Qui ha envigorit més la llengua?

10.01.2018

“Treballeu, i treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot abandonar mai”, va advertir-li Pompeu Fabra a l’escriptor i traductor Josep Maria Corredor durant l’exili, a Perpinyà. Doncs bé, els Premis Martí Gasull, que reconeixen des de fa cinc anys aquesta tasca —el foment de la llengua; escampar-la, fortificar-la— ja tenen finalistes per a l’edició d’enguany. Els candidats que es disputen el guardó (i ja poden ser votats) són els Cinemes Texas de Gràcia, l’Escola La Masia de l’Horta Nord i Catalunya Ràdio. Tres concurrents, tres àmbits: cultura, ensenyament i periodisme. La Plataforma per la Llengua és qui concedeix la distinció.

Ventura Pons, pare carabasser dels Cinemes Texas | Foto: Tatiana Pagà

Seran els V Premis Martí Gasull i es lliuraran el pròxim mes de febrer desdoblats en dues modalitats: un guardó central que reconeix “l’exemplaritat en defensa de la llengua” i un Premi Especial del Jurat en la mateixa línia atorgat a una persona física (aquest últim va caure, l’any passat, en mans d’Albert Jané, punt de referència sinonímic). Tots dos premis són concedits per un mateix jurat que respon la següent qüestió: “Qui ha fet més pel català?”. L’equip decisori el formen els periodistes Xevi Xirgo i Joan Maria Pou, la productora Isona Passola, la lingüista (i presidenta del Parlament) Carme Forcadell, el metge i president de la Plataforma Òscar Escuder, l’escriptor Jaume Cabré, la filòloga Rosanna Cantavella i la mare de Gasull, Pilar Roig.

No és sobrer recordar qui dóna nom als premis. Gasull (1969-2012) fou un tenaç activista per la llengua catalana. Fundador i impulsor de la Plataforma per la Llengua (entitat nascuda el 1993), va entrenar l’esperit de brega al barri de Gràcia, dins del Col·lectiu l’Esbarzer, grill de la Plataforma. Va dotar l’entitat de sentit ideològic, a banda de ser-ne una de les cares més visibles. Gasull va treballar especialment per fer de la llengua un punt de trobada de la nova immigració. Suavitzar l’idioma, endevinar-lo beneficiós i no donar-ne una imatge de mur insalvable. Feina de formiga. “No es tracta només de treballar per la llengua, es tracta de treballar per la democràcia i pels valors, i ser conscients que si som valents a l’hora de defensar la llengua catalana, estem contribuint a un món millor”, sentenciava en un article.

Tot i que en menor mesura, Gasull també fou conegut per la passió alpinista que el movia a coronar els cims més alts. Justament, en una de les expedicions (l’ascens al Manaslu nepalès), una allau va marcar-li un final tràgic. A ell i als deu muntanyencs que l’acompanyaven. Per una banda, feia ascendir el cos; per l’altra, la llengua.

Ventura Pons: “El doblatge és un crim contra natura”

El primer valor dels Cinemes Texas no són les flonges i intensament vermelles butaques de les seves sales ni els preus populars (3 euros de dilluns a diumenges en totes les sessions) que permeten veure cinema en pantalla gran sense haver de cedir un ronyó. La propietat elemental és la presa de partit per la llengua catalana. Ja sigui en els subtítols (VOSC) o en el doblatge (opció reduïda al cinema infantil), els Texas han naturalitzat el visionament de pel·lícules en català. “Els cinemes Texas han demostrat que es poden projectar pel·lícules en català amb tota normalitat i amb un èxit de públic important”, argumenta la Plataforma.

La normalització va començar el 2014, quan el director Ventura Pons va capitanejar la reobertura de les sales tancades l’any anterior (el que era el Lauren Gràcia). Des d’aleshores, els cinemes es mantenen robustos tot i no programar estrenes. La cartellera que ofereixen descansa sobre reestrenes, clàssics i maratons temàtiques. En aquesta tendència d’enfortir la llengua, Pons va donar un nou pas el 2017 reobrint els Cinemes Albatros de València —ara amb el nom d’AlbaTexas—, que projecten en català per als espectadors valencians.

“És un gran honor que la Plataforma hagi considerat com a finalista l’únic cinema de Catalunya que ho fa tot en català. Hem contribuït molt a la normalització lingüística”, declara Pons. “El cinema és per a la gent i la gent ho ha reconegut. Ja portem, amb les sessions de tarda, gairebé 750.000 espectadors. Una xifra brutal”. Fins i tot, Vargas Llosa —explica el director— ha fet confiança a la sala alguna vegada.

Pons és el “pare carabasser” dels Cinemes Texas que administra “amb un gran equip” a la vora. Un equip dirigit per Ricard Almazán. “S’ha de saber delegar”, diu. “I saber comunicar el missatge. Tothom deia que no era possible. Doncs és possible. Les coses no són possibles fins que te les proposes i perseveres”. El públic texà és petit, mitjà i gran. Consumidor de tot tipus de cinema; enllà dels gèneres i les formes més pentinades. Sessions de terror o curtmetratges, per exemple. Tot adequadament subtitulat, és clar: “El doblatge és un crim contra natura”. Pons enumera quins són els altres països europeus criminals; pocs: Itàlia, Alemanya i França (que “està deixant de ser-ho”).

En algunes pel·lícules, els subtítols els fa el mateix equip del Texas. En porten unes 300 de fetes. Pons, però, s’ha trobat que les distribuïdores ja tenen molts films subtitulats. “Els aliats són els distribuïdors perquè afegim un valor econòmic”. Els cartells en català de les pel·lícules —tot un detall— també són producció pròpia dels cinemes. Atribueix la grata situació de les sales a “la perseverança”.

Aquests dies, al carrer Bailèn, hi podem veure L’amant doble de François OzonLa donzella de Park Chan-Wook. Flor i nata cinematogràfica.

Saül Gordillo | Foto: Elisabet Ventura

Saül Gordillo: “Oferir una llengua poc flexible és una manera d’allunyar-te”

Les qualitats de Catalunya Ràdio ja són prou conegudes. Periodisme escrupolós, entreteniment divers i dinàmic, informació de servei immediata i eficaç i cobertura territorial no del tot completa però sí esforçadament creixent. Potser, però, no som del tot conscients del pes que ha tingut la ràdio pública catalana en la fortificació de la llengua. Com a alguns els ha naturalitzat un ús de l’idioma que ja era freqüent però encara no gaudia de tota la confiança assolible. A d’altres, directament, els ha introduït en el terreny lingüístic català. Catalunya Ràdio voreja els 700.000 oients diaris. Cal tenir en compte aquest poder.

“El paper de la ràdio ha estat molt important per la normalització i l’extensió de l’ús de la llengua catalana. La ràdio és un dels àmbits on la llengua viu una situació de més salut. Les dues emissores més escoltades de Catalunya emeten en català. Sumades representen un 70% per cent de l’audiència total de ràdio generalista. Aquests números no els trobem ni en premsa ni en televisió”, diu Saül Gordillo, director de l’emissora. “En ser una ràdio pública treballem amb un plus de cura per garantir la qualitat i el rigor. Segurament tot és millorable però la qualitat de la llengua que projectem és una contribució important al país”.

Gordillo assenyala que històricament alguns continguts específics han estat especialment útils. “Ha passat amb la ràdio esportiva i amb el futbol. Les retransmissions van donar una empenta al paper de normalització que exerceix la ràdio”. Puyal, oïda i llengua.

La cura per la llengua es té des del Departament d’Assessorament Lingüístic de la CCMA, que capitaneja Ernest Rusinés. En el cas de la ràdio, s’atén, sobretot, a informatius i a programes. Menys incidència hi ha en el cas dels col·laboradors externs. Gordillo destria “un nivell de català bo” entre la gent de la casa, ben formada en aquest sentit. Aprova, però, la presència d’una llengua no del tot educada, que no descortesa. Seria la llengua d’aquests col·laboradors externs. “La intervenció de gent que no sigui Pompeu Fabra expressa la riquesa i les limitacions de llengua del carrer”.

“Si vols una ràdio que arribi a molta gent, no pots expressar-te amb un llenguatge encarcarat. No hem de transgredir però tampoc podem evitar ser un reflex del carrer. Oferir una llengua poc flexible és una manera d’allunyar-te i fer-te marginal en el pitjor sentit del terme, encara que lingüísticament sigui perfecte”. Es busca, doncs, un equilibri entre la correcció i la veritat.

Actualment, a banda d’una total transmissió en català dels continguts, és Ramon Solsona qui dilucida la llengua a les ones. L’escriptor col·labora en dos espais de la casa (El Matí de Catalunya Ràdio i La transmissió d’en Puyal), on xerra sobre la parla per una senda d’exploració, enginy i remei.

Anna Chaler, directora de La Masia. |

Anna Chaler: “Volem aconseguir alumnes segurs en la seva llengua”

La Masia de Museros —poble de l’Horta Nord; no arriba als set mil habitants— fa cinquanta anys que ofereix ensenyament en llengua catalana.

El col·legi va obrir-se el 1968 sota el nom de Tramuntana per a contestar l’educació adoctrinadora (ves per on) del franquisme. “Un començament totalment clandestí”, precisa Anna Chaler, directora del centre. Sense fer gaire soroll, l’escola ha anat apuntalant-se com un punt de referència en la transmissió de coneixements en valencià.

La Plataforma considera que és un projecte “actiu, honest i coherent” per l’estima a la llengua. “El centre té l’objectiu d’assolir una societat valenciana justa, solidària, pacifista, democràtica, sostenible i orgullosa de la nostra llengua. Un equip cohesionat de mestres treballa amb dedicació i esforç per a fer-ho possible”. El centre —concertat— està gestionat per una cooperativa formada per professors.

“Des que va començar l’escola, sempre s’ha tingut clar que la llengua vehicular en totes les matèries ha de ser el valencià”, assenyala Chaler. “En qualsevol circumstància política, la llengua de transmissió de coneixements havia i ha de ser aquesta”. I afegeix: “Tot i els canvis de normativa, hem d’avançar pel camí de la immersió lingüística”. Això sí, sempre amb un projecte plurilingüista al cap (valencià, castellà i anglès).

Parlem d’una escola pionera. “Hem sigut capdavanters del model que han tingut després la resta d’escoles”. En aquest sentit, Chaler diu que se senten “ben considerats” per la Generalitat. El professorat de La Masia treballa per arribar a la comoditat lingüística de nens i joves. “Volem aconseguir que els nostres alumnes se sentin forts i segurs en la seva llengua”. La desaparició dels mitjans de comunicació públics valencians i una política cultural devastadora durant els anys Camps-Fabra han fet que la tasca de l’escola encara prengui més valor. “El valencià ha estat una pila d’anys totalment menystingut. En aquest sentit, el canvi de govern s’ha notat moltíssim”. Les escoles, doncs, com un reducte que, afortunadament, ja està perdent pell.

Respon a Jaume Corbera Pou Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Catalunya Ràdio com a institució segurament ha contribuït de manera important a la difusió del català i a fer que la ràdio en català ja es senti com a normal, però el model lingüístic que ha adoptat Catalunya Ràdio molt sovint no respecta la normativa gramatical, amb l’excusa (com surt a aquest article) de no fer un “llenguatge encarcarat”: “diputats i diputades” (com a exemple de no respecte pel masculí genèric), “els hi” com a combinació pronominal plurivalent (per “els els”, “els ho”, etc.), espanyolismes diversos (“el president cessat” per “el p. destituït”, “barco”, “algo”, “provar” per “tastar”, etc. etc) i altres incorreccions, fan que, a parer meu, l’emissora no es meresqui el premi Gasull. Seria donar-li l’aprovació per aquest model espanyolitzat, agramatical (de vegades) i dialectalitzat (basat en el barceloní mal parlat).

  2. Crec que el paper de Catalunya Ràdio és indiscutiblement important per al paper de la llengua catalana. Però crec que també es va crear amb aquest objectiu, el de dinamitzador de continguts radiofònics amb la nostra llengua i amb els diners de tots. Crec que sempre és més atractiu que polítiques lingüístiques agosarades vinguin del sector privat, que s’ho juga tot amb recursos econòmics que no són de l’administració

  3. És estranyíssim que, al Principat, només hi hagi un cinema de pel.lícules subtitulades en català, i a preus verament populars. ¿Tan difícil és seguir el bon exemple del Texas?