Que l’amor salvi l’òpera!

27.11.2017

La renovadora harmonia de Richard Wagner torna al Liceu amb Tristan und Isolde, un homenatge a l’amor dirigit, escènicament, per Àlex Ollé de la Fura dels Baus i, musicalment, per Josep Pons, que acaba de renovar com a director musical del Liceu fins el 2022. Iréne Theorin i Stefan Vinke encapçalen un repartiment de luxe que avivarà l’univers wagnerià del 28 de novembre al 15 de desembre al Gran Teatre del Liceu.

‘Tristan und Isolde’ es podrà veure del 28 de novembre al 15 de desembre al Liceu

A Tristan und Isolde Wagner explora la història d’amor que li hagués agradat viure algun cop a la seva vida. És una obra més reflexiva que no pas d’acció i, a través del seu cromatisme particular, Wagner aconsegueix portar els protagonistes vers un amor delirant, fascinant. Aquest sacseig emocional, segons Pons, Wagner l’aconsegueix gràcies a l’acord de Tristany, “la llavor que va corrompre la tonalitat fins a trencar-la i que passés a ser un atonalisme”; i aquest acord inestable és el que permet al compositor reforçar la tensió dramàtica, els sentiments dels protagonistes. Aquesta ambigüitat harmònica, segons Pons, Wagner l’envolta d’una esfera íntima, un ambient personal que aconsegueix convertint aquesta òpera en una composició “amb vocació cambrística, com en cap altre Wagner. I en aquest recolliment troba la seva essència”. Però com es manté aquesta caliditat reservada, típica dels amants, en un format escènic majestuós com ho és el Liceu?

Ollé l’entén com “una obra d’emocions, un viatge a l’interior”, i amb la seva direcció escènica ha volgut ressaltar la transició constant d’emocions que viuen els personatges, buscant trobar les claus d’aquesta introspecció. “És una història d’amor de dos antagonistes que acaben sent protagonistes d’una història d’amor”, explica Ollé; un idil·li que deixa l’espectador a la mercè “d’un viatge místic, espiritual”. Per reforçar la sacralització de l’amor que teixeixen els personatges, Ollé ha comptat amb la creació escenogràfica d’Alfons Flores, també component de la Fura dels Baus, que ha creat una enorme semiesfera de 5,2 tones que, amb el suport d’un disseny de vídeocreació, ofereix moments de disruptiva bellesa plàstica.

Aquesta semiesfera de 5,2 tones és creació de la Fura dels Baus

“De seguida vam veure que havíem de fugir de lo descriptiu i posar-nos en un ambient simbòlic, on es donés protagonisme als cantants perquè, a part de la música, hi ha un viatge interior gairebé d’èxtasi, que volíem transmetre al públic com a vivència”, explica Ollé. Per aquest motiu, la semiesfera, que en ser tota de fusta permet una excel·lent projecció vocal dels intèrprets, adopta diferents formes, des d’una espectacular lluna fins a representar l’univers dels enamorats i, alhora, l’aïllament on es reclouen per poder satisfer el seu amor. Finalment, la mateixa cúpula acaba transformant-se en la llosa que sosté Tristany després que el rei Marke descobreixi el seu amor.

Amb aquesta concepció artística, segons Pons, Ollé “ha respectat fins l’extrem la música, mantenint el simbolisme, els petits detalls, les mirades dels enamorats”. I en no voler distreure l’atenció del públic amb grans moviments i canvis escènics, ha traçat un seguit d’imatges que, segons Theorin -Isolda pel públic-, li permeten respirar el text “em puc centrar en les frases, fer èmfasi en les paraules”. Amb tot, com explica el mateix Ollé, hi hagut un pols artístic entre els dos intèrprets protagonistes, avesats a interpretar Wagner, i ell, que s’estrenava en la direcció d’una òpera wagneriana; però “no hi ha creació sense fricció” i aquesta divergència d’experiències artístiques prèvies ha permès “fer allò que ja s’ha fet, sense que el resultat sigui el mateix”.

Stefan Vinke i Iréne Theorin interpreten a Tristany i Isolda de Wagner

D’altra banda, aquest Wagner és vocalment molt exigent, són gairebé cinc hores de treball vocal intens. Theorin explica que “cal reservar la veu, tenir consciència de la llargada de l’obra” i que és vital l’equilibri que el mestre Pons ha aconseguit forjar entre l’orquestra de músics, soterrada sis metres sota terra, i els intèrprets que canten des de l’escenari, “el so de Wagner és un so col·lectiu, i nosaltres som un, tots a la vegada”. Aquesta idea és intrínseca de l’ideari artístic de Wagner i és en aquesta peça on es copsa amb més força. “A l’inici dels 80, la Fura dèiem ‘busquem l’espectacle total’, i això és el que busca Wagner, la conjunció de totes les disciplines”, recorda Ollé. I és que el valor simbòlic que neix del llenguatge wagnerià encaixa amb l’univers creatiu de la Fura, perquè “treballa amb material viu, conceptualment l’obra no canvia, però el treball dels actors sí. Això és el que ho fa atractiu”. Tancant els ulls i escoltant només la música, Ollé va connectar amb aquesta idea i va decidir que aquesta premissa, endinsar-se en la vivacitat emocional per abolir allò descriptiu, és la que havia de guiar la seva direcció escènica. Per Christina Scheppelmann, directora artística del Liceu, és el valor afegit d’aquesta òpera de Wagner. La música s’emmara de la visceralitat emocional dels personatges i en resulta un so hipnotitzador, “és tan intens que et sedueix si et deixes seduir, però estem tan aprestats pel temps que no ens deixem sentir”.

Tristan und Isolde ens ofereixen un espai d’inflexió en el vaivé diari, aquella desconnexió que permet reconnectar amb les emocions, amb la vida que es dissipa per la nostra dependència a les pantalles.