Qui no balla a Olot…

6.04.2016

El Sismògraf va acabar diumenge, i vam tornar cap a casa, tots aquells que no érem d’Olot, feliços i cansats. Quatre dies de dansa, trobades entre professionals i activitats de tota mena en un festival que en un any ha crescut molt. I espera’t. Aquesta crònica es complementa amb aquesta de Melcior Casals i amb aquesta de servidor de vostès.

Xevi Dorca a Follow the leader, de XeviXaviXou. © Martí Albesa

Xevi Dorca a Follow the leader, de XeviXaviXou. © Martí Albesa

Fans que es fan i es desfan

Un ésser estrany amb pell daurada de purpurina ens observa, camina i parla, com un extraterrestre vingut de l’espai. És l’inici brillant de Follow the leader, dels XeviXaviXou, espectacle al voltant del fenomen fan de la música popular. El megaconcert d’estadi olímpic és esbudellat i mostrat en totes les seves fases: des del moment de l’acampada de rigor davant del Palau Sant Jordi, passant per l’exhibició de les entrades (a preu d’or) com si fossin el Sant Greal, fins a la comunió mística pròpiament dita dins del recinte esportiu i musical. Música i esport, amb la dansa d’amiga comuna, són part d’una família que els XeviXaviXou exploren i exploten de meravella: citant les coreografies emblemàtiques dels himnes no oficials de moltes generacions, fent un poti-poti musical que recorre tota mena d’estils i gèneres o fent-nos adonar de l’estupidesa dels concursos musicals i els seus jurats hiperbòlics. L’espectacle passa pel sexe, les drogues i el rock and roll, les llaunes de cervesa i les substàncies més variades, recordant tots aquells cantants morts massa aviat. Les perruques, les malles de lycra i en alguns moments l’humor més fàcil s’intercalen amb dos solos fantàstics, que ens demostren que Xevi Dorca i Xavi Estrada són, per si algú en tenia cap dubte, dos grans ballarins, i que Follow the leader hauria de fer molts bolos i veure’s a tot arreu: el públic riu, aplaudeix i s’ho passa bé veient dansa. Oh miracle!

Avis que ballen i joves que es barallen

Esperàvem amb moltes ganes l’estrena de Consuelo’s Corner, creació d’Inés Boza/Senza Tempo, amb música en directe de Giulia Valle. En entrar a la Sala El Torín la banda ja està tocant, i trobem una sèrie de ballarins deliciosos: parelles de balls de saló d’Olot i la Garrotxa (mitjana d’uns seixanta anys), demostrant el seu talent amb el vals, la salsa o el txa-txa-txa, amb un somriure permanent a la cara i un petonet fugisser entre ball i ball. El públic s’asseu, els ballarins fan un parell més de cançons i abandonen la sala (entre aplaudiments del respectable). Llavors s’inicia la peça pròpiament dita, una mena de dansa-teatre que comença bé però que no acaba de trobar el seu to. L’elegant i glamurosa propietària del club (Inés Boza) es posa una bata i comença a netejar el local, on veurem arribar (o tornar) alguns clients: un home esgotat (Toni Mira), no sabem si després d’un dur dia de feina o de la vida en general, i dues noies (Viviane Calvitti i Carla Pérez Mora) i un noi (Junyi Sun) que es troben (o retroben) en un joc de relacions amoroses que no ens acaba d’atrapar. La força que tenia l’espectacle només començar, veient les parelles grans i felices ballant, es desinfla amb una dramatúrgia feble i una dansa plena de clixés que ens va semblar vinguda dels anys noranta, com si la coreògrafa no hagués vist cap espectacle en els darrers vint anys. El joc escènic amb els músics, que en teoria ja han plegat però tornen per acompanyar la dansa, no està resolt de forma massa clara pel que fa a la direcció, i la successió d’escenes estan lligades de forma una mica artificial. Els ballarins són bons, això és indubtable, però no és fins al final de l’espectacle, quan tornen a entrar les parelles grans, que el suflé torna a pujar. Al Festival Grec d’aquest juliol es representarà Consuelo’s Corner a la Sala Apolo, o potser a La Paloma si finalment ja està oberta (hem sentit rumors), i esperem de tot cor que l’espectacle hi arribi redefinit, pel que fa a dramatúrgia i la direcció.

Consuelo's Corner. © Martí Albesa

Consuelo’s Corner. © Martí Albesa

Si sabes lo que hay… baila y calla, merluzo

La Fundación Collado-Van Hoestenberghe ens fa entrar a l’escenari del Teatre Principal, on tindrà lloc el ritual del xamàn/xarlatà Collado, enfundat en un vestit de superheroi multibraços amb cinta esportiva al cap (gran creació de Kati Heck). Collado ens rep, ens fa caminar per l’espai i escalfar el cos, intercalant el seu discurs d’autoajuda, reflexió take away i filosofia fast food amb la projecció de missatges que comenten, contraposen o distancien allò que estem fent. El públic, tímid, va entrant poc a poc en el joc de Collado, i descobrim un cop més la dificultat que tenen moltes persones per mirar algú directament als ulls. Algunes idees queden desaprofitades o poc desenvolupades (les pancartes i cartells d’una manifestació que no arriba a tenir lloc) i Collado ens fa riure quan té un sobtat atac de sinceritat i vomita (literalment) tot allò que no suporta de la nostra societat de súpermercat i likes al Facebook. L’èxtasi de la peça, culminació i catarsi mística i col·lectiva, arriba quan Collado anuncia al públic: “Ara ballarem tots junts el Bolero de Ravel. Els 17 minuts sencers” i ens diu que aprofitem l’ocasió. I és veritat, perquè rarament tornarem a tenir l’oportunitat de ballar dalt d’un escenari, amb la música a tot drap i focus de “concert de Radiohead”. I efectivament, el Bolero comença i ballem, ballem, ballem… Però no com els ballarins estupendos de Maurice Béjart. Nosaltres som cossos normals que ballen en una discoteca mística, una rave escènica on el fum i la llum ens acompanyen. I suem, suem plegats, i riem i saltem. I només per aquests meravellosos disset minuts en què hem ballat el Bolero de Ravel amb una colla de desconeguts a l’escenari del Teatre Principal d’Olot ja recordarem aquest espectacle per sempre més.

Ernesto Collado a Si sabes lo que hay. © Martí Albesa

Ernesto Collado a Si sabes lo que hay. © Martí Albesa

Europa, un museu-tanatori

Encara no havíem pogut veure Siena, l’espectacle més emblemàtic de La Veronal, i dissabte era una oportunitat única per gaudir d’un dels muntatges que més ha viatjat pel món (entre tants) de la companyia del coreògraf Marcos Morau (Premi Nacional de Dansa el 2013). Vam entrar al museu de Siena, i sota la mirada atenta de la Venus d’Urbino de Tiziano vam quedar embadalits, hipnotitzats i fascinats per la dansa dels ballarins, la dramatúrgia de El Conde de Torrefiel i Roberto Frattini, l’espai i la llum d’Enric Planas… Per una obra d’art total que ens explica com Europa és un museu més proper a un tanatori que a una atracció turística. Una dona (Mònica Almirall) mira un quadre, un quadre amb una dona que la mira i ens mira a nosaltres, espectadors. Tots els elements iconogràfics del museu hi són presents: el quadre, la cartel·la, el vigilant de sala, el guia i l’audioguia. Press one if you want to choose english. Els ballarins porten l’uniforme blanc d’esgrima i el seu ball espasmòdic ens mostra l’evolució del cos, l’art i la humanitat al llarg de la història, en una mena de ball de Sant Vito frenètic que dibuixa, fugaçment, quadres renaixentistes, crucifixions i esvàstiques, mentre els textos dels Torrefiel fan que el nostre cervell viatgi en paral·lel, en diagonal o agafat de la mà (depenent del moment) de les imatges que tenen lloc en escena. El museu com a cementiri, dipòsit de cadàvers i mausoleu de la cultura, una Europa moribunda i Itàlia com a símbol màxim de de tot plegat. Mussolini parla com Berlusconi i viceversa, i la llitera de l’ambulància es converteix en carro de súpermercat per a posar-hi les nostres misèries, mentre recorrem passadissos interminables i excessivament il·luminats a la recerca de la felicitat. La coreografia de Marcos Morau i els ballarins és potent com una descàrrega elèctrica, arribant al seu punt àlgid en els pas à deux, especialment el de Laia Duran i Cristina Goñi-Adot. Siena és un d’aquell espectacles que es queda dins del nostre cos, físicament i literal: el podem tornar a recordar, assaborir i pensar en el moment més inesperat. Se’ns pot reaparèixer en una conversa domèstica, un somni, una exposició o un accident de trànsit. És aquí per quedar-se, i només per haver vist i viscut i gaudit de Siena ja ha valgut la pena, per si ens faltaven motius, pujar al Sismògraf d’Olot.

L’any que ve hi tornarem.

Siena, de La Veronal. © Martí Albesa

Siena, de La Veronal. © Martí Albesa