 5 del matí i fins a les 10 del vespre el que passa, veig i sento. El primer retrat, però, sorgeix als pocs dies que empresonin a en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez, i neix de la necessitat de gestionar la meva suma d’emocions, entre elles la ràbia i la incapacitat de sentir-me útil en les formes de protesta. També de la vocació de no oblidar el presos i de compartir, a través de la disciplina diària i la meva expressió artística, la denúncia d’una injustícia. El primer dibuix és del 3 de novembre, així que avui [22 de gener] he dibuixat el retrat número 451.

Quina rutina segueixes?
M’hi dedico dia a dia, toqui el que toqui, sigui a casa o de viatge, dilluns, dimarts o diumenge… Tant és. Cada dia busco un moment de recolliment, on com una pregària o un mantra, miro d’imaginar i connectar amb l’essència de la persona presa mentre li faig el retrat. A vegades sento que li envio una mica d’energia. Algun vegada t’emociones, o et genera ràbia i incomprensió la situació. L’obra creix cada dia. Utilitzo Instagram com a plataforma: allà cada dia trobem el retrat diari, i en conjunt serveix d’un recull de la memòria del nostre present, una narració visual d’un conflicte. Com un diari gràfic dels dies de presó. La societat sembla que ens empeny a que cada cop anem més ràpid a l’hora d’oblidar, i augmentem la nostra capacitat d’acostumar-nos a tot, tornant-nos una mica més insensibles.

L’obra ‘Mantra del record’ a la Nau Comanegra. | Foto: Q. Moya

Fins quan creus que seguiràs dibuixant?
La idea inicial del projecte, i la que encara sento que ha de ser així, és continuar dibuixant cada dia mentre faci falta, mentre hi hagi uns representants escollits a les urnes tancats a la presó per defensar i treballar per una idea. Vull fer visible aquesta injustícia que ens fa pitjors com a societat. Durant aquest temps, és a dir, aquests últims 451 dies, no he deixat de de pensar en la persona que està tancada a la presó mentre li faig el retrat.

Diries que s’ha mobilitzat prou, el món artístic, per denunciar l’empresonament?
Crec en l’art com a eina per la reflexió, per trobar-me personalment, per créixer personalment i col·lectivament. I crec que l’art i la cultura, quan són sincers i reals, porten implícits un crit d’humanitat. Dirigir-se cap a un posicionament més concret és una actitud, en l’artista i en tothom. M’agrada pensar que aprofitar la sensibilitat dels creadors i les pròpies eines expressives és una responsabilitat de la feina, que et fa posicionar a cada moment. Personalment, aquest projecte ha sorgit com una necessitat, i entenc que cadascú por sentir-se d’una manera i expressar-ho, si li cal, com vulgui. Costa entendre, com tantíssimes coses del nostre món, que als creadors, com a humanistes, no ens afectin les injustícies. Però també és fàcil entendre la llibertat que tothom es permet en el seu dia a dia i encara més en la feina.