Qui és “ecce homo”?

Martí Crespo reflexiona sobre el paper de la tecnologia i internet en els nostres dies. Arran d’un viatge a Burgos, decideix visitar l'”Ecce Homo” de la capella de Borja i acaba descobrint la tomba d’un català il·lustre que també tenia lligams amb la zona.

Última nit de festa major a Hontoria del Pinar (Burgos), a la darreria d’agost. Algú em pregunta si, en el viatge d’anada des de Barcelona, havíem passat per Borja. Doncs sí, recordo haver creuat aquest poblet aragonès dos dies abans. Per què? “Home, és on hi ha l’ecce homo!” No hi vaig caure, quan vam veure passar el municipi amb nom de dinastia vaticana, però jo mateix i els qui m’envolten sabem que no perdré l’oportunitat, la tornada, de visitar l’indiscutible meme o fenomen d’internet de l’estiu del 2012: la restauració sui generis i personalíssima que la pintora afeccionada Cecilia Giménez va fer de la representació de l’Ecce Homo conservada al Santuari de la Misericòrdia de Borja.

L’endemà, en efecte, ja som a les portes del complex, dinant sota l’ombra d’un gran arbre i amb el brogit de fons d’un concorregut restaurant de diumenge a dos centenars de metres. Hi ha dues parelles més que, pels moviments i passos desvagats, demostren que fan el mateix que nosaltres: esperar l’obertura de la petita capella on hi ha la ja famosa peça que, l’agost de l’any passat, es va convertir en un sainet mundial, com titulava El País. A dos quarts de cinc en punt la porta d’entrada s’obre puntual i comença a engolir no sols els qui la rondàvem des de feia estona, sinó pràcticament tota la gernació de comensals que endrapava entrepans i tapes al bar del costat. Pacientment, però amb nerviosisme contingut, tothom espera el torn, en cua irregular, per immortalitzar-se digitalment al costat del desfigurat rostre de Jesús de Natzaret que, protegit per una planxa de metacrilat, ha donat la volta al món i més de setanta mil visites a la modesta capella en menys d’un any. I de les procedències més llunyanes, com ho demostra un mapamundi farcit de xinxetes i gomets a l’entrada del recinte, on més i més gent continua abonant amb gust un euro per veure, exclusivament, les gruixudes pinzellades de Giménez.

Amb el retrat a la butxaca, busco fotografiar en perspectiva la marabunta que es congrega davant el petit quadre a la paret. Per això me n’allunyo caminant pel passadís central cap a l’altar. Una làpida a terra em crida poderosament l’atenció: “D. Ramon Manuel Garriga y Nogués.” Continuo llegint les negres lletres al marbre blanc en cerca de confirmar la intuïda catalanitat de qui reposa sota els meus peus: “Catedràtic i ex-rector de la Universitat de Barcelona.”

Vint minuts després me’n vaig de Borja amb la satisfacció d’haver-me endut un magnífic trofeu per a la meva valuosa col·lecció de fricades i, alhora, amb una punyent sensació de curiositat per “aquell altre home”, l’universitari barceloní, que comparteix espai amb l’Ecce Homo en aquesta capelleta sortida de l’oblit fa sols un any, gràcies a internet.

És a internet, justament, on recorro d’urgència ja arribat a casa. Google en pantalla: hi escric “Ramon Manuel Garriga i Nogués” i espero el microsegon de rigor perquè m’apareguin els deu primers resultats. Amazon i Google Llibres me’n donen les primeres pistes: a la fi del segle XIX va escriure uns quants llibres sobre gramàtica hebrea. Dadescat.info me n’ofereix, tot seguit, les primeres coordenades vitals i familiars: fill de Manuel Garriga i Llastanós, comerciant vigatà, i germà de Pere i Manuel Garriga i Nogués, banquers. Però és un vincle del portal Revistes Antigues Catalanes Online (RACO) el que em sadolla la major part de la curiositat. Dins aquest valuós portal de digitalització de publicacions històriques descobreixo l’article “Ramon Manuel Garriga i Nogués”, signat per Miquel S. Salarich a la revista Ausa el 1970. Aquesta “glossa de la personalitat” de Ramon Manuel el defineix, en cinc pàgines, “com el fruit inteŀlectual d’una família de negociants, emprenedors i arriscats, en múltiples empreses comercials en consonància amb el traqueteig social i els esdeveniments que ompliren la major part del mil vuit-cents”. I s’hi afegeix: “El cognom Garriga-Nogués ens porta, en l’actualitat, ressò d’establiments bancaris estesos en la majoria de ciutats i poblacions d’una certa importància.”

Originaris de la plana de Vic, diu Salarich, “tenien possessions a Sant Martí de Sentfores i a Calldetenes, i a la ciutat eren propietaris de la casa núm. 4 del carrer del Trinquet”. En Ramon Manuel, sisè fill dels nou del matrimoni Nogués, va néixer a la capital d’Osona l’1 de gener de 1835, tot i que els desplaçaments constants de la família a Barcelona i a Saragossa van fer-lo passar la joventut a la capital aragonesa, “pàtria comercial dels seus antecessors”, on va seguir la carrera de filosofia i lletres i es va interessar per les llengües orientals. El 1867, s’hi detalla, va obtenir la càtedra d’hebreu a la Universitat de Compostel·la (el discurs d’investidura es pot llegir al portal de la biblioteca Galiciana) i el 1867, per trasllat, la de grec a la Universitat de Barcelona (UB), on amb el temps va arribar a ésser “el més antic dels professors” i hi va compartir ensenyament amb catedràtics eminents com Milà i Fontanals, Vidal i Valenciano, Bergnes de las Casas, Rubió i Ors i Llorens i Barba. “Nomenat degà de la facultat de filosofia i lletres, el 29 de desembre de 1900 prengué possessió del càrrec de rector”, explica Salarich, per qui aquesta “constant i ràpida progressió en l’escalafó universitari fou el resultat de la seva vastíssima erudició i dels seus dots professionals i humans”, en paral·lel a “la seva modèstia i generositat, enemic d’afalacs i distincions honorífiques”.

És als dos últims paràgrafs del repàs bi(bli)ogràfic de Ramon Manuel Garriga Nogués, el retrat del qual figura a la galeria de rectors de l’edifici històric de la UB, on l’article de la revista Ausa esmenta l’última obra publicada pel filòleg vigatà: Historia y descripción del Santuario de Nuestra Señora de la Misericordia de Aragón (Barcelona, 1902). “En morir el 22 de febrer de 1906, al seu domicili barceloní de la Ronda de Sant Pere, 22, entresòl, es va disposar al recinte de la universitat la seva capella ardent. L’enterrament, veritable manifestació de dol, no mancada de la presència del professorat i d’una extraordinària concurrència d’estudiants, es dirigí a l’església del Carme i a l’estació del Nord, camí del Santuari de la Misericòrdia, on per voluntat va voler reposar el son de l’eternitat i somniar les estades que en la seva joventut, i més tard durant les vacances estiuenques, serien, també, el repòs de les dures jornades de la seva incansable activitat humanística, pedagògica i rectoral.”

Internet, tot un fenomen capaç tant de generar famosos com de rescatar oblidats.