Qui mana a Núvol?

19.06.2013

Aquests últims dies Núvol ha tingut un pic de visites i comentaris com mai fins ara. El debat sobre el símptoma Ballbè ha sobrepassat les nostres expectatives i ha generat tota mena de comentaris dels lectors als articles que hem publicat al voltant d’aquesta controvèrsia. Els comentaris de Núvol estan moderats, i a vegades se’ns ha fet difícil discernir on acabava l’opinió personal i on començava l’insult. No sempre és fàcil distingir la línia vermella que separa la llibertat d’expressió de la pura i simple defecació. Disculpeu doncs si hem aprovat comentaris que heu trobat insultants o si hem vetat alguna aportació vostra que hem censurat de manera massa estricta.

Ordre des avocats de Paris. Febrer de 1723

Alguns lectors s’han queixat del poc nivell de Núvol. Maiol, un lector del digital de cultura, ens va amonestar per haver publicat l’article de la Mar Aguilera: “Pel que entenc aquesta noia és algú que ha escrit un comentari en el post original del Minguet i que li han dit d’escriure (una forma d’aconseguir continguts gratis i una paradoxa de la cultura d’avui en dia i com això devalua el debat i augmenta la precarietat: després no ens queixem dels acomiadaments tv3, senyors del Núvol)”, deia Maiol, en un comentari publicat a Núvol.

És curiós que aquest lector ens acusi d’aconseguir continguts gratis. Que no obté continguts gratis ell també entrant a Núvol? Que potser ha hagut de pagar mai res per llegir articles al digital de cultura? Aleshores, de què es queixa? La gent que publica a Núvol ho fa perquè vol dir-hi la seva i perquè s’hi troba bé. Si haguéssim optat per pagar totes les col·laboracions, ara mateix l’hemeroteca de Núvol, que ja compta amb gairebé 4.000 articles, no existiria, i Núvol probablement tampoc.

Un altre lector, també molt exigent, es queixava que a l’speaker’s corner publiquem articles boníssims al costat d’altres molt fluixos, i em comminava a fer d’editor. Agraeixo els comentaris crítics i me’ls prenc com un toc d’alerta, però l’exigència suprema no sempre és compatible amb la nostra idea d’oferir als lectors en viu una conversa oberta, democràtica i horitzontal. Voldríem acostar-nos al que els gurus d’Internet anomenen ‘intel·igència col·lectiva’. L’speaker’s d’avui s’ha originat una mica així. En Joan Daniel Bezsonoff ens va enviar un article a mitja tarda i vam convidar la Diana Argelich a comentar-lo.

L’Speaker’s Corner, ja ho diu el nom, és un espai de llibertat, on no s’exigeix a ningú cap títol universitari, ni cap pedigree literari. Tant hi trobareu un article d’un jove universitari amb ganes de treure el cap com un article de Pere Gimferrer, avui mateix. Si fem un speaker’s de sis articles, com vam fer amb el cas Bibiana Ballbè, és evident que no tots tindran la mateixa qualitat, ja hi comptem amb això. També sabem que alguns dels nostres millors col·laboradors s’han animat a escriure a Núvol després de veure que no calia ser cap geni per publicar-hi.

N’hi ha hagut uns quants, de comentaris, que no ens penedim d’haver censurat, perquè eren declaradament maleducats, grollers, empedrats de ressentiment, carregats de suposicions infundades. Un tal Alfred, que s’ha sentit perjudicat per la nostra censura, ens va amonestar així per haver-li vetat un comentari: “Bé, sr Puigtobella, queda clar que vostè no tolera la discrepància, que censura amb el pretext del suposat insult del lector que li fa el comentari. M’ha censurat el meu comentari anterior. El problema és que confon la crítica punyent des de la total discrepància, com era el meu cas, amb l’insult. No passa res. Aquest és l’últim comentari que li envio, i per descomptat l’últim article que li llegeixo. Atès el seu capteniment censor, no em mereix cap credibilitat. Cordialment”.

Bé, doncs passi-ho bé, perquè tenim conceptes ben diferents de llibertat d’expressió. Tothom pot dir el que li doni la gana, en públic o en privat, al seu blog, al seu twitter o a facebook. Si vol cridar al mig del carrer que ho faci, però a Núvol moderem els comentaris i el dia que no puguem fer-ho, els eliminarem. Ens agrada que la gent expressi la seva opinió, no que ens deixi la seva caqueta al rebedor. Una publicació que no censurés res, no podria ser mai una publicació seriosa. Si algú es pensa que Núvol, pel fet de ser gratis, és un bon lloc per venir a cagar, que s’hi posi fulles. No confonguem censura amb edició, tampoc. A Núvol hi ha edició i hi ha censura, totes dues coses.

Núvol és una comunitat oberta de 800 autors registrats i una audiència que ja sobrepassa els 50.000 lectors únics mensuals (els últims 30 dies, segons Sant Google). Ens enorgullim sobretot de la primera xifra, la de la comunitat. Aquest èxit és mèrit de tots els que hi escriuen i hi llegeixen, tant si són genis com si no. Hi som per divertir-nos i perquè tenim ganes de dir-hi la nostra. Si hem comès errors, si hem ofès algú, demanem disculpes. Si veniu amb ganes d’ofendre, no ens hi trobareu.

Qui mana, doncs, a Núvol? L’Alegria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

22 Comentaris
  1. Em sembla molt interessant això que planteges, Bernat, i m’has fet reflexionar sobre la pàgina que ja coneixes bé i de la qual en sóc responsable: llibresperllegir.cat. Allà no moderem els comentaris, ni corregim, ni editem els llibres que la gent recomana (o no recomana). La nostra sort, però, és que durant aquest vuit anys d’existència de la comunitat, no hem rebut ni un sol comentari insultant. Sí que hem rebut, en canvi, exigències com les que tu expliques i que ens van fer arribar a la reflexió que fas més amunt sobre la gratuïtat. I és que si tenim alguna cosa en comú, almenys que jo sàpiga, és que treballem per amor a l’art. A llibresperllegir.cat no rebem cap subvenció ni res que s’hi assembli i, per tant, com vosaltres, fem la feina que fem de franc. Si arribés el dia en què un usuari ens boicotegés o hi pengés comentaris insultants, sense cap mena de dubte seria bloquejat i esborrades les seves deposicions. Estem amb vosaltres: oferim alguna cosa que bé deu generar interès, atès els seguidors que ens llegeixen… Si us plau, generositat amb les opinions sobre la nostra feina, sobre la feina de qualsevol que aporti alguna cosa de manera desinteressada a la xarxa. Crítiques? Totes! Però constructives i amb “amor”.

  2. Si hi ha un espai de encontre literari, d’opinió ben formada i de llibertat a la xarxa és Núvol, i jo us dono el meu suport total i absolut.

  3. Bravo, Bernat! El càncer d’internet és l’anonimat. La xarxa és un espai de llibertat d’opinió, però quan l’opinió ve amagada és un acte de covardia. Ho dic per experiència pròpia arran del meu últim post, que tu vas enllaçar en aquesta pràctica de difusió que ha agafat Núvol, de convertir-se en altaveu de diferents veus o de convidar-ne a d’altres de joves. (I aquí és on també em sembla de covardia que certa gent es refocil·li en atacar articles com el de la Mar Aguilera, en la seva rèplica al meu text, quan ella era absolutament escrupolosa en la cortesia.) Els lectors intel·ligents haurien de donar la cara sempre. En fi, m’ha arribat a l’ànima això de les “caquetes”, tens tota la raó, qui tingui mal de ventre, que s’ho faci a casa o que ho faci públicament, però sabent qui és el “cagador”.

    • Quan Joan M. Minguet diu que “el càncer de l’Internet és l’anonimat” em recorda les vegades que a servidor li havien publicat cartes a diaris en paper sota pseudònim quan Internet encara no era ni un projecte.

      És clar que molts anònims s’amaguen darrere una màscara per deixar caquetes i només caquetes. Però des de l’anonimat també es pot ser educat i repectuós, no posem tots els anònims al mateix sac, si us plau. N’hi ha que preferim no revelar la identitat per pura protecció “professional” o per diverses raons justificables.

  4. Núvol és èxit innegable, les xifres i els continguts us avalen. No us deixeu menjar la moral, no deixeu de moderrar ni d’editar per mantenir el llistò allà on voleu.
    Felicitats per la feina que feu

  5. En la meva experiència com a editor de revistes culturals, també m’he trobat havent de treballar sobre textos que expressen opinions feridores per a alguns. N’hi ha hagut que fins i tot han estat considerades insults i de les quals era molt difícil establir el límit de la (in)correcció. Però no és aquest límit el que m’interessa, sinó la solidesa dels arguments de qui, posem per cas, insulta. Hauríem de censurar, per exemple, els articles que Xavier Montanyà escriu a Vilaweb perquè contenen expressions insultants contra els membres del govern? Un article pot ser rebutjat per molts motius, entre els quals, per mi, la inconsistència, però no pot ser censurat. Dins del marc establert per cada publicació, en democràcia, que cadascú s’expressi com vulgui, amb rigor i a cara descoberta, i que els ofesos, si volen, es defensin de la mateixa manera. La feina de l’editor, per mi, és d’avaluador, de corrector d’estil si convé, però no de censor. En aquest punt no estem d’acord; però sí que comparteixo l’opinió que l’editor ha de decidir quins comentaris publica i quins no i que precisament això fa que una publicació sigui seriosa.

  6. Em sembla innegable que algú s’ha de fe responsable tant dels articles com dels comentaris, com a qualsevol diari o revista. Jo diria que existeixen dos tipus de posicions. La primera és la tria dels temes, dels articles i dels col.laboradors. Bernat Puigtobella sap, per exemple, que en alguna ocasió li he manifestat en privat el meu desacord pel tractament d’algun tema o personatge; en aquestes situacions, el desacord és una matèria d’opinió (si jo discrepava, li ho feia saber a l ‘amic perquè em semblava que la revista errava el tret, però en respectava –i respecto, no cal dir-ho– la seva opinió i decisions.) L’altre tipus de posició, al meu entendre, és la grolleria, l’insult, la manca d’educació; aquí jo penso que cal ser molt poc transigent perquè, un cop creuada la línia roja, les “caquetes” que dieu comencen a fer pudor i s’assemblen al llenguatge d’aquell policia de l’altre dia que es referia a les xiulades de Montmeló. Ho dic, sobretot, perquè l’excès ens duu a una polarització no gens beneficiosa: has de ser amic incondicional o enemic a mort. Seria bo que, als diàlegs, i als articles, hi poguéssim introduir el matís, com més exacte i enraonat millor.

  7. Trobo molt encertada la reflexió i segueixo pensant que Núvol és un aparador d’oportunitats i de coneixement inacabables! Enhorabona i seguiu endavant.

    Només una puntualització, al final de l’article dius 50.000 lectors únics anuals, deus voler dir mensuals, no?

    Au, que el ritme no pari!

  8. Sí, Oriol, tenies raó, són 50.000 lectors únics mensuals, m’havia equivocat. Únics anuals serien ara mateix 305.000 (de 18 de juny 2012- 18 juny 2013) segons Sant Google.

  9. Segons la llei, la llibertat d’expressió està limitada. Els límits són l’insult i la difamació *que es consideren delictes, però és l’afectat que ha de denunciar-ho en cas que sigui major d’edat.
    Per tant, en un mitjà de comunicació l’insult i la difamació haurien de ser censurables per part de l’editor, ja que n’és el responsable.
    *També hi ha la qüestió dels drets d’imatge i la privacitat, però no m’enrotllaré més.

  10. Hi ha un tema al darrere d’això que dius que també caldria tenir en compte, valorar-ho. Quan es parla d'”anònims” (aquí i en la majoria de mitjans de comunicació) no sé si es té en compte la manera de destriar quins comentaris són anònims i quins no.

    Per exemple, aquí al damunt hi ha 14 comentaris (en el moment d’escriure el meu), dels quals només 3, si no els he comptat malament, tenen un enllaç a un blog o similar a través del qual, potser buscant una mica però amb una certa seguretat, pots trobar una persona amb cara i ulls. I encara i així, qui ens assegura que aquell enllaç ens porta a un blog que és propietat de qui fa el comentari? Perquè algú (jo mateix!) podria enllaçar el seu comentari a un web, blog, etc. que no sigui seu). Per tant, aquí hi podria haver un tipus d’anonimat que podrien classificar com a tipus 1.

    Després hi ha qui escriu el comentari deixant un nom i cognom coneguts com a autor/a, però aquest nom potser no correspon a a l’autèntic personatge que té aquell nom. Qui ens assegura que el personatge suplantat veurà aquest article d’en Bernat, baixarà fins als comentaris i trobarà que algú n’ha escrit un posant-hi el seu nom? Anònim tipus 2.

    Finalment, hi ha qui escriu un comentari posant-hi un nom propi (sense cognoms) o un mot qualsevol, o que no hi posa cap nom. Aquest seria l’anònim tipus 3, el que la majoria de la gent considera com “un anònim”.

    Doncs això. Jo mateix, com deia, amb enllaç i tot a través del qual (amb una mica de paciència) es pot arribar a un nom i cognom més o menys conegut (o no), podria ser anònim, per molt que asseguri ara que no sóc anònim. Ei, que no sóc anònim, que sóc jo!

    • Vigilant, la teua reflexió sobre els anònims és molt interessant. Jo, com que em dic Ramon Ramon i he viscut sempre dins una al·literació que m’ha esvaït identitàriament, estic d’acord que qüestiones la substància dels no-anònims i, en definitiva, la seua presumpció d’honestedat ètica. Del que es tracta, crec, és de no ser un fill de puta i de no amagar les misèries sota l’ala. Per exemple, jo també discrepe de moltes coses de l’article de Mar Aguilera (algunes han estat molt ben expressades pels seus “comentaristes”) però em va semblar, ara excessiu ara indecent, que s’abraonessen sobre ella com si fos la causant de les nostres coixeses culturals, i que ho fessen —alguns— emparats darrere el mur internàutic, on tothom pot llançar la pedra i amagar la mà. Davant un tema delicat, crec que cal argumentar i prou, i si pot ser identificant-se. D’altra banda, un darrer apunt que m’ha suggerit el teu graciós comentari: per a ser escriptor i que et facen una miqueta de cas ¿cal tenir blog o facebook o estar en les llistes d’escriptors de la Generalitat o en la Viquipèdia? ¿tot allò que no apareix al Google ja no existeix? Els nostres mitjans de comunicació, quan parlen de cultura, sembla que no van més enllà de la Viquipèdia. La resta no existeix, com l’etern anonimat de la matèria fosca, Vigilant…

  11. Endavant, que ho esteu fent molt bé, malgrat els descontents de torn.
    Que duri l’alegria!

  12. No sé ben bé per què, aquesta fina línia vermella de què parles, Bernat, m’ha fet pensar en un fragment d’entrevista (de fa anys!) feta al Marc Romera (http://www.esponjiforme.com/ent-romera.htm) que diu així:

    “La imbecilitat congènita i la ignorància sempre s’han amagat covardament darrera de la sentència: “sobre gustos no hi ha res escrit”. Aquesta mentida vergonyant només serveix per justificar un munt indigent de porqueria. La gent que defensa coses com Operación Triunfo et deixa anar aquesta frase per justificar-se. Per descomptat que hi ha uns criteris estètics que han de posar les coses al seu lloc. Al llarg de la història de les arts, però també dels costums socials i de tot plegat, s’ha anat formant un cànon que marca els límits del que és vàlid i el que no ho és. Els cànons són discutibles i els hem de bombardejar tant com poguem, però sempre són un referent i ens ajuden a posar les coses al seu lloc.”

    Endavant i empenta.

  13. Sr Puigtobella, vostè fa trampes. Quan parla del tal lector Alfred, per justificar que vostè no amaga res transcriu el comentari de rèplica a la censura d’aquest lector. L’enfocament és fal·laç, enganyós, i se li veu el llautó: on és la suposada caqueta de l’Alfred de què parla i que va motivar la seva censura? Per què no ha transcrit aquest comentari original en comptes de la rèplica de l’Alfred que vostè apunta a l’article? D’això se’n diu manipulació. O sigui que no ens vengui més sopars de duro, paquet.

    • Benvolgut Joan,
      No l’he transcit a propòsit, el comentari de l’Alfred, perquè no mereixia ser publicat.Publicar-lo hauria significat obrir-li la porta a les seves ventositats, amb tota la pudor i molèsties que hauria provocat a la concurrència.

  14. Bernat,

    La meva jo lectora us agraeix l’espai de debat i reflexió -i d’informació!- que heu creat sobre la cultura.

    La meva jo editora diu que mai no podrem tenir a tothom content. Però si el balanç és positiu, endavant! I el vostre és molt més que positiu, les xifres ho diuen!

    Deixeu espai per la crítica i escolteu els comentaris, jo no us puc demanar més. La gran majoria no fa ni la meitat que això!

    Se m’acut que quan dónes la mà…

  15. Les paraules ho poden dir tot, per això s’ha de mesurar el seu ús, altrament no es produeix aliment sinó defecacions. Els escriptors treballem amb les paraules i n’hem de ser molt curosos. Estic d’acord amb alguns comentaris que apel.len al respecte degut a les persones. La del respecte és una actitud fonamental tant en la vida com en la literatura, que n’és el seu reflex. Primer humanistes, doncs.