Qui ha assassinat el periodisme?

6.02.2014

Els periodistes i escriptors Pere Rusiñol, José Sanclemente, Maruja Torres i Ignacio Escolar es van posar per un dia en la pell d’un detectiu. El crim a esbrinar no va ser altre que el de descobrir qui ha assassinat el periodisme, títol de la taula rodona que va tenir lloc ahir a la tarda a La Capella del carrer Hospital de la ciutat comtal, en el marc de BCNegra.

Ignacio Escolar, Maruja Torres, José Sanclemente i Pere Rusiñol, participants de la taula rodona sobre 'La mort del periodisme'.

Després d’una espontània però reivindicativa aparició de Paco Camarasa, comissari del festival barceloní de novel·la negra, amb una samarreta on es podia llegir el missatge “Sense mitjans públics no hi ha democràcia”, Ignacio Escolar, moderador de la taula i director d’eldiario.es, va introduir el tema en qüestió: Qui ha assassinat el periodisme?, iniciant així una investigació per trobar el culpable d’aquest crim.

El primer en tenir la paraula va ser l’escriptor i economista José Sanclemente, afirmant que el periodisme no està mort, el que hi ha és un “intent de genocidi”, aparegut en els últims anys com a conseqüència del periodisme amb censura. En la mateixa línia, la periodista Maruja Torres, també va assegurar que el periodisme no està mort perquè existeixen els periodistes. Torres, va introduir el concepte de “supervivents” del periodisme, tot col·locant al públic en el context del crim: “Ja existien símptomes quan treballava a El País. Van començar a aparèixer quan els errors van passar a no tenir importància; acceptar regals i no tornar-los”, referint-se a una bossa de Loewe que va veure a la redacció, així com a periodistes acomodats que han permès la veritat oficial abans que la verdadera, periodistes que s’han saltat les regles de lleialtat al lector. Per la seva banda, Pere Rusiñol, fundador de la revista Mongolia i Alternativas Económicas, va coincidir amb la resta de ponents en corroborar que el mecanisme està mort, però el periodisme segueix viu. Rusiñol sentencià la seva intervenció desvelant que de còmplices en aquesta mort n’hi hagut molts, però el veritable i responsable últim “ha estat l’entrada en escena del sector financer” i fer periodisme en aquestes condicions “és impossible.”

Paral·lelament, Sanclemente va qüestionar la solidesa que tenien els grans grups periodístics, editors com Polanco (Prisa) i Asensio (Zeta). “No es veia cap risc perquè no vam saber veure que aquesta fortalesa era una debilitat tremenda: l’expansió de crèdits”, matisà l’escriptor, assenyalant que amb l’arribada de la crisi no hi va haver financiació, fet que produí l’entrada d’altres socis que desconeixen quina era la inversió inicial del mitjà. Com a resultat, es va desencadenar l’escena del crim: l’autocensura, perquè només es va voler publicar informació amb publicitat.

Com a altres implicats en el crim, Escolar va posar de manifest l’existència d’un problema social de fons: “la societat cada vegada llegeix menys”. Maruja Torres ho  reafirmà exclamant que “no només s’ha assassinat el periodisme, sinó també la societat”. En aquest sentit, Sanclemente va puntualitzar que en el tema de lectors s’ha produït un abandonament de la premsa considerable, perquè la figura del lector ha esdevingut “molt militant”. Rusiñol, per la seva part, puntualitzà el tema nombrant com a possible causa l’opacitat extrema dels mitjans, fins al punt de no saber quina notícia és real i quina és comprada per publicitat institucional.

Una vegada descobert el culpable i/o els culpables, les últimes paraules d’aquesta investigació van ser dedicades al futur del periodisme. Tots els participants van estar d’acord en afirmar que existeixen altres models per fer periodisme, arribant a la conclusió que el diari, entès en format paper, ja no és l’element essencial de cada dia. Avui en dia, han aparegut noves fórmules d’aquest cadàver anomenat periodisme: l’era digital, els nous mitjans. És per això, que s’ha de fer periodisme adaptant-nos als canvis, però amb els principis originals del periodisme: basat en les fonts, rigorós, amb independència i tenint les idees clares. Només així evitarem caure amb els errors que han caigut els principals diaris.

En definitiva, el periodisme no ha mort, s’ha assassinat un model de la indústria de comunicació que hi havia abans: “el vell periodisme”, aquest és el cadàver. El periodisme segueix viu i cal mantenir-lo per no empenye’l al suïcidi, es tracta d’un nou paradigma. Un periodisme que només es podrà fer com diu Maruja Torres, amb l’existència de periodistes. Siguem optimistes, doncs.