Que no ens censurin el temps

A la Fira del Llibre Prohibit es poden trobar exemplars de llibres que han estat censurats

“Hola! Saps què estem fent? El llibre de l’anticensura! Si hi vols participar, només has d’escriure una cosa que no vols que et prenguin mai.” A poc a poc els visitants de la Plaça del Born es van aturant i apunten allò que més valoren. Pintar, escriu un nen. I enganxa el paper al llibre gegant, que ja té unes quantes pàgines. Una noia pregunta si ho pot fer en castellà. “Oi tant! Només faltaria que ens censuressin la llengua”, li responen. I posa: Que siempre haya ideas, y si son diferentes, mucho mejor.

Fira del Llibre Prohibit

I és que la Setmana de la Cultura Prohibida mostra aquesta obvietat: justament la pluralitat d’idees és el que més por fa als qui volen el poder absolut. L’escriptora Isabel-Clara Simó ho va explicar a la conferència sobre revistes censurades: “Com que Hitler en els seus discursos mostrava que s’estimava molt als alemanys, fins i tot aconseguia que els qui més l’odiaven ploressin d’emoció.” I un censurador és això: “aquell qui té el poder per dir-nos que ens estima molt, i ens convenç dient-nos que si li donem la nostra llibertat, la durà pel millor camí”, diu Isabel-Clara. I adverteix: “Això és un opressor, i el més perillós és que no ho veiem, perquè ens estima i hi confiem.”

Però la censura no es troba només en el totalitarisme. “També la causen interessos polítics”, diu Joan Manuel Treserras, professor de la UAB. “Prat de la Riba va prohibir publicar l’article La ciutat del perdó de Joan Maragall, on demanava l’exculpació de Francesc Ferrer i Guàrdia.” I així, en un ambient molt proper, van recordant episodis d’enfrontament contra la censura. “La gent va plorar perquè havíem publicat una portada amb una foto d’en Lluís Companys. Ens va sorprendre la nostra pròpia gosadia, tan perillós era el que havíem fet?” Isabel Clara havia dirigit el setmanari Canigó, un dels espais més alliberats dins el sistema de vet franquista, i encara més amb la censura prèvia que permetia la Llei Fraga: “Llepàvem el cul als tribunals, i el que no aconseguíem publicar, ho escrivíem entre línies.” Sinó, per venjar-se dels censuradors també substituïen les parts prohibides per punts, ratlles o fragments de la història d’Espanya en castellà. “He arribat a tirar moltes floretes i a humiliar-me perquè ens perdonessin la vida. Tot són anècdotes que han generat molts patiments, perquè el periodisme connecta amb la societat i per conveniències havia de passar molts filtres”, diu Isabel-Clara.

A la plaça del Born es poden trobar exemplars antics del Canigó i molts llibres vells que han estat censurats en algun moment i en algun lloc. La llibretera no sabria dir quin dels casos li resulta més sorprenent. “El que m’impacta és el fet en general. Com es pot prohibir un llibre?”, diu. “L’Odissea, per exemple: Calígula el va vetar per les idees de llibertat.” Però no cal anar tan lluny: El Petit Príncep va estar prohibit perquè incitava a una fantasia il·limitada. “Mare de Déu, on arribem”, se sent dir a una dona. I és que ens sembla que hem avançat, i que ara tinguem molt clar que és una bestiesa prohibir Charlie i la fàbrica de xocolata per mostrar una pobra filosofia de vida, o que a l’Espanya franquista substituïssin La Caperucita Roja per La Caperucita Encarnada. Però no estem tan lluny. “No és només un passat que hem de recordar, sinó un present que hem de lluitar”, diu Tresserras. I efectivament: a l’altra banda de la plaça hi ha parades amb llibres actuals que no s’han deixat publicar en alguns països. La democràcia també té dèficits en la llibertat d’expressió. “Us proposo un repte”, diu Isabel-Clara Simó: “Busqueu gladio al Google, i veureu com ara i aquí encara ens volen tallar les llibertats. “La lliure consciència serà sempre l’última capacitat que ens quedarà, però també l’hem de poder expressar”, conclou Tresserras.

Isabel-Clara Simó amb Joan Manuel Tresserras a El Born CCM

Amb tot el que explicaven, el missatge era clar: ara ens n’adonem de les barbaritats del sistema de vet del franquisme i en certa manera hem avançat, però això no ens ha de encegar de cara al futur perquè la cultura prohibida segueix existint: està a les nostres mans valorar i expressar la cultura i les idees amb llibertat. Entendre això és el primer pas.

A fora, una noia afegeix una frase al llibre de l’anticensura que reflecteix la consciència i l’esperança per combatre la cultura vetada d’ara endavant. No censuren el tiempo, es para los nuestros, hi escriu.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació