Qui no viatja, no sap res

25.01.2015

A l’edat mitjana viatjar no era, ni de bon tros, tan fàcil, barat ni segur com en els nostres dies. Tot i així, aleshores els viatges també estaven a l’ordre del dia, i no eren pas un privilegi per a uns pocs, sinó que totes les classes socials hi tenien accés.

Musée de Cluny

Musée de Cluny, el museu nacional francès de l’edat mitjana

El Musée de Cluny (el museu nacional francès de l’edat mitjana) s’ha volgut llançar a l’aventura d’explicar què representava viatjar a l’edat mitjana en l’exposició “Voyager au Moyen Âge”, oberta fins al proper 23 de febrer al bell mig del barri llatí de París. Es tracta de la primera activitat organitzada per la xarxa de museus d’art medieval, que s’acaba de crear i que compta entre els seus membres amb el Museu Episcopal de Vic, que, a més, participa del comissariat de l’exposició.

En una única sala immensa (l’antic frigidarium de les termes gal·loromanes) amb una il·luminació tènue i concentrada sobre les peces exposades, el visitant té la impressió d’emprendre un veritable viatge en el temps i en l’espai. El recorregut s’enceta amb la taula de Peutinger (una còpia medieval d’un mapa romà que presenta, en prop de sis metres de llargària, bona part del món conegut aleshores i totes les rutes existents), però sense voler imposar cap esquema prefixat: els objectes presentats (prop de cent seixanta) no se succeeixen linealment, sinó que es juxtaposen a partir d’àmbits temàtics i permeten que cadascú construeixi el seu propi itinerari.

L’exposició parteix dels objectes més que de la història pròpiament dita: es tracta, doncs, d’explicar una experiència intangible a través dels seus (rars) testimonis materials. No són només peces que evoquen o simbolitzen el viatge, sinó que moltes d’elles hi han pres part directament; és a dir, han circulat molt. Els objectes seleccionats il·lustren les múltiples facetes del viatge, des del més modest i quotidià com les sabates de cuir (que, de fet, no eren pas exclusives del viatger) fins al més excepcional i recercat, com, per exemple, el Codex Amiatinus, la Bíblia llatina més antiga que es conserva, i que es va transformar en una icona del viatge quasi per accident: un abat anglès la va encarregar per oferir-la, a principis del segle VIII, al papa Gregori II, però durant el camí a Roma l’abat va morir, i tot i que els seus companys van intentar continuar el viatge, la Bíblia no va arribar mai al seu destí, va seguir vagant per la península Itàlica durant força temps i ara, tretze segles més tard, ha fet el seu últim viatge, que l’ha portat de la Biblioteca Laurenziana de Florència a París.

Naturalment, els pelegrinatges i les croades ocupen un lloc important en l’exposició, però també hi tenen cabuda itineraris i tipus de viatges que no són tan coneguts, ja sigui perquè les seves activitats són tan corrents que acaben resultant quasi invisibles (com és el cas dels documents dels comerciants), o bé perquè reflecteixen pràctiques que s’han anat perdent i oblidant amb el temps. D’entre els que criden més l’atenció, hi ha les selles de casament, curosament ornamentades, testimonis del viatge de la núvia (simbòlic, ja que podia ser fins i tot d’uns pocs metres) fins a la casa del futur espòs.

Donada la naturalesa del Museu i de la xarxa de què forma part, l’exposició confereix especial importància als viatges artístics. En aquest context, el passat 8 de gener l’exposició va reunir en una trobada els comissaris (entre els quals Marc Sureda, del Museu de Vic) per comentar algunes de les peces seleccionades que, per la seva riquesa i sensibilitat artística, mereixien ser tractades amb més profunditat.

M. Sureda va destacar una pintura del segle XIV atribuïda a Ferrer Bassa, i que és un bon exemple de la introducció de l’art italianitzant a Catalunya. Però la seva relació amb el viatge va més enllà del mestissatge d’estil, ja que l’obra representa dos miracles de Sant Bernat en què salva una nau a punt de naufragar i exorcitza una dona posseïda. En contraposar totes dues accions, el viatge marítim pren, de cop i volta, una dimensió simbòlica.

Tot endinsant-se per camins i rutes més o menys insospitats, l’exposició “Voyager au Moyen Âge” recull i sintetitza tipologies de viatges, viatgers i motivacions ben diversos, per mostrar que es tracta d’una activitat quasi inherent tant a la societat medieval com a la nostra (amb la qual resulta pràcticament inevitable establir comparacions). I és que, com ja deia el poeta Eustache Deschamps fa prop de set segles, “il ne scet riens qui ne va hors” (No sap res qui no viatja).

Fins al 23 de febrer del 2015 al Museu de Cluny (París). Obert cada dia (excepte el dimarts) d’un quart de deu a tres quarts de sis.