Qui ve, qui ve a destorbar el son?

14.05.2019

No serà fàcil d’explicar-vos això sense tenir la sensació que, el que hauré fet —si és que ho faig—, serà només un teixit d’ombres, o de traces. Sargiré constel·lacions. Aniré passant, de l’una a l’altra. Citaré, sobretot, Anna Dodas i Jacint Verdaguer, i començaré dient-vos (que diu l’Anna):

res no respira
el brancatge arrissat
com un dubte fòssil
res no s’hi mou

Anna Dodas | Foto de Ramon Farrés

Perquè això va, justament, de dubtes fòssils, de preguntes: «qui ve, qui ve/ a destorbar/ el son?», que també va dir l’Anna. La poeta de Folgueroles, nascuda l’any 1962 i desapareguda l’any 1986, va sembrar dubtes impossibles de resoldre a Paisatge amb hivern (1986) i a El volcà (1991). Dubtes que reverberen més que mai gràcies a la reedició de la seva obra poètica completa, fins fa poc difícil de trobar (El volcà, La Busca Edicions, 2015), i gràcies a la recopilació de la seva narrativa, fins ara esparsa, en un sol volum a cura de Caterina Riba i Ester Pou (Capvespres de foc i de grana, Edicions Cal·lígraf, 2018).

A aquestes publicacions crec que caldria afegir-hi, aquest 2019, l’aparició de l’EP Tot dorm (Coopula Editorial)—i «tot dorm», que també va dir l’Anna, perquè

Baixen els flocs
i es disparen les estrelles
cap a un firmament lletós.
L’embranzida, el sotrac.
El meu cor pertany
a la grapa d’un ogre.
galopa, galopa
salta
galopa, galopa
les muntanyes com un mar
furient.

Ploren, ploren les
campanes.
Una aixeta degota
com un plor
que rellisca.

Tot dorm.

De la veu de Neus Borrell i de la guitarra de Miquel Joan, a Tot dorm hi titil·len (com «en la nit constel·lacions/ contemplant-se entotsolades», per dir-ho novament amb Dodas, i tal com suggereix el disseny de la portada de l’EP, de Tura Sanz) textos de la mateixa Anna, així com cançons populars corses i catalanes, i poemes de Perejaume i de Jacint Verdaguer —Verdaguer, aquella altra bèstia de Folgueroles; aquell altre poeta, que Anna Dodas va triar per encapçalar el seu Paisatge amb hivern: «La terra adolorida gemega com un cor», que van dir l’Anna i Verdaguer, tots dos alhora.

Núria Martínez-Vernis, guanyadora del premi Memorial Anna Dodas i Noguer del 2001, ho explicava així al pròleg de l’edició, l’any 2015, d’El volcà: «La terra adolorida gemega com un cor», diu Verdaguer en l’única cita que l’Anna tria per començar el seu primer llibre Paisatge amb hivern. Sigui o no hivern, el paisatge té allò que té l’hivern, i sigui o no paisatge, l’hivern té allò que té el paisatge. És a dir, cos o cosa, sentit o sensació, s’escombra cap a casa o es recull segons la dèria, la febre o obsessió de cadascú. Poca pretensió, altes dosis d’autenticitat i molta vida espargida que és el misteri de la calma de després, entre una mirada d’àguila i de formiga.

Cos o cosa? Sentit o sensació? O, per dir-ho ara amb Verdaguer:

L’ànima que l’ama
−Pobra Verge!− exclama−,
quin dolor tan gran!

[…]

Les flors que somriuen
una a l’altra diuen:
−Per què plora tant?

Cos o cosa? Sentit o sensació? Per què plorava tant…? Perquè això va, com us deia, de preguntes, i si citava ara la Núria Martínez-Vernis és perquè ella també hi participa, d’aquest titil·lar boig i entotsolat de constel·lacions poètiques. Ella, en tant que rapsoda, i al costat de Neus Borrell i de Miquel Joan, vol demanar-nos precisament això: veus la poesia? Tots tres alhora —Neus al cant, Miquel a la guitarra, Núria a la rapsòdia— ens ho demanen: Veus la poesia?

Jo vaig trobar-m’hi, el passat dijous 9 de maig (i dins del marc del Barcelona Poesia 2019, a la Casa Elizalde), davant d’aquest dubte fòssil, arrissant-se com un cor i gemegant com el brancatge tot sencer d’un bosc molt fondo: la veus? Veus la poesia? Avui volia explicar-vos tot això, però potser no he fet res més que anar saltant d’un vers a l’altre. Per exemple, i dient-ho altra vegada amb Verdaguer:

Crida l’àliga superba
sobre els núvols que remou:
«jo vull morir sens renou
com un grillet sota l’herba».

Ara vosaltres teniu l’oportunitat d’entotsolar-vos tot senceres davant de la pregunta (la veieu? Veus la poesia?) el proper dijous 16 de maig, a les 20 h, a l’església de Santa Maria de Folgueroles, i per inaugurar la Festa Verdaguer 2019.

La veus?