Quim Monzó: “La llengua està sota mínims”

Monzó ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per textos que són “veritables actes notarials d’un temps i d’un país”.

Que Quim Monzó fos l’escollit per donar el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt de 2007 –aquella dedicada a la literatura en català– era una clara ratificació de la seva dimensió (i polivalència, que és molta). La tria suposava un graó més en el seu reconeixement. En aquell discurs (que en realitat era un conte), Monzó va llegir l’embarbussament que un dia havia recitat “el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món”. Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica… Ho va fer davant de convidats catalans –poc sorpresos segurament– i alemanys estranyats que no el van enviar de pet a la presó (com hauria estat previsible). El cas és que Monzó ha anat acostant-se de mica en mica al màxim reconeixement literari del país: rep ara el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La concessió ha estat anunciada per Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium Cultural. El premi li serà lliurat el pròxim 4 de juny en un acte festiu al Palau de la Música.

Assossegat i disponible, amb la ironia íntegra, Monzó –seixanta-cinc anys– ha donat frases i reflexions profitoses. Tot i així, tampoc han faltat les reticències a obrir algunes portes, com aquella que porta a saber si encara escriu narrativa. El primer comentari de l’autor de Guadalajara ha estat polític. Obligat, gens gratuït. Monzó ha lamentat l’anòmal procediment de concessió d’aquesta edició. “És la primera vegada que el president d’Òmnium no truca al premiat per comunicar-li el lliurament. Mai en quaranta-nou anys ha passat això. Per què passa aquesta vegada? Perquè [Jordi] Cuixart és a la presó. És tan escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent i tan sorprenent l’absoluta complaença amb què mitjans suposadament crítics haurien de respondre que a partir d’aquí no hi ha més coses per explicar”, ha dit, dràstic.

Com que la trucada natural no ha estat possible, el premi li ha estat comunicat per carta. Cuixart envia a Monzó “una salutació ben fraternal des de la cel·la 213”. La missiva va lliurar-li Mauri en mà fa unes setmanes. “Hi havia un full de paper escrit a mà datat a Soto del Real”, ha precisat el contista, que vol respondre per correu però no és capaç: “Vaig començar un esborrany de resposta que encara és allà perquè no sé què dir. Et juro que no me’n surto. L’esborrany està en un racó de la pantalla de l’ordinador sense que aconsegueixi acabar-lo”.

Fins aquí, el Monzó de rostre greu. El que ha seguit ha estat l’habitual bromada monzoniana. “Quan et diuen això [que reps un premi honorífic], penses que deus tenir alguna malaltia. Potser tinc un càncer i d’aquí a dos dies la palmaré. Igual és el cas. No ho sé”. Segueix amb la resposta assenyada: “Tinc una consideració personal dels premis. No me’ls acabo de creure”. Els sap preparats i ordenats per altes instàncies. Sobretot, els concedits per editorials. “Els membres del jurat signen allò que ha decidit una instància superior”. Sobre el Nobel: “Una colla de senyors escandinaus es troben cada any en un hotel d’Estocolm. Per què aquest any li han donat a John Motherfucker i no a Sara Smith? Ella també tenia un valor que la podia fer guanyadora”. I la traducció formal: “Tot són valoracions personals. Hi ha una gent que decideix una cosa. Després passa que hi ha escriptors que es moren i també se’l mereixien”. Aquí ha recordat breument la llista del Premi d’Honor. Content, diu, de ser al costat de Joan Oliver i Mercè Rodoreda; però: “I en Joan Brossa?”. “Trigar massa a donar un premi… Hi ha el perill que la cosa peti”. Finalment, subratllava de nou l’anormalitat: “Gràcies a en Cuixart que és a Soto del Real”.

Estil desimbolt i referent ineludible

L’escriptor valencià Martí Domínguez ha estat l’encarregat de llegir la glossa que justifica l’elecció del jurat (entre el qual hi havia Fina Birulés, Lluïsa JuliàMarta Buchaca, el mateix Domínguez, i d’altres). Monzó ha estat definit com “un escriptor costumista per aquesta enorme habilitat” que té “per captar l’ànima del seu temps i reflectir-la en forma de diàlegs plens de suc i de vida”. “És un creador nat de llenguatge, cosa que per a un escriptor és un fet substancial”. En català sempre ha publicat a Quaderns Crema (inseparable de Jaume Vallcorba). En castellà –traduït– l’ha acollit Jorge Herralde a Anagrama.

Domínguez ha continuat reconeixent la petjada literària del premiat: “Representa un referent realment ineludible per als escriptors catalans. La seva capacitat narrativa unida a la seva facilitat per copsar les seves formes populars van fer dels seus textos, veritables actes notarials d’un temps i d’un país”. També ha volgut destacar un estil “àgil, directe, sarcàstic, enginyós, desimbolt” que “ha creat escola, la qual cosa ha revitalitzat i modernitzat la literatura catalana”. Un exemple de tot això serien els seus Vuitanta-sis contes, “una obra cabdal de la literatura catalana i la producció europea”. Una obra que conté, de fet, reculls excepcionals com ara Uf, va dir ell (la primera col·lecció, una delícia poc visitada) o El perquè de tot plegat, segurament el llibre del contista que més prestatgeries ocupa.

I no oblidem la producció periodística (La maleta turca o Tot és mentida). Anella primordial de la seva trajectòria. En els seus articles “aconsegueix lluitar contra el tòpic, contra el lloc comú, contra la banalitat. És ferotge contra tota mena d’ismes. Sempre manté la seva impertorbable independència intel·lectual”. També cal afegir que “constantment demostra ser un tastador de bona literatura. Especialment dels autors nord-americans com Carver o Hemingway”. El compromís periodístic de Monzó va més enllà de l’articulisme, però. “S’ha manifestat també en altres tipus de col·laboracions com ara en la seva faceta de guionista i contertulià, ben actiu en ràdio i televisió”. Cèlebres són les seves intervencions al Persones humanes a la vora de Mikimoto discorrent sobre Cuba, el color verd o les models.

De pirates i catanyol

Torn de preguntes: més salsa. Sobre la cesura de la ficció –llarga ja, onze anys– diu: “Estava fins als pebrots dels pirates i vaig deixar de publicar”. Mil cretins, l’últim recull, data del 2007. Des de llavors només ha publicat una reunió d’articles (Esplendor i glòria de la Internacional Papanates) i Taula i barra, un aplec de textos sobre gastronomia que va sortir el 2017. No confirma ni rebat que la narrativa ocupi alguna de les seves hores: “Això és una cosa personal. És el mateix que si ten vas a llit amb aquesta persona o aquella altra. Ningú n’ha de fer res”. “Una persona que escriu, escriu constantment”, enllesteix. No tot és narrativa, és clar. Els articles ocupen bona part del panteó. Publica gairebé diàriament (dissabte lliura) a La Vanguardia. “Quan intentes fer columnes sobre la vacuïtat o la geometria d’un got… Això requereix un temps més lent de cocció. Demana més hores. L’articulisme també és literatura”. Alta categoria, doncs, per al periodisme literari. Monzó mai aborda la política pura. Si s’hi acosta és per temes contigus com ara la comunicació política (noms de partits, logotips, bambolines).

Un lleuger rumor el situa en la confecció d’unes memòries. Aquí Monzó respon amb Pere Calders: “Deia que les memòries no les pots escriure quan encara recordes bé massa coses”. La sensació és que no es planteja (potser mai s’ho ha programat) cap llibre de manera maratoniana. “Tu vas escrivint. Escrius i escrius fins que et trobes el llibre mig fet”. Vallcorba, diu, mai l’hauria forçat a publicar (ni va fer-ho). “Tampoc li hagué fet cas”, sosté.

Quan entra al debat lingüístic, Monzó enfonsa la sala de premsa: “La situació és greu”. “La llengua està sota els mínims acceptables”. Considera que el país i la cultura resisteixen. De fet, dóna a entendre que els últims anys el país ha passat per davant de la llengua, que “ha quedat arraconada”. “Anem cap a una irlandització”. Vol un estat propi (“on s’ha de signar?”) però sense haver de renunciar a un status lingüístic digne. Posa els exemples d’Irlanda (un estat propi on la llengua mare malviu; “la situació de l’irlandès és penosa”) i Occitània (una regió, en aquest cas, on l’occità també pateix de valent). Monzó lamenta l’encast del catanyol: “Penso que si no sabés castellà molts textos en català no els entendria”.

Monzó acaba responent qüestions sobre lectures recents (xala amb César Aira), literatura escrita per dones (recomana la francesa Anaïs Nin, que fou parella d’Henry Miller; “és molt bona, no entenc com no la donen a les escoles”) i rutina: es lleva, se’n va a l’estudi, esmorza, s’empassa premsa variada (local, nacional i internacional), de mica en mica li aterra la idea, escriu l’article (literatura!), quan el té llest dina en vint minuts en un restaurant de cullera i es passa la tarda llegint a pleret, per plaer, els llibres que demana a Amazon (o bé més premsa). No té cap misteri i els té tots. El secret de ser el pare de La fe, Un tall o Noia del Mehari. Relats vitamínics. I enyorables: llegir Monzó ja fa temps que ha esdevingut un acte de nostàlgia. És avui una lectura romàntica: la seva mena de talent encara no ha estat heretat amb exactitud i finor.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes li serà lliurat el 4 de juny al Palau de la Música. El guardó està dotat amb 20.000 euros. Fins aleshores, Monzó haurà publicat un bon grapat d’articles i potser escrit algun relat desat per a la descendència: “També cal deixar alguna cosa als calaixos per als hereus”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació