Qui va ser el general Moragues?

1.04.2015

El cap de setmana del 28 i 29 de març, el Born Centre Cultural ha reivindicat la figura oblidada de Josep Moragues i Mas, just quan fa tres-cents anys de la seva mort. Albert Sánchez Piñol, Antonio Muñoz i Quim Torra han recordat els últims moments de l’oblidat heroi català que va lluitar al bàndol austriacista durant la Guerra de Successió.

Quim Torra, Antonio Muñoz i Albert Sánchez Piñol al Born CC | Foto: Bernat Cócera

Quim Torra, Antonio Muñoz i Albert Sánchez Piñol al Born CC | Foto: Bernat Cócera

El general Moragues va ser una figura central durant el setge de Castellciutat, ja que n’era el governador i va intentar defensar-la amb totes les seves forces. Finalment, però, Castellciutat, que es trobava assetjada pel bàndol borbònic, va veure’s forçada a capitular el 28 de setembre de 1713, mig any després que els dos bàndols signessin, el juny d’aquell mateix any, el Conveni de l’Hospitalet, en el qual s’estipulava l’evacuació de les tropes aliades de Catalunya i el lliurament de Barcelona i Tarragona. “Després d’això, Josep Moragues va amagar-se a Sort fins que, a principi de maig, va decidir tornar al combat per intentar de nou recuperar Castellciutat, però no ho va aconseguir”, explica Antonio Muñoz.

Tot i els esforços per poder contenir les forces borbòniques, Barcelona va haver de capitular l’11 de setembre de 1714. Cardona, que havia aconseguit mantenir a ratlla les tropes enemigues, també es va rendir. Les autoritats borbòniques van empresonar la majoria de generals austriacistes, com Villarroel, que va passar onze anys a la presó. Tot i que Moragues s’havia retirat a Sort amb la seva dona, Magdalena Giralt, i el seu fill, la seva sort no va ser gaire millor: després d’haver-se vist obligat a presentar-se a Barcelona i que se li hagués negat el passaport per emigrar, va ser empresonat juntament amb els capitans Pau Macip i Jaume Roca a instàncies del filipista Gregori Matas i Pujol, el “botxí de Catalunya”, explica Muñoz. Tots tres van ser torturats fins que el 26 de març Matas i Pujol va escriure la sentència: tots tres havien de morir.

Si bé la sentència dictava que la pena de Moragues consistia a ser arrossegat pels carrers de Barcelona, ser decapitat i esquarterat, Antonio Muñoz explica que la pena que va haver de viure en els últims instants de vida va ser molt més ferotge. Així queda retratat en una crònica que un periodista francès va fer per al diari Mercure, en què explicava que Moragues va ser arrossegat pels carrers amb els peus lligats a un cavall, de manera que el cap del general va anar rascant llamborda per llamborda, i que se’l va decapitar amb un ganivet (i no pas amb una destral). “Per poder desprendre el cap del cos, van haver de serrar-lo”, explica Muñoz. Segons el corresponsal francès, aquesta decapitació no va ser cap festa.

Després, el seu cap va ser exhibit al Portal del Mar dins d’una gàbia de ferro, i a sota hi van col·locar una inscripció llatina que deia així: “Josep Moragues, per haver comès el crim d’una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia”. Magdalena Giralt, vídua del general, que va passar tres anys a presó, va reclamar durant dos anys debades que el cap li fos retornat. No li va ser lliurat fins l’any 1727, i encara va haver de suplicar perquè traguessin també l’escàrpia, la gàbia i el rètol que s’exhibien juntament amb el cap. Per a Albert Sánchez Piñol, la vídua és la figura que més s’eleva en aquesta història per la seva tenacitat i capacitat de resistència, tot i haver estat empresonada, i el seu marit, ultratjat.

“L’11 de setembre el clímax narratiu era tan bèstia que sembla que tot s’acabés, però no és veritat”, assegura Sánchez Piñol. “És increïble que en una situació tan devastadora hi pogués haver tants herois!”, s’exclama l’escriptor, que ja està preparant la seva següent novel·la sobre la figura de Pere Joan Barceló, conegut com a “Carrasquet”.