Que sigui per l’art i no per la política

3.06.2018

En un dels seus primers tuits, el president Quim Torra va deixar entreveure la voluntat de tornar els frescos de Torres-García al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, un tema que ja era sobre la taula, però que és desitjable que no assumeixi una València extraartística en l’actual conjuntura política.

Quim Torra amb els frescs de Torres-García

El cicle de frescos que Torres-García va realitzar entre 1913 i 1917 per al Palau de la Generalitat, una de les més destacades obres murals del país, va néixer entre polèmiques de natura ideològica que el van acompanyar durant dècades. Se’n poden resseguir els detalls a la contribució acadèmica de Michela Rosso al XVII Congrés Nacional d’Història de l’Art (p.867-884), interessant també perquè va ser escrita l’any 2008 i, doncs, lliure de les pressions d’una actualitat convulsa. Ens limitarem aquí a recordar que Enric Prat de la Riba va encarregar el cicle de frescos al pintor uruguaià d’orígens catalans com a part de la rehabilitació de l’antic Palau de la Generalitat, i que les pintures, emmarcades dins d’una política cultural que aspirava a la Renaixença de Catalunya, tenien un significat simbòlic evident i es confiaven a un artista proper tant a la Lliga –el partit de Prat de la Riba– com a l’estètica del noucentisme.

De bon principi, el debat sobre els frescos ve dominat per raons desvinculades de l’estètica: des de detractors que lamenten l’encàrrec a un artista “foraster”, fins a intel·lectuals favorables com Folch i Torres que els defensen apel·lant, més que a la seva qualitat pictòrica, al fet que representin la voluntat d’aconseguir la glòria de Catalunya.

Un canvi de llenguatge expressiu de Torres-García entorn el 1917 i el relleu a la Mancomunitat de Puig i Cadafalch arran de la mort de Part de la Riba motivarà la interrupció de l’encàrrec i la primera acció iconoclasta envers els frescos, que es taparan amb tapissos. Amb la dictadura de Primo de Rivera i la dràstica ruptura amb la política de la Mancomunitat, es cobriran els plafons amb pintures sobre tela i, no sense polèmiques, es completarà el cicle de la mà d’altres pintors, modificant-ne el sentit. Com recorda la historiadora de l’art Adela Laborda (p.198) citant  Milà i Camps, qui fou director de la Comissió Liquidadora de la Mancomunitat, el tema passava a ser “la colaboración estrecha, a través de la historia, de Cataluña con los demás pueblos españoles”.

Oblidades per dècades a sota de les teles que les substituïren, les obres de Torres-García es recuperen per voluntat del col·leccionista Gustavo Camps que, involucrant noms de la cultura com Cirici, Tàpies, Bohigas, Sebastià Gasch i molts d’altres, aconsegueix, en un moment de gradual distensió política, que s’enceti la restauració dels frescos. És el 1966 i les tasques acabaran vuit anys després, el 1974, coincidint amb el centenari de Torres-García i també amb el despertar de la reivindicació del llegat de l’artista. Els frescos restaurats es col·locaran en una sala del Palau de la Generalitat que passarà a tenir el seu nom i on hom els pot veure sovint a les imatges de premsa com a rerefons a les reunions del Govern, en una composició que, desafortunadament, no permet llegir el plantejament original de l’artista.

La història dels frescos de Torres-García és, doncs, un reflex directe de les fluctuacions de la política catalana de l’últim segle i un exemple gairebé de manual de com l’art s’ha fet servir amb finalitats ideològiques. Recordar-ho i mantenir viva la memòria històrica és un deure de les institucions. Alhora, les institucions s’han d’imposar el deure de tractar el patrimoni artístic guiades sempre per raons de conservació i apreciació estètica, que difícilment aniran en detriment de la simbòlica, sinó que l’enriquiran.

Segons aquests criteris s’ha de valorar l’oportunitat de tornar els frescos a la seva posició original, privilegiant la integritat de les obres i meditant a fons la qüestió de gens fàcil solució d’on recol·locar les pintures realitzades el 1926-1927, unes teles de grans dimensions i complexa manipulació i conservació. Cal recordar que aquestes últimes, tot i l’abundor de retòrica i el fet de no ser en cap cas la millor aportació dels seus autors, són creacions, entre d’altres, de pintors com ara Alexandre de Cabanyes, amb una producció interessant, i que ara els museus vilanovins estan posant en valors, o figures consagrades de la pintura catalana com Dionís Baixeras, sens dubte llunyà de la sensibilitat contemporània, però creador de cicles tan emblemàtics com el del Paranimf de la Universitat de Barcelona que ningú mai ha posat en discussió. També s’ha de recordar que el cicle de Torres-García quedà interromput i només es conserven quatre frescos. Si es traslladessin en la posició original, caldria valorar si dialogarien amb les obres volgudes per Primo de Rivera –oferint així una interessant estratigrafia de les vicissituds de la sala, però mancada d’unitat estilística– o si s’agafarien camins alternatius.

Sigui quina sigui la solució final, és imprescindible triar-ne una que emfatitzi la capacitat de l’art de parlar del nostre passat i desvetllar inquietuds i anhels que sacsegen el nostre present. I caldrà defugir de postures com d’un Folch i Torres ofuscat per les raons d’estat que ressalta com a major virtut de Torres-García el desig de treballar per a la glòria de Catalunya. L’afer de Sixena ha tristament demostrat com la ideologia aplicada a l’àmbit de l’art porta a actuacions desastroses que comprometen l’estat de conservació de les obres i les sotmeten a reinterpretacions que res tenen a veure amb els valors que són capaces de transmetre generació rere generació.

Tornem a llegir els textos del Torres-García teòric i que la seva cerca d’allò universal i etern inspiri la decisió sobre el destí dels frescos!

________

Per endinsar-se en la trajectòria catalana de Torres-García recomanem, a més de les esmentades contribucions recents, aquesta bibliografia de referència:

Joan Sureda, Torres García : pasión clásica, Akal, 1998 i Torres García : la fascinació del clàssic, Caixa de Terrassa, 1993.

Torres-García, Joaquim, Escrits sobre art, a cura de Francesc Fontbona, Edicions 62, 1980.

Peran, Marti; Suàrez, Alícia; Vidal, Mercè Noucentisme: un projecte de modernitat, Proa, 1995.