Quim Monzó. La importància de tot plegat

A Quim Monzó li passen coses. I a totes, transcendents o trivials, els atorga una rellevància indistintament obsessiva. Ahir al matí es va topar amb un taxista dislèxic que l’esperava al número 73 del carrer on viu i no al 37, que seria la porteria correcta. Monzó explicava la historieta detalladament a Els Matins de TV3, que és on el taxi havia de portar-lo. Magnificava l’assumpte, com sempre, perquè Monzó es deleix pels detalls, per les petites coses, és un hedonista. D’aquí el pes que té la paraula en els seus relats, sovint més descriptius que narratius. I ahir, a banda de la confusió, l’escriptor també rebia el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. Un tema que l’ha enderiat (“ai, quina vergonya passaré”) però no gaire més que l’existència de taxistes amb dislèxia: “No se’n parla prou”. Òscar Dalmau presentava la cerimònia.

“Us parlaré de la infantesa, que és on comença tot”, va dir per introduir el discurs d’agraïment. Un discurs breu on es va permetre poques ocurrències. Monzó va recordar els escassos recursos de distracció dels que podia disposar a casa quan era petit: “Una ràdio i gràcies”. A la ràdio hi escoltava “radionovel·les i contes infantils, dels quals vaig aprendre molt”. Tampoc vivia en una casa pròdiga en llibres, “tres i poc més”, entre els quals, un diccionari i un manual d’instal·lacions elèctriques del pare “per saber com funcionaven els circuits elèctrics i estalviar-se haver de pagar un lampista”.

El món canvia (“odiava el món que m’envoltava”) quan un dia es topa amb un bibliobús a la Plaça de Sants. Tenia vora catorze anys. S’informa, omple la fitxa de soci i comença a endur-se llibres. En poc temps s’empassa Beckett i Kafka. Més gran, al préstec va sumar-s’hi el furt. A la Drugstore de Passeig de Gràcia va arrambar més d’un volum, “igual que hi ha polítiques que, sense voler, es posen pots de crema antiarrugues a la bossa”.

Entre préstecs i furts, arriba l’escriptura. “Llegir em feia escriure i escriure em reconfortava. No sé si volia ser escriptor”. El cas és que començà a omplir folis i llibretes. Primer amb llistes del que detestava (“era com una teràpia”) i després amb els primers relats. El primer, que només recorda perquè ha estat impossible trobar-lo, es titulava El suïcidi (“vaig haver de mirar si la paraula portava dièresi”). El tema indica els fantasmes del Monzó adolescent (una mare dèspota, per exemple). El conte el protagonitza un home que es vol suïcidar llançant-se per un celobert però no ho aconsegueix, l’altura no és suficient.

Acabava el discurs tornant al bibliobús. Recordant que justament en un d’aquests vehicles, el 23 de gener de 1939, Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols fugien cap a l’exili. “Em pregunto si haurem de tornar a utilitzar aviat un bibliobús perquè persones, escriptors o no, puguin escapar de la injustícia, l’opressió i la tirania”.

D’exiliats, encara que no hagin fugit amb bibliobús, en tenim. També presos. Entre ells, Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, l’associació que entrega el premi. El president, des de Soto del Real, va enviar una carta al guardonat. Carta llegida en off per l’actor Lluís Marco. Entre els missatges: “La paraula és la nostra finestra al món”, “tenim el repte de salvar els drets humans” o “no cauré en la broma fàcil de definir l’actual situació amb títols dels teus llibres”. Ja saben: Tot és mentida, El tema del tema o Mil cretins.

Això pel que fa a les paraules de Monzó i Cuixart. Final i principi d’un acte de lliurament que va ser eminentment una celebració de l’escriptor. S’hi va desplegar tot el seu univers. Amb convidats de luxe i música marca de la casa (la que el contista penja a Twitter, un pou que el fascina). Inenarrable escoltar Las Supremas de Móstoles (supremacistes, segons Monzó) al Palau; emotiu complaure’s amb A change is gonna come de Sam Cooke i Pregherò d’Adriano Celentano.

Va sortir Albert Pla a cantar Juerga catalana, el relat de la nit desfermada d’en Quimet, que no para de trincar cervesa: “Bona nit, me’n vaig al llit, estic borratxo, sóc feliç”. Monzó té l’alcohol rotundament prohibit. Van aparèixer també Jordi Basté i Mònica Terribas, companys de ràdio i televisió. Amb Terribas va coincidir al Persones humanes: “És capaç de dir les coses abandonant la correcció política i amb tota la correcció periodística. Té rigor, cura pels detalls”. I tot i el rigor: “Poca gent sap que és el millor improvisant”, afegia Basté. El professor Manel Ollé va valorar el seu perfil literari: “La seva escriptura és imparable, ràpida, feta de curtcircuits de lucidesa, eficacíssima. Una màquina de precisió”.

Entre tot, va llegir-se La sang del mes que ve, el relat més breu de Monzó, inclòs a Mil cretins. Un relat on la Verge es nega a tenir descendència. Jesús no naixerà. Però… I si fos Monzó qui no hagués nascut? En aquest cas, no hauríem tingut Las Supremas al Palau o ningú com ell per obrir-nos els ulls: “El columnisme també és literatura”.