Qui encara alena

28.11.2015

Dijous es va presentar el llibre Jo és un altre, d’Antoni Riera Font, dedicat a la desapareguda Montserrat Casas. Hi intervingueren Sebastià Perelló com a presentador, i Biel Mesquida com a recitador, davant de gairebé cent persones.

Antoni Riera | Foto: Joan Vidal

Antoni Riera | Foto: Joan Vidal

 

je suis en mots, je suis faits de mots,
des mots des autres

Beckett

 

 

Jo és un altre. Diu el poeta que la identitat és una xarxa que et pesca. I gosaré afegir: si ja ets fora de l’aigua, deu ser una mena d’exili, perquè tu eres de l’aigua. El poema té no sé què de tombeau, de rèquiem, de paraula absolutòria, d’oració cantada en sufragi de qui retorna a l’aigua. Aigua dins l’aigua, sempre en dissolució. Elements que es desfan en efervescència. Jo és un altre. Fatalment. I la citació, al llibre d’Antoni Riera, és de la carta a Paul Demeny. També hi ha l’altra a George Izambard on l’autor de les cartes del vident es reconeix poeta: Je est un autre. Tant pis pour le bois qui se trouve violon, et nargue aux inconscients, qui ergotent sur ce qu’ils ignorent tout à fait. I ja som seguit seguit, sempre un que no som, l’altre, i faig solc entre identitat i alteritat. Som en aquest desavinença epifànica, dic des del tall, des d’aquesta inconveniència, la agramaticalitat. Jo és un hoste. I ve de molt enrere: Ulisses. El meu nom és ningú. Quan rondam el tall: què hi ha en la veu que parla d’impersonal? Un que escriu és un que fa lloc. En el poema, aquí, algú fa lloc al deixant, a la latència. Perquè jo és un acte en el temps, i passa. Costa arribar a saber què dura, què roman, i fins i tot la veu és això que passa: només paraules, paraules, paraules. En francès hi ha un trau entre “je” i “moi”. I per això Deleuze diu: Je ne peux pas dire moi, però (i l’adversativa és meva) moi ne peux pas dir je. Som en aquest interval, on es desfan els binarismes. Aquí, al poema, el motlle s’ha perdut, s’ha acabat. El jo és el motlle per a la pasta, que agafa la seva forma. I aquí, a la pasta, s’hi ha estampat un dibuix altre. El poema són lletres de motlle. Rimbaud també diu: c’est faux de dire: Je pense: on devrait dire: On me pense. I el poeta trava els sentits entre penser i panser: pensar i curar. Amb gran esment. Escriure és reajustar allò que queda. I allò que es perd. Per a no res. Des d’una renúncia. Una forma de despreniment. No una veu que pren possessió, sinó que fa lloc, que es desprèn d’ella mateixa i s’abandona a l’altre.        S’écrire, c’est cesser d’être pour se confier à un hôte, afirma Blanchot. Perquè serà la presència de l’altre en mi que em posarà cara. Només una forma d’empenyorar-m’hi. Sí, dic en mi, però ets tu que m’esperones. L’un per l’altre, a rebolcons. Tu que t’invoques en mi. Fins que en mi som l’intrús i la teva estrangeria. I em caldrà fer-me vast, escarrassar-m’hi. Serem aquesta contorsió, perquè només aquesta forma d’agarbonar la identitat, de provar de sortir endins, de fer camí plegats de nosaltres mateixos a nosaltres mateixos encetarà la conversa.

Aquí s’escriu la dissolució, el despullament. I l’afany del guaita, d’aquell que tresca a través d’allò que diran els mots, d’allò que mostraran i que no diran, sobretot d’allò que faran, tal com reclamava Meschonnic. És per això que el desacord sona al llarg dels poemes. Dissonàncies. Però una veu cerca l’uníson. Tanmateix deu ser cert allò que diuen: la raó regna, però no governa pas. Càlcul i passió, no debades també escriu l’economista, (oikonomia, la gestió de la casa) i sap que tant l’economia com el poema són fills de l’ordre. I és en un sentit que em fa llegir aquest llibre tenint present les idees d’ordre de Wallace Stevens, aquella seva beneïda obsessió del creador que endreça els mots del mar. El poeta que afirmava: un ordre violent és el desordre. Un gran desordre és ordre. Ambdues coses són una. En el teixit que fan els textos del llibre d’Antoni Riera, que s’arrangen i s’emmirallen i s’encaren, que s’organitzen com si fos el tractat d’un mètode, com si no hagués de passar res per malla, el poeta prova de dir la vida diluïble. Passar l’aigua pel garbell. Des de l’absència. Perquè era ella qui feia la cançó. Per això hem de llegir Jo és una altre com un poema-conversa. El poema: un diàleg, una conversa. Un que allarga la mà. I l’ofereix a la mà silenciosa, la dóna a l’altre. La perspectiva dialògica és el bessó del llibre. Obrir la paraula adreçada a qui la trobi. Una botella llançada al mar. I alhora, i en primera instància, una mena de Continual Conversation with a Silent Woman, estrafent els mots del mateix Stevens. El poeta parla a través d’aquest silenci i, tal com hem sentit a dir, s’adreça a qui només pot esser parlat. Però aquesta veu que falta és alhora el seu àngel necessari.

Aprenem que en el bessó de llibre d’Antoni Riera hi ha la malaltia, i que s’entén com una nova magnitud de la vida, una experiència viva. Una realitat i la seva ombra. Donar sentit ja és l’epidèmia, una veu que demana, que qüestiona la lletra de la vida i de la mort. I és quan compareix el fantasma errant de Shakespeare que ens conforma, el pobre comediant. I el poema troba la veu en l’alteritat que no podem engalzar, sempre errant. Hoste i ostatge. Cap a l’altre. Trastocats. Poema i acompanyament. Aquí l’escriptura és traumatografia, i el poema s’escriu des de la malaltia, que forma part de l’obstinació de la vida. Sense estridències. Sense falsificacions protocolàries, des de l’experiència paradoxal de l’extinció imminent quan encara tenim l’ham de la vida a la boca. L’agent patògen que fa forat en l’escriptura. I no hi ha res més lleuger que un forat. D’aquí el vitalisme flotant i auster del llibre. Els poemes severs d’una veu lúcida que parla pels descosits, els traus. La poesia ja és això: respirar per la ferida. Alguna cosa s’ha capgirat i caldrà llegir a l’inrevés. I això ja implica una altra percepció: el poema com a susceptibilitat. La veu capaç de rebre, que deixa entrar el nouvingut a casa. Tu, davant allò que no coneixes i de qui alhora ets el convidat. I just passar el portal sentim el celistre d’un vers de Pessoa: Passo e fico, como o Universo. Davant l’hoste ignot ens afanyarem a la recerca d’una forma de sargir el trauma. Però només en sura un malestar que s’alça enmig d’un espai desertat. El dolor no es deixa glapir pel llenguatge, s’esmuny, la resistència del dolor a la llengua. Virginia Woolf afirmava que la malaltia reclama una llengua nua. I així i tot l’escup, perquè aquesta nuesa no sempre és una llengua franca. Com si la franquesa fos com uns filats. I t’agafa la por de dir coses i que allò, precisament, s’escapi. D’aquí l’obliqüitat, d’aquí l’ànsia de dir des d’una veu pelada, externa, on és possible el miratge d’un control que s’afanya a posar ordre, d’on prové el desig de metaforitzar-lo, d’aquí la tossuderia d’apostrofar-lo. Saber que has de poalejar, remoure l’aigua negra del pou, perquè n’has de treure de neta. Això empeny l’escriptura, el llibre s’escriu des d’aquest desllorigador. I allò que el fereix és el que li permet treure’n pua.

Antoni Riera amb els presentadors Sebastià Perelló i Biel Mesquida

Antoni Riera amb els presentadors Sebastià Perelló i Biel Mesquida, entre d’altres

El poema instaura una mena de levitació, com si les veus que hi diuen la seva parlassin apart. En una altra banda. La suspensió, l’obre la malaltia, cap a l’inconegut. I el text en aquest sentit és un itinerari. Prendre els tapins, anar-se’n des d’un miratge de despullament que sempre acaba per trobar els mots. La cansó que vol atrobar. Anar a trobar: escriure amb aquella força incomptable pròpia de la feblesa. Són paraules de Blanchot, però que faig meves. Quan ja no podem més, s’allibera en nosaltres la deu d’una altra energia. En l’extenuació, des de la vulnerabilitat, dir l’escletxa, aquest badall de la pèrdua. Els contorns es desdibuixen, i en el poema, en la veu, hi ha una remor, un mormoleig que queda entre els mots. Dir i alhora deixar dir. I tenir cura dels mots. Escriure és aquest esment, aquesta atenció. Perquè en els poemes, hi sura aquest afany de diligència. Per això el llibre s’organitza en una estructura de miralls i s’assenta en una mena d’armadura al·legòrica que fila cada poema a la resta, on la veu troba els seus contrapunts, en una successió que els encadena i fa sentit. I la paradoxa, sempre hi som, d’aquesta estructura tangible que cerca dir l’efusió, l’esvaniment, l’esbargiment. I l’avinença. És com si el poema, per tal de respectar el vot de cristall, una pulcra i ferma serenitat davant el llibre dels fets, s’hagués d’escriure entre el dringeig de la fragilitat. És en aquesta voluntat solidificada sense foscúria que el poeta trama els versos. L’avidesa de transparència i la porositat dels mots, però també la seva discontinuïtat. Lluny de la poetització. Perquè l’escriptura s’alça talment una escaramussa i, alhora, escena de cavalleria. La metàfora que fa d’àncora i fa visible l’inexpressable.

No és una qüestió de vocabulari, és una qüestió de temps, deia un mestre. L’acció corrosiva del temps. On ne possède rien, jamais, qu’un peu de temps. Però temps viscut. I llacunari. Per tal de dir, per una banda, l’armadura desfeta dels dies que passen, i per l’altra, el deliri d’ordre temporal que regula el llibre, que s’articula en una mena de “narració” que fondeja en els mesos, com un fil atesat a l’alteració i al transtorn d’allò que no podrà dir, ni podrà contar: el temps parat, el temps que ja no passa. El fil que estira l’inescrutable dels poemes. En la trunyella dels poemes, en el pas del temps, s’hi sent una música irreversible que es desplega. D’un poema a l’altre flueix de manera regular un temps que contrasta amb la intermitència de cada text, amb la seva singularitat extrema. Hi ha alguna cosa que aquí només poden retenir de poema en poema com si fossin teules que se superposen i fan niu, que creen l’aixopluc on recollir-se del camp ras. El poema com a hospitalitat. D’altra banda, els poemes, que s’han de llegir en l’ordre estricte d’aparició, conformen un calendari, i el seu sentit funciona en una mena de propagació. La paradoxa també compareix aquí. Per un vent, la notatio, notes que s’han capturat sur le vif i per un altre, una latència que deixa a la vista la disposició metòdica. Un ordre de coses, un concert, una filigrana. La seva disposició com una xarxa secreta, com si fos una malla. Com un que para uns filats de coll en l’inconegut.

El poema, aquí, s’escriu en un debat entre la insuficiència i la proliferació descontrolada. Així s’escriu. Entre l’esqueix i l’esquinç. Per tal de pensar el revers obscurs i il·luminar-lo. Des de la sobrietas que es trama en els jocs de simetries, en els recursos de la repetició, en el debat entre la forma i l’informe, en els ritmes i les resistències de l’aire quan alenam els poemes, en les alteracions, en l’organització de marques en el discurs. Una retòrica i una ètica. El valor, que en l’etimologia encara sua sentit com a coratge, força, fermesa. Amb la tenacitat de voler descloure el món. Sense glorificacions ni mites. Romandre precari, sempre en trànsit, entre portes, reabsorbir aquesta fragilitat en el flux de la persistència d’anar fent. Cap porta d’emergència cap al nihilisme, només aquesta cabana de la suspensió, de l’interval que constitueix cada poema on repensar com s’articulen força i feblesa. Un humanisme, una obertura a la possibilitat. No a la seguretat. Una portella, veïna del no-res. Cap a la indeterminació. Deixar estar les sirenes. Aquest despreniment cap a la nuesa. Una senalleta. Cap a la cosa poca, pelada, sense fer peanya d’aquest despullament. Sense amagar-se. Exposar-se. No al perill, perquè Jo és un altre no és una èpica, ni un galeig. Només voler exposar-se a la despossessió, des de la serenitat més nocturna. I il·luminar-la. A perdre el temps i la llavor. I venir a la memòria. Anar-se-n’hi. Ni tu, penyal, ni jo, fondal. Nosaltres. I ser record, alguna volta, d’altri. Recordar. Tornar passar pel cor. En el deixant de l’elegia. Esporgar-se cap a la indistinció: ésser fusible. I el poema que sempre prova de no deixar cloure la nafra. Una obertura a la crosta que mostra el foc de la vidència.

En aquest poemari la metàfora que “espacialitza” és una de les maneres d’ancorar el discurs. Jardí, recambra, despatx, bosc, vinya, castell, paisatges de pedra, comellars, mar. Cap a la figuració. I des de l’altra banda del fil atesat, l’afany d’abstracció, oratge, boira, sempre cap a l’innominat, cap a l’impalpable. Figuració del pensament versus l’image pensive. Cap a l’espai que protegeix. Un itinerari cap a l’observatori del cel interior, que deia Breton. Un espai de repòs i de silenci. La sostracció del temps aparentment s’aconsegueix en la immobilitat del text, amb aquesta còrpora consistent i ben travada que s’imposa. Un poema que s’abandona contra l’eternitat. Sempre idèntic, però que mai no podrem enclavar-lo en la fixesa, perquè tanmateix reverbera, perquè sura en l’errància. Com els vius. I els morts. Atent a les trampes de la vida. Ja ho saps: veure la llosa i caure-hi. Una aranya que fila. Fronteres que travesses. Lletra i pèrdua: la mateixa cosa. I de sobte, una primavera eterna a les entranyes de la mort. Trau i botó. Tot comença i acaba alhora.

Escriure: inscriure. Gravar, lletres incises amb burí, brodades a la pell del temps. Sta viator. Perquè el llibre d’Antoni Riera també és un epitafi, escriu el dol. Aquí desdiu l’escissió i fa sentir l’efluvi i el batec de la presència, despullada i evanescent, d’allò que ens manca, en la saba que puja. El poema com a lloc de memòria viva. Quan al cor de l’egofania feineja l’alteritat, fins al punt que és la presència de l’altre allò que desencadena l’escriptura. Sense màscares. Jo és un altre és l’ànsia de creure que al bessó de les preguntes hi ha l’esclat de les respostes. I en aquest afany, el poeta és aquell qui escriu i aquell qui és escrit. Però amb la certesa de saber que l’escriptor no és ningú, des d’aquesta claredat que ha fet un lloc, ni meu, ni teu, ni de l’absència, ni de la presència, ens arriba el present, el regal, que romp el gel i ens deixa ullar una epifania: el poema és una forma d’aparició del llenguatge. I la seva essència és dialògica. Moure conversa. Però tanmateix on est toujours piegé dans un je, o això deia un que era molt esmunyedís. Aquest nomadisme que cerca defugir la llosa. La claredat de saber que ja som aquí, tot i aquesta inadvertència. Que només pasturam la pols que ens conforma. I la solitud, la fas. La gran solitud interior de Rilke. No aquella amb la qual no pots fer res de res, sinó aquella que permet l’aprenentatge d’endinsar-se  en un mateix i no trobar ningú. Retorn a l’origen. UIisses: el meu nom és ningú. I estar sol, com una criatura. I arrelar en un cop de vent. En l’eco d’una veu, del vestigi d’una veu forana que t’omple la boca.