Qui havia sentit abans Barrière?

2.12.2014

Dilluns al vespre, Exclamatio Music – Oleguer Aymamí, Esmé de Vries i Dani Espasa – oferiren un repertori basat en la figura del violoncel·lista i compositor francès Jean Baptiste Barrière, un d’aquells grans noms que han quedat empetitits en l’oceà de la memòria.

Oleguer Aymamí, Esmé de Vries

Oleguer Aymamí, Esmé de Vries

Un dels múltiples encants de la Música Antiga és l’artesania amb la qual s’observa i es treballa: entrar en aquest món demana, entre d’altres coses, la voluntat perenne d’introduir-se en la història de la música i en dur a terme la recerca. Així, un intèrpret entra a la biblioteca del CSIC, de la Catedral de Barcelona o la National de Paris disposat a trobar-hi partitures inèdites, transcripcions oblidades o textos que ens parlin de l’organologia d’aquells instruments i de la seva pràctica.

Dins d’aquest mar de memòria i d’històries, on l’arqueologia sonora fa reviure músiques d’abans i les esdevé presents, modernes i vives, l’home es retroba amb un dels llenguatges més sincers; la música.

Què fa que músiques d’abans, com les d’ara i segur, també, com les de demà, ens emocionin de maneres similars? Si no fos per l’emoció que traspua de les seves harmonies, ritmes i melodies, quantes músiques i quantes històries restarien ara sota la pols de l’oblit.

El Centre Cultural Casa Elizalde va acollir dilluns a Oleguer Aymamí (violoncel) acompanyat d’Esmé de Vries (violoncel) i Dani Espasa (clavicèmbal). El repertori convidava a aquest exercici artesanal i encantador de la Música Antiga: recuperar i fer renéixer petites i grans històries, partitures desconegudes i noms esborrats de la Gran Història. Dilluns, concretament, tot el programa girava entorn de Jean Baptiste Barrière (1707 – 1747).

Els instruments no han tingut sempre la mateixa consideració i, fa vora tres-cents anys, el violoncel era un instrument relegat a executar el baix continu i poc usat en tant que instrument solista. Per contra, un altre instrument, la viola de gamba, tenia un paper més destacat. Em situo a la França de Lluís XIV i de Lluís XV, aquella que féu de la música un instrument de la monarquia i que contribuí al desenvolupament de les formes musicals i dels instruments. L’any 1707, naixia a Bordeus Jean Baptiste Barrière i la seva curta vida de 40 anys li deparava un llarg viatge per ciutats europees a la recerca de mestres per a l’instrument que acabà escollint; el violoncel. Barrière viatjaria a Itàlia, coneixeria la música dels contemporanis Vivaldi i Geminiani i esdevindria excel·lent alumne de Francesco Alborea. La seva tècnica, la seva inventiva i creativitat el durien a escriure fins a quatre llibres de peces per a viola, fet que el situen al capdamunt d’una llarga llista de compositors que van dedicar obra per aquest instrument.

En Barrière, a diferència de la seva vida, el seu instrument acabaria gaudint d’una llarga i perllongada història en ser empleat aquest, progressivament, per la noblesa francesa i europea i convertit al segle XIX en instrument hegemònic que suplantaria, fins a la seva recuperació ja ben entrat el segle XX, la viola de gamba. El violoncel, aquell instrument que s’assimila sovint a la veu humana, que acumula una tensió ferotge a les cordes i que allibera, en la mateixa proporció, les tensions dels oients a través de la seva profunditat i gravidesa.

Dani Espasa

Dani Espasa

Oleguer Aymamí i Esmé de Vries, sota el nom d’Exclamatio Music, no ho deuen dubtar; s’expressen i dialoguen amb els cellos com dos rapsodes ho farien a través de poesies sentides. De tacte diferent, però amb sensibilitats compartides, ambdós intèrprets dominen la tècnica però, el que és millor, quan els nervis han fugit de l’escenari, ells esdevenen l’instrument canal d’expressió i d’emoció. Aquesta va acabar essent la meva humil percepció a mesura que el concert es desenvolupava i ambdós prenien consciència de l’espai, del públic i de la música que oferiren: un Passacaglia en Re de Giovanni Battista Vitali, la Sonata No. 3 en Re menor (llibre II) i la Sonata No. 6 en Do menor (llibre II) de Jean Baptiste Barrière, la Sonata en La menor d’Antonio Vivaldi, la Sonata No. 2 en Re menor de Francesco Geminiani i, concloent un programa que duia per títol Viatge a Itàlia la Sonata No. 4 en Sol major “à l’italienne” (llibre IV) i la Sonata No. 4 en Si b major (llibre II) de Barrière altra vegada.

Dani Espasa acompanyaria la parella de violoncel·listes al clavicèmbal amb una interpretació acurada i desenfadada, amiga del rigor i de la creativitat interpretativa que s’intuïa en l’actitud d’un músic el qual, coneixent la seva carrera professional, no dubtaríem en dir-ne tastaullets, versàtil i genial en moltes de les seves facetes (cembalista, pianista, compositor, acordionista, creador…).

Al capdavall, l’experiència d’ahir era una demostració més de la vivesa i la modernitat d’aquesta, cada vegada més, mal anomenada Música Antiga. I suposo que, per aquell academicisme i catalogació de la història i les ciències de l’home, i perquè ens agrada posar-li nom a les coses, malgrat parlar d’una música que reneix, que es reinventa i ens sorpren i que mai va ser estàtica, aquesta esdevindrà l’Antiga; i deixeu-me dir, alhora, una de les més vives i actual de totes.