Qui té por de Sitges?

14.10.2018

El cinema emociona, et fa reflexionar, riure, plorar, però també provoca terror o ofereix l’oportunitat de fer-te descobrir noves perspectives desconegudes de la vida. En definitiva, el setè art connecta amb tu. I el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges ofereix cada any, durant onze dies, els ingredients necessaris per experimentar tots aquests sentiments. Un aplaudiment enèrgic donava pas, aquest dissabte a la nit, a la que seria l’última projecció regular d’aquesta 51a edició a l’emblemàtica sala del Retiro. I per acomiadar-se, tot un clàssic en forma de seqüela: La nit de Halloween, amb el retorn de Nick Castle i Jamie Lee Curtis encarnant els seus papers originals. Sitges en estat pur. Hores abans, el director i creador de la banda sonora del film del 1978, John Carpenter, va oferir un concert antològic a l’Auditori amb temes icònics de les bandes sonores de la seva carrera.

L’actor, director i productor Ed Harris va rebre el Gran Premi Honorífic @Adriana Díaz

Però aquesta edició sembla que serà recordada per una proposta pertorbadora i addictiva a parts iguals: Climax, del director argentí Gaspar Noé. Els integrants d’una companyia de dansa es tanquen durant una nit en un local que els farà viure un infern. El que anava a ser un assaig s’acaba convertint en una tortura. La reflexió sobre l’oci nocturn, les drogues i la inconsciència juvenil es plasma amb una virulència esfereïdora que no pots deixar de mirar. La contundència d’algunes imatges constitueix, alhora, un dels atractius d’aquesta peça, que també inclou llargues escenes de dansa. El bon resultat final li ha valgut el premi a millor pel·lícula de la Secció Oficial, atorgat pel jurat, però també va ser reconeguda amb el premi Méliès d’Or a la millor producció fantàstica europea de l’any. El film ja es pot veure en alguns cinemes, aprofiteu-ho.

És habitual trobar-se a Sitges pel·lícules amb finals desconcertants, però el cas d’Au Poste! supera tots els límits. Un plantejament auster, amb elements irònics i amb humor absurd, teixeix el relat d’aquest film dirigit per Quentin Dupieux que gira al voltant d’un interrogatori delirant a un ciutadà que es troba un cadàver. El premi com a millor guió resulta, segurament, molt merescut per a aquesta proposta més sofisticada del que sembla a simple vista. Rere l’aparença dotada d’humor negre, s’amaguen girs insospitats.

Andrea Riseborough ha rebut el premi com a millor interpretació femenina per Nancy, en la qual dóna vida a una dona que es dedica a construir personalitats falses per Internet, i ho porta fins al límit de fer-se passar (o no) per la filla desapareguda d’uns pares que fa trenta anys que la van perdre. Una peça delicada que aquest articulista va poder gaudir tot i la pluja que va dificultar, i de quina manera, l’arribada a la sala a primera hora del matí. L’ocasió, però, s’ho valia. La divisió per sexes sembla que no té intenció de desaparèixer en els premis cinematogràfics, així que convindria destacar el reconeixement com a millor interpretació masculina per a Hasan Ma’jun, el protagonista de Pig, un film iranià que esdevé un despropòsit sense gràcia al voltant d’una onada d’assassinats que té als directors de cinema com a víctimes.

Lazzaro Felice s’imposa amb el Premi Especial del Jurat, el Premi de la Crítica i el del Jurat Carnet Jove. Una faula sobre el valor de l’amistat que ja va captivar al festival de Cannes i que compta amb la participació de l’actor Sergi López, que va acudir a Sitges per presentar la pel·lícula. D’altra banda, ja cap al final del festival, Upgrade va saber atrapar al públic amb una nova reflexió sobre el poder destructor que poden provocar les màquines en un futur. L’enèsim film sobre aquesta temàtica brilla amb esplendor gràcies a la mirada senzilla i gens pretensiosa del guió. No aporta cap idea nova però és molt entretinguda, i això li ha fet valdre el gran premi atorgat pel públic.

Aquest any hi ha hagut molts convidats especials. Destaca la presència de l’actriu Tilda Swinton, que va enlluernar amb un discurs molt emotiu després de perdre, aquell mateix matí, al seu pare. “És l’actriu més camaleònica de la història del cinema”, deia el director Juan Antonio Bayona en el moment que li va entregar un Gran Premi Honorífic del festival. També es va endur aquest mateix reconeixement Peter Weir, que va acudir a Sitges al costat de l’actor Ed Harris (El Show de Truman). Però potser Nicolas Cage va ser el que va causar més furor perquè va assistir al festival per presentar Mandy -premi a la millor direcció, per Panos Cosmatos-, un treball violent sobre la venjança que vol causar un home quan perd el nord després del segrest de la seva dona en mans d’una secta.

Si mirem les produccions de casa nostra, aquest any també s’ha estrenat a Sitges L’any de la plaga, la pel·lícula basada en el llibre de Marc Pastor. Tot i les poques similituds amb la novel·la -Pastor ja ho va avisar en la presentació-, el film narra amb humor l’aparició dels ultracossos. En el terreny espanyol, l’atracament rocambolesc a un banc que es pot veure a 70 Binladens, amb Emma Suárez al capdavant, resulta interessant, amb humor i un gir final força enginyós. Finalment, La sombra de la ley va ser una de les propostes més esperades del festival, i ja es pot veure al cinema.

Si bé és veritat que la pel·lícula que més es queda gravada a la memòria és la premiada Climax, hi ha altres films que no han entrat al palmarès tot i la seva qualitat o interès:

Ghost Stories. L’actor Martin Freeman és un dels valors d’aquest film introspectiu sobre la mala consciència que ens provoquen les accions desencertades que executem en les nostres vides. La narració és un pèl monòtona fins que arriba la gran explosió del final.

Await Further Instructions. Una família britànica es reuneix en el dia de Nadal. El fill es presenta amb la seva parella d’origen indi, però el pare i la germana resulta que podrien ser ben bé votants de Trump. Una pel·lícula sobre el racisme, la intolerància i el paper que té l’home en la nostra societat patriarcal. Tot això es veu reflectit quan la família queda atrapada dins de la casa dels pares i només reben instruccions per la televisió. Una mirada interessant que fa remoure per dins.

Aterrados. Des d’Argentina arriba aquesta proposta d’éssers que tornen a la vida, gent que desapareix i crims sense resoldre. Les escenes sanguinàries i terrorífiques estan molt ben elaborades, i aconsegueixen crear suspens i tensió en els espectadors.

Deadtectives. Humor i terror agafats de la mà en una proposta que demostra que també podem riure ben a gust amb una pel·lícula, suposadament, de por i misteri.

I Think We’re Alone Now. L’actor Peter Dinklage enlluerna amb aquest drama sobre la desaparició de tota la humanitat, excepte ell. La perspectiva tendra, però alhora freda i supervivent del protagonista, posa en relleu els beneficis de la solitud per sobre del caràcter social i depravat dels humans en comunitat.

The Unthinkable. Suècia és atacada i viu un dels episodis més virulents de la seva història. Conspiració, la superació del passat, un pare violent, amors de joventut recuperats i altres elements es veuen sacsejats en aquest drama que flaqueja en el tram final per falta de versemblança.

Arctic. Un supervivent malda per tirar endavant després de patir un accident a l’Àrtic, sense possibilitats de ser rescatat. Explicada amb minimalisme i de forma molt propera, és fàcil entrar dins de la narració, que ens recorda fàcilment a Buried o Mine, que també es va projectar a l’edició del 2016 del festival. Joe Penna dirigeix Arctic després de tenir un canal de Youtube.

White Chamber. Una pel·lícula situada a Gran Bretanya en un moment bèl·lic d’enfrontament entre les forces militars governamentals i grups activistes armats. La tortura de personalitats dels dos costats porta a pensar, gràcies a la bona execució de la pel·lícula, que en una guerra els “bons” potser no ho són tant.

Des de fa uns anys, les sèries també tenen presència al festival. Enguany, s’han estrenat els primers episodis de la nova adaptació de Las escalofriantes aventuras de Sabrina i La Maldición de Hillhouse, totes dues de Netflix. La plataforma de continguts a la carta també es va presentar en competició amb Apostle, una pel·lícula força digna al voltant d’una secta. Això contrasta amb el festival de Cannes, que va vetar la participació de la companyia dins de la secció oficial, en benefici del cinema tradicional. El debat està obert.