Qui és Genís Sinca?

Qui és aquest Genís Sinca que ha guanyat el premi Josep Pla? Un desconegut per al gran públic, però un tot terreny que fa molts anys que terreja pel sorral del món editorial. Si hagues de definir Genís Sinca amb un adjectiu, diria que és un ‘pencaire’. Però si hagués de descriure la feina que ha fet fins ara, hauria de dir que és un periodista que escriu llibres. I aquests llibres solen ser autoencàrrecs que es converteixen de seguida en encàrrecs editorials o en encàrrecs que li vénen donats i que ell s’apropia amb autèntica passió. Si hagués de definir qui és Genís Sinca avui, dia de Reis, diria que és un novel·lista que surt de l’armari. Perquè ja fa anys que Sinca es brega en la narrativa, escrivint a l’ombra, sigui fent de negre (ho explica ell mateix i no se n’amaga), sigui esplaiant-se amb tots els recursos de la ficció quan fa assaig.

La gran virtut de Genís Sinca és que sap escoltar les persones i després traduir el que diuen en un relat interessant. Quan ha d’entrevistar algú, no s’hi presenta amb la ment i el full en blanc. Genís Sinca és un investigador conscient, que es documenta i que pot acabar sent un entrevisador incòmode si s’ho proposa, com va demostrar a La vida secreta de nuestros médicos (El Aleph Editores), adaptació castellana del volum homònim publicat a Angle, el seu llibre més celebrat fins ara, que inclou retrats despietats d’alguns metges espanyols. I no és en va que Genís Sinca se’ns presenta amb aquesta mitja rialleta de conill entremaliat i la calba lluent que li dóna la pinta entre Kojak i Foucault. Sinca s’enamora de les peces que ataca, sí, la seva voracitat té un punt de depredador, fins al punt que un cop s’ha acarnissat amb la seva presa li costa molt de deixar-la anar, si li troba gustet. És un autèntic ‘procastinator’, que de tan perfeccionista no lliuraria mai la feina si no li treguessis de les mans.

Espero que a hores d’ara ja hagi posat el punt final a la novel·la amb què ha guanyat el premi Josep Pla, que s’ha de publicar el dia 7 de febrer. ‘Una família exemplar’ és una sàtira descarnada de dues nissagues catalanes, una de Tortosa i una altra de Manresa. La família és el gran tema de la novel·la i del teatre, perquè és una loteria de la qual ningú no se n’escapa. Els nostres dimonis són gairebé sempre dimonis familiars. Sergi Belbel sempre diu que la família que t’ha tocat és una tragèdia. I la que fas tu, quan et cases o t’aparelles, és un drama -o una comèdia, segons com t’ho miris.

Genís Sinca és solter i no li coneixem fills. Ja ha avisat que ‘Una família exemplar’ no parla dels seus pares ni de la seva germana. S’ha inventat una família. S’ha divertit. Riurem.

I per molts anys.