Què passa amb la memòria de les dones?

29.05.2019

“El fons sobre dones del nostre arxiu no arriba a un 3%” afirma Alicia Valencia, directora de l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental. Això vol dir que si una humanitat ressorgida d’un cataclisme intentés fer-se una idea del seu passat, conclouria que les dones pràcticament no van existir. Els fons personals, per tant, són importants.

Espectacle ‘Macho Man’, d’Àlex Rigola. © Temporada Alta

Ara bé, en què consisteixen? Són el conjunt de documents creats o reunits per una persona en el transcurs de la seva trajectòria vital com a resultat de les activitats personals privades i públiques. La dada que dona Valencia és preocupant i no és una excepció perquè mai no s’ha fet una política d’ingrés que intenti equilibrar la documentació custodiada amb l’objectiu que representi a tothom. Senzillament tenim la meitat de la població infrarepresentada.

Només cal donar una ullada al nombre de fons personals de dones en alguns centres d’arxiu catalans: a l’Arxiu Històric de Barcelona hi ha 9 fons de dones d’un total de 98 (9,18%); a l’Arxiu Històric de Girona en trobem 2 de 18 (11%); a l’Arxiu Nacional de Catalunya, 23 de 253 (9%); a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, 1 de 8 (12,5%); a l’Arxiu Comarcal del Maresme, 0 de 14 (0%); a les biblioteques de la Universitat Autònoma de Barcelona, 3 de 24 (12,5%). Els percentatges són alarmants.

Segons Remei Perpinyà, coordinadora de recerca i professora de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents, “vivim en una societat tan heteropatriarcal que qualsevol activitat en què s’expressin les dones no es considera rellevant i això fa que als arxius hi hagi molt pocs fons de dones”. La qüestió no és només la falta d’arxius sinó que es menyspreen fons de dones que han estat molt importants. De fet, tal i com explica Perpinyà, a catorze comarques de Catalunya no hi ha ni un fons de dona. “Com pot ser que a Osona, per exemple, no hi hagi cap dona important?”, replica.

Part d’aquesta desigualtat és fruit de la menor importància social que han patit les dones al llarg de la història i un mirall dels temps viscuts. Però som al 2019, en plena puixança del feminisme, i les coses no semblen haver canviat gaire. Per què? Segons Perpinyà “no hi ha una política escrita on quedin clars els criteris que es fan servir a l’hora d’incorporar fons personal”. A la Llei d’Arxius i Documents, per exemple, es parla de rellevància o interès històric i cultural i això, des del punt de vista de la perspectiva de gènere, és un problema perquè no serà una comissió interdisciplinar i transversal la que decideixi quina és la rellevància d’un fons. De fet, ho decidirà la direcció de l’arxiu i ho farà, per tant, segons el seu punt de vista i coneixements. Massa subjectiu tot plegat? Ningú discuteix la professionalitat dels arxivers, però formem part d’una societat masclista que fins fa ben poc considerava importants només les coses d’homes. Moltes dones han conservat i ofert als arxius documents dels seus pares o marits. Els seus, en canvi, no els consideraven rellevants.

Per sort, algunes coses sí que estan canviant. El passat mes d’abril, l’Arxiu Històric de Terrassa i l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, va fer públic el seu compromís per a la integració de la perspectiva de gènere en totes i cadascuna de les seves activitats. Una decisió que ja havíem vist en museus (com el manifest Museus i Gènere, de la Xarxa de Museus d’Història i Monuments de Catalunya) i al cinema (el directori de Dones visuals) però encara en cap arxiu. “Vull que el meu arxiu sigui el més semblant a la realitat i no perpetuar la invisibilització de les dones”, apunta Valencia. Ara bé, això com es porta a la pràctica? Una manera és presentar l’arxiu i les seves funcions en congressos de dones. Fer pedagogia. Que les científiques, per exemple, coneguin els centres on poden ingressar la documentació. També canviar el prisma amb què es contemplen fons, per exemple, d’àmbits als quals històricament s’ha relegat a les dones, com la vida domèstica.

Tenim exemples a seguir? Existeixen centres d’arxiu especialitzats en feminismes, com el Centre des archives du féminisme, de la Universitat d’Angers a França, o altres interessats a recollir molt més que la memòria feminista, com el Archivo de Mujeres y Géneros del Archivo Nacional de Chile. N’hi ha molts més. Són models vàlids per a Catalunya? Segons Remei Perpinyà, no. Perquè confondre els arxius de dones amb els arxius del feminisme és un error i recollir en un centre tots els fons de dones és combatiu i comprensible però sembla més un recurs desesperat que una solució a llarg termini. La solució, segons diu, és una política refrendada pel sector, ben debatuda i de consens, que permeti establir les bases perquè cada centre, des del seu territori, sigui proactiu en la conservació i difusió d’una memòria plural, de tothom, també de les dones.

Aplicar les polítiques de gènere continuarà sent un acte individual de la direcció dels centres o el nou Pla d’Arxius establirà bases per a una política conjunta? Tan Alicia Valencia com Remei Perpinyà són optimistes: “Des de fa dos o tres anys hi ha una nova mentalitat i la societat està preparada pels canvis”, diuen. Ara només falta posar negre sobre blanc.