Qüestió de prior(it)ats

Vi, literatura i paisatge és la divisa del Centre Quim Soler. Poc més hauria de necessitar l’ésser humà per a viure, possiblement; però afegint-hi la bona conversa i el guiatge d’una sempre amatent xerpa Roser Vernet. Punt de trobada d’escriptors, la setmana que ve hi podeu conèixer Jordi Puntí.

Disculpeu-me l’arrancada de cavall i previsible parada de burro, però jo trobo que dient que la vida és una merda en realitat no descobrim gran cosa. Tampoc afegint-hi que i al final et mors, com deien en una pel·lícula prou mítica. Ara: si com diu la saviesa popular un optimista ben informat acaba sent pessimista, possiblement un pessimista que sàpigue relativitzar esdevingue algú que toca de peus a terra. Ni joc de paraules dolent ni filosofia barata; o potser sí i de les dos coses en gran quantitat. En qualsevol cas, partint d’este principi ser feliç no hauria de ser massa complicat: conformar-se amb poqueta cosa, com diuen a casa meua, podria ser la base d’una felicitat mediterrània (?!) que, com en aquell Kavafis filtrat per Riba –últimament, pobre, tan pervertit– hauria de sortir del viatge i no del destí.

Tanmateix, en un món que –insistim– és una merda, sovint es fa fàcil empantanegar-se en el llot de la tristor, l’obnubilació… o, sense anar a parar a un lèxic tan d’això, la simple ratllamenta. És clar: com que ningú té cap recepta màgica per a superar estos accidents de la geografia quotidiana, la gent provem de tot i més: hi ha qui s’aïllarà del món, hi ha qui optarà per la menja compulsiva, hi ha qui llegirà llibres com si no hi hagués demà, hi ha qui s’intoxicarà a base d’herba, alcohol o altres substàncies, hi ha qui es llançarà a acaçar les boles de drac del sexe fàcil, hi ha qui ho farà tot alhora, i hi ha qui no farà res d’això. Ara bé, també hi haurà qui preferirà ser previsor a curandero barat, i puntualment compensarà a base de bombolles d’oxigen una existència massa contaminada pel diòxid de l’estrès i les pressions diverses.

Per a estos –o per als que necessiten, simplement, un bon tractament de xoc– possiblement hi haurà poca cosa més recomanable que –com diríem en terminologia d’anunci de Ryanair i derivats– una escapadeta. Ara: no pot ser en cap cas una escapada qualsevol, ja que el lloc fa la cosa; i la cosa, fet i fet, possiblement tampoc no cal que estigue molt lluny. Si als que admiren la Toscana i no han visitat mai la Terra Alta nostre senyor hauria d’enviar-los un carxot diví, el mateix passa amb el Priorat, on els veïns tenen –i els visitants tenim– a més, la sort de comptar amb un projecte, el Centre Quim Soler, i un espai, el Perxe, malauradament prou excepcionals.

Vi, literatura i paisatge. Poc més hauria de necessitar l’ésser humà per a viure, possiblement; però afegint-hi la bona conversa i el guiatge d’una sempre amatent xerpa Roser Vernet, la necessitat de digressions filosòfiques sobre què necessita l’existència humana queda directament en segon pla, xafada per la serena intensitat del moment concret. És igual si l’esdeveniment-excusa és l’actuació a Falset dels monstres de La Breu com este cap de setmana passat –xeic: picant pedra i sense fer massa soroll, Andorrà, Ballbona, Pedrals, Subirats, Todó i companyia presenten un calidoscopi de propostes poètiques que és, per dir-ho tècnicament, de collons de mico– o la de Jordi Puntí d’aquí un parell de setmanetes. Entre vinya i olivera –autèntic mantra mediterrani, sense barbuts ni jovenel·les– rogles, terra roginosa, basses i rierols lluny queden el malparit del jefe, els problemes amorosos, els exàmens o la solitud de l’intel·lectual frustrat que blablabla.

Assistir a algun dels actes del Centre, visitar el Perxe i visitar el Priorat té, tanmateix, una contrapartida molt gran, i és l’addictiu –que no additiu– que se t’haurà colat a la sang en algun moment de l’estada –potser entre el tast de la gastronomia de la casa, quasi pornogràfica, o entre una copa i una altra d’aquell vi que fa sang, o potser mentre dormies. Si hi vas, tingues-ho clar, tornaràs: i això és positiu des de qualsevol punt de vista, excepte, potser, el de la butxaca –sempre tan autoreferencial, pobra. Ara bé, allò bo de l’intercanvi econòmic és que el que tu pagues algú altre ho cobra –òbviament obvi, sí–; i quan este algú és un projecte com el del Perxe o el del Centre Quim Soler de mal no en sap gens, més aviat al contrari. En definitiva: senyores, senyors, visiteu el Priorat, visiteu el Centre Quim Soler, visiteu el Perxe. La resta, sentint-ho molt, és literatura.