Carles Miró i Tina Vallès: Que parlin ells!

23.09.2014

Carles Miró i Tina Vallès impartiran, a partir de l’octubre, un curs de Caracterització de personatges a través del diàleg, i en el diàleg que publiquem avui a Núvol han volgut recrear el moment en què se’ls va acudir oferir aquest curs a la bona gent del Laboratori de Lletres. Per fer-ho, han escrit aquest diàleg a quatre mans, literalment a quatre mans, o sigui, teclejant els dos alhora en el mateix document per reproduir una de les seves converses bucle sobre el que tant els obsessiona: “tot el que puguis dir AMB el diàleg no ho diguis EN el diàleg”.

Carles Miró i Tina Vallès | Foto Josep Lluch Puig

 

Tina: Perquè… tot això que dèiem… no podríem….? O sigui, quant fa que en parlem? Que hi donem voltes, eh?

Carles: Des d’abans que ens portessin aquest pop cru: hora i mitja.

T: No, de debò, sempre que quedem parlem del mateix.

C: Llavors és des d’abans que pesquessin el pop. No, des d’abans que nasqués i tot: un any, dos; no sé quants anys viuen els pops.

T: Els pops en general, ni idea, però aquest… Aquest fa estona que ens escolta.

C: Ens escolta però no sé si ens expliquem gaire.

T: Doncs si féssim un esforç per explicar-nos i que ens entengués algú que no fóssim nosaltres…

C: Seria un esforç inútil. Això no li interessa a ningú.

T: També és inútil parlar-ne una vegada i una altra tu i jo i no fer res per… Bah.

C: Bah, què? Què vols fer, un llibre més explicant com s’escriu? N’hi ha deu mil.

T: Nooo. Més llibres no. Res, deixa-ho estar. M’engegaràs.

C: Hi ha res pitjor que escriure un llibre? Ah sí, escriure un article a Núvol.

T: No cridis el mal temps, Carles!

C: M’he passat. Un article a Núvol és cosa de gent desesperada.

T: I tu i jo no estem desesperats.

C: Mai. Total, la teva idea quina era? No pot ser tan terrible.

T: Espera, primer… Menja pop, menja.

C: Estic disposat a escoltar-te si no m’he d’acabar el pop.

T: Jo el que vull és que tinguis la boca plena una estona perquè no reaccionis a la tremenda quan… Menja, va.

C: …

T: Te’l pots acabar, eh. Doncs que tot això que dèiem, el que diem sempre, que ens hi trobem sovint, que sempre ens fot dels nervis, que ens fem un fart de resoldre-ho quan traduïm i corregim… Que… M’estic embolicant i fas una cara! Escup!

C: Ja, que la gent es pensa que escriure diàlegs és molt fàcil, que omple moltes pàgines i oxigena el text, i que ven, sobretot que ven, però no deu ser tan fàcil si tants fracassen. Molt bé, i ara què hem de fer?

T: Tu… has fet mai classes?

C: Fa molt temps que no. D’alemany, però ho vaig deixar córrer i ja no recordo res.

T: De profe, vull dir.

C: Ah, això encara fa més temps. Es pot saber què trames?

T: Perfecte. Ideal! Fem-ho! Un curs!

C: Un curs de què? D’escriure diàlegs? Au, va!

T: És perfecte. Tenim la pràctica, i de la pràctica en traiem la teoria cada cop que xerrem. Es tracta de fer el mateix però amb alumnes. Tal qual. No vull dir fer classes FER CLASSES. Vull dir, explicar-nos millor i que algú en pugui… no ho sé… aprendre alguna cosa. Va, lapida’m! Que el pop ja no hi és.

C: Tu explicar-te no t’expliques però jo ja t’entenc. La gent no vol aprendre a escriure. La gent vol tenir-ho tot escrit i sortir a la tele i que els entrevisti la Melero.

T: Tu com saps el que volen?

C: Jo què sé, no els conec. M’ho invento sobre la marxa.

T: El cas és portar la contrària.

C: I omplir els buits de la conversa.

T: Total, que no ho saps, si interessa a la gent.

C: Ni idea.

T: Doncs provem-ho. No hi perdem res. Imagina’t que s’hi apunten! Imagina’t que… Perquè, a veure, tot això que sempre parlem, de les novel·les amb diàlegs mal escrits o mal traduïts, tot això jo sempre que puc ho explico i veig que la gent fa que sí amb el cap.

C: La gent fa que sí amb el cap perquè si fan que no l’altre es rebota.

T: Ja, ja. Però tu saps què vull dir.

C: Sí, sí. Que no parlem així, que ningú parla així, que els diàlegs de ficció moltes vegades són avorrits, poc naturals i irreals. D’acord.

T: Sí, estic dient que costa trobar diàlegs bons, que tinguin el to que toca, que siguin creïbles sense ser transcripcions. Que quan en trobo un el primer que faig és enviar-te’l. Que si recuperem uns quants dels nostres correus, tenim el material del curs gairebé a punt.

C: Fer transcripcions tampoc és que sigui fàcil. Però que sí, que potser sí, que tens raó. I qui vols que ens vulgui?

T: Ni idea. A tu i a mi així d’entrada no ens voldrà ningú, però el curs, si el presentem bé…

C: Un moment: tu vols que fem un curs amb nosaltres dos de profes?

T: Carles, és un curs de diàlegs! Vull dir, tot el que hem parlat i teoritzat sobre els diàlegs com ho hem fet?

C: No, si té una gran lògica. Faemino i Cansado, Morán i Pera, Vallès i Miró, la bomba.

T: Un escàndol. Ho estan esperant. No ho saben, però ho estan esperant. I després del curs, el llibre, la pel·li i el musical.

C: I l’article a Núvol, no et fot!

T: No, això mai!