Qui és qui en el temps de migdia

1.11.2018

Com més important és un tema més exposat està a la banalització i la demagògia. Començo l’article amb aquesta frase perquè quedi clar d’entrada que estic convençut que el temps de migdia a les escoles és un espai essencial per a l’educació dels infants, que no és complementari sinó nuclear, i per avisar que, més que contradir teories d’altres, m’estimo més dedicar-me a aportar informació i dades perquè cadascú construeixi la seva opinió amb una mica més de fonament. Vull remarcar, a més, que aquest text no és una resposta a l’article precedent de la Cecilia Bayo, sinó que voldria ser, més aviat, un complement o una ampliació.

El temps de migdia i el menjador de la quitxalla, un tema a debat | Foto: Arxiu

I com a mostra del que dic, compro d’entrada l’expressió “temps de migdia” que fa servir la Cecilia per comptes de l’habitual “menjador escolar”. La primera informació que vull aportar és que una bona part de les empreses que presten serveis de menjador escolar, parlen internament i de cara als seus usuaris (infants, famílies, AMPAs i escoles) de “projecte educatiu de temps de migdia”. I començo.

Si algú fes una història a casa nostra del que coneixem genèricament com a menjadors escolars, hauria d’explicar que fa gairebé trenta anys, quan aquest servei era anecdòtic a la xarxa pública d’ensenyament, els primers que van començar a donar-li forma eren unes organitzacions molt inexpertes en el món de l’activitat econòmica però amb un ampli bagatge en el món associatiu dedicat a la cultura i l’educació no formals. D’aquella gent avui en diríem emprenedors i els faríem un monument perquè van ser capaços de detectar una necessitat social creixent, van entendre que tenien a les mans la metodologia i el coneixement pràctic necessaris per donar-hi resposta, i van ser prou agosarats com per aixecar petites empreses. Aquella necessitat que fa trenta anys era incipient, avui és universal, aquella metodologia era el lleure educatiu, avui reconegut com a part essencial de l’educació en lletres majúscules, i aquell valor temerari va ser l’espurna necessària per aixecar un sector empresarial que avui dona ocupació a més de 20.000 persones i es basa en el model de la petita i mitjana empresa, predominant i essencial per a l’economia catalana.

Primera dada: si avui els menjadors escolars són alguna cosa més que un servei de menjars sense valor afegit amb uns simples vigilants que tenen cura que els infants no prenguin mal (tal com passa, per cert, a bona part de l’Estat espanyol), cal agrair-ho a aquells emprenedors que fa trenta anys van ser prou bojos per adaptar allò que els apassionava (el lleure educatiu) a una necessitat social creixent. Després que ho fessin ells, van entrar-hi les entitats del tercer sector, les empreses de càtering i les grans multiserveis de matriu internacional. Uns i altres van descobrir un nínxol de mercat que els servia per mantenir, en un cas, les seves estructures associatives (un altre dia podríem parlar d’aquest tema amb més calma) i, en l’altre, per engruixir el seu volum d’activitat (i no necessàriament el volum de guanys).

Encara que algú ho vulgui afirmar, avui ningú no té dades precises de la distribució en el mercat dels diferents models d’empresa que presten els serveis de menjador escolar, senzillament perquè la única instància que podria fer-ho sense haver d’encarregar un estudi costosíssim, el Departament d’Ensenyament, no ho fa. Però sí que es poden fer algunes aproximacions, poc precises però prou ajustades en les proporcions. Les empreses multinacionals i multiserveis s’acosten però no arriben al 30% del mercat. El tercer sector, a través sobretot de grans fundacions, una mica més del 20%. I la petita i mitjana empresa, una mica més del 50%, la meitat del qual, aproximadament, està associat a l’Acellec (Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura). La majoria de menjadors escolars de les escoles catalanes es gestionen a través de serveis externalitzats en les proporcions aproximades que he descrit.

Segona dada: els professionals que presten aquests serveis són gent adequadament formada per a complir amb la seva funció. És cert que fa trenta anys, quan tot estava en construcció i era força intuïtiu, era qüestionable el nivell i les metodologies que s’usaven. Però no només en van aprendre, sinó que van desenvolupar un model que avui és punta de llança, a una gran distància de la resta, a nivell estatal, i amb un elevat grau de singularitat en el conjunt d’Europa. Les empreses desenvolupen projectes educatius de gran valor i situen pedagogs al capdavant dels equips, pràcticament la totalitat de monitors tenen titulació de lleure educatiu i la gran majoria han fet cursos d’especialització facilitats per les respectives organitzacions patronals. Per citar només algun exemple, treballen la coeducació amb perspectiva de gènere, eduquen en la diversitat, fan prevenció de bullyng, s’especialitzen en resolució de conflictes i fan adaptacions curriculars al temps de lleure. N’hi ha prou, per comprovar-ho, de demanar algun d’aquests projectes educatius, i de visitar algun menjador gestionat sota aquests criteris.

Segur que hi ha molts casos deficients. Qui podria negar-ho. Però és fals que els menjadors escolars siguin majoritàriament deficients. I m’atreveixo a dir que si trobeu un menjador escolar deficient, el més probable és que el menjador no sigui la única cosa deficient en aquell centre.

Tercera dada: la qualitat alimentària dels menjadors escolars catalans, en termes sanitaris i dietètics, és més que correcta. No trobareu experts en la matèria que us ho neguin. Justament per això és tan important assegurar que tots els infants accedeixin a un menjador escolar: per què fer-ho equival a donar-los una alimentació saludable que malauradament no sempre li poden garantir les seves famílies.

I compte a no confondre qualitat alimentària amb alimentació ecològica i de proximitat. La qualitat està garantida al marge que l’alimentació sigui ecològica i de proximitat. Dit això, ningú no nega que és bo i desitjable que avancem en la línia d’oferir menjar ecològic i de proximitat als infants. Però ho hem de fer barrant el pas a la demagògia. El menjar ecològic és més car. Són faves comptades, i ho pot comprovar qualsevol consumidor quan surt a comprar. No és compatible demanar que el preu dels menjadors baixi o es mantingui inalterable al mateix temps que s’incrementa la proporció de menjar ecològic. I la segona qüestió rellevant: avui no hi ha a Catalunya producció d’aliments ecològics suficient per oferir-la a la totalitat dels infants escolaritzats. Ni molt menys. Sembla mentida que ningú no ho expliqui, això. Per tant, els que reivindiquen menjadors ecològics per a tothom, haurien d’explicar primer com faran la tria: a qui els ho oferim i a qui no. Serà en funció de la capacitat adquisitiva de les famílies? Responeu vosaltres mateixos la pregunta, feu-me el favor.

Quarta dada: la qualitat del projecte educatiu dels menjadors escolars o, amb més propietat, del temps de migdia, no depèn de qui en sigui el gestor sinó de com es treballa. Hi ha magnífics espais de migdia gestionats per AMPAs, però n’hi ha que són clarament deficients. Hi ha petites empreses que treballen amb una precisió exquisida, però n’hi ha que són un complet desastre. Hi ha entitats associatives que presten el servei de manera correcta, però n’hi ha que no saben ni com posar-s’hi. Hi ha empreses grosses que uniformitzen el servei i rebaixen qualitat, però n’hi d’igualment grosses que són un model de treball en proximitat i d’adaptació a l’entorn. La qüestió no radica ni en la forma jurídica del gestor, ni en la seva grandària, sinó en la qualitat del seu treball. I això és el que hauria de garantir, essencialment, un bon decret de menjadors escolars (o de temps de migdia): l’establiment d’uns paràmetres de qualitat per sota dels quals no es pugui treballar. I el prestador del servei hauria de poder ser una AMPA si tingués els  recursos i la capacitat organitzativa suficients, o una petita empresa del territori que conegués amb detall les singularitats de l’entorn, o una empresa de dimensions respectables que tingués capacitat d’afrontar les dificultats logístiques d’un entorn complex sense perdre mai de vista el treball de proximitat, o una entitat sense ànim de lucre si formés part de l’entramat cívic del territori o, perquè no, la pròpia administració si es tractés d’un centre de característiques molt especials.

El model de contractació que ha d’impulsar l’administració no ha de ser monolític i tancat: ha de ser adaptable als entorns i necessitats de cada cas. Perquè no poden conviure diferents models d’organitzacions que gestionen el servei, si aconseguim que tinguin en comú els nivells de qualitat exigibles a qualsevol servei públic? Per què ens entestem a associar qualitats i defectes per sistema als models de gestió, com si fossin cosubstancials a la seva naturalesa, sense fixar-nos en els mètodes que usa i en els resultats que obté cadascuna de les organitzacions? No trobeu que són absurdes les guerres de declaracions entre col·lectius que volen per a ells l’exclusiva d’un servei que hauria de ser, per definició, universal i compartit?

PS. Ho sé, ho sé: els que hi enteneu una mica trobeu a faltar molts temes que no he tractat en aquest article sobre serveis educatius de migdia. Però no us vull marejar en un sol article. Si la noble casa que aixopluga aquests espais de debat ho considera oportú, farem més rèpliques, aportarem més dades. I farem bullir l’olla del migdia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Quina bona notícia que una mesura que havia de ser imposada a cop de decret hagi obert, per fi, el debat i, en aquest cas, generi articles creuats. Complemento jo ara el teu article, Pep, amb una dada i una puntualització:

    Cinquena dada: crec que en aquest cas era pertinent que et presentesis com a gerent de l’Acellec (Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura), patronal d’empreses culturals i de lleure que “representa i presta serveis a un sector d’activitat empresarial remarcable. Més de cent milions d’euros de facturació anual, 19.000 contractacions laborals l’any, 8.000 llocs de treball estables de mitjana, 150.000 menus diaris en menjadors escolars”. O no ets tu? Sinó, disculpa’m i corregeix-me! No crec que la informació desmereixi el teu article, ans el contrari, però si parles d’aportar dades i informacions, és important saber que hi tens interessos legítims creats. (Jo, per cert, sóc mare. Escric des de l’egoïsme d’una persona que té criatures escolaritzades i des de la solidaritat d’una persona que lluita per l’educació pública per tothom. La meva feina, res a veure).

    Puntualització: has parlat d’activitat econòmica, emprenedors, detectar una necessitat, models d’empresa, sector empresarial, economia catalana, nínxol de mercat… La meva intenció en l’article que vaig fer era, precisament, qüestionar la major i resituar el temps de migdia en un marc que no és el mercantil. De fet, és el que estem intentant moltes persones que veiem el procés de mercantilització i privatització de l’educació pública que estan duent a terme els nostres governs. Des de quant la dimensió educativa de les persones és una qüestió de mercat? Si qüestionar la mirada és fer demagògia i banalitzar, com dius a l’inici del teu article, doncs benvingudes siguin la demagògia i la banalització, no?

    • Hola, Cecilia
      Celebro que en la teva resposta no contradiguis cap de les informacions que jo aporto a l’article. Senyal que, efectivament, i tal com jo apunto, la única cosa que faig és afegir informació a un debat en el qual la major part d’aportacions són per defensar una posició de part. Et proposo que facis una cerca per veure si trobes un sol text sobre aquest tema que proposi i admeti la intervenció de tots els agents que hi estan implicats, tal com faig jo. Si el trobes m’agradarà que el comparteixis, perquè jo no n’he trobat cap.
      Efectivament, sóc el gerent de l’Acellec. I com a tal estic fent difusió de l’article. Res a ocultar. Però també et dic que la opinió la firmo jo i no l’Acellec. La que has llegit és la meva opinió a partir de la informació de què disposo. Quan l’Acellec intervé en el debat públic ho fa de manera formal i signant explícitament, com a organització. I quan jo parlo per encàrrec de l’Acellec, també ho dic explícitament.
      Dit això, celebro també que hagis trobat en el nostre web les dades d’activitat econòmica que esmentes. Però si les cites, hauries de ser un pèl més precisa: les dades que esmentes són del conjunt d’empreses associades, només una part de les quals presten serveis de menjador escolar. Els lectors podrien arribar a entendre que les xifres que dones són totes referides a menjador escolar. I no és el cas. El nostre sector és molt més ampli, i prestem altres tipus de serveis, afortunadament.
      D’altra banda, em reafirmo en la idea que sobre aquest tema es fa molta demagògia. Però en cap cas no he dit que tu en fessis. Com a mínim, no en el teu article, que vaig llegir i valorar positivament. No sé perquè t’has donat per al·ludida.
      Finalment, no acabo d’entendre aquesta idea de la mercantilització del servei, com si el sector estigués ple d’entitats i empreses amb voluntat d’enriquir-se. Si això és així, s’han equivocat tots de sector, perquè enriquir-se a partir d’aquest servei és literalment impossible, tenint en compte els marges de gestió (no guanys) amb què es compta. Si poses en marxa una petita i mitjana empresa per treballar en l’àmbit dels menjadors escolars, ho fas bàsicament perquè t’estimes la feina i perquè tens certa vocació de servei públic, no perquè doni marges de rendibilitat gaire sucosos. Qualsevol economista que faci una anàlisi objectiva de l’activitat t’ho confirmarà. Altra cosa és que grans corporacions del tercer sector i multiserveis hi vegin una oportunitat per incrementar volum d’activitat. Però afortunadament, tal com dic en l’article, ni uns ni altres no són majoritaris en el sector.
      M’encantaria comentar aqueses coses amb temps i tranquil·litat, si et ve de gust.
      Abraçada,

  2. Dona, Cecilia, també seria pertinent que enlloc d’anar dient que ets una mare, també diguis que ets una activa membre de l’Assemblea Groga, que és per cert la que ha copat també la Fapac, entitat privada que ara demana exclusiva de mercat. Que per interessos i demagògies, n’hi ha de tots els gustos.

  3. Sóc monitora del temps del migdia, m’encanta aquest concepte. Molt interessant l’article, espero que aquesta temàtica tingui continuïtat.