Què hi ha després d’una utopia: el cas finès

24.04.2018

Quan una utopia es fa realitat, es converteix en un fracàs? Automàticament n’ha de néixer una altra? El MACBA obre al públic fins a l’11 de setembre l’exposició Ni aquí ni enlloc de Domènec (Mataró, 1962) on l’artista visual evidencia les esquerdes d’aquell projecte utòpic anomenat modernitat. Per parlar sobre la distància entre utopia i realitat social desenvolupa, entre d’altres, l’exemple del cas finès al voltant de la construcció d’una Casa Cultural comunista.  

Voluntaris treballant en la construcció de la seu del Partit Comunista a Finlàndia | Foto: jonirigoyen.com

El 1917, Finlàndia va independitzar-se de l’imperi rus i va començar a gestar una guerra civil que acabaria tenint lloc el 1918. La guerra es dividiria en dues bandes: els rojos (“punaiset”), socialdemòcrates, i els blancs (“valkoiset”), conservadors. Els rojos van rebre l’ajuda de la Rússia Bolxevic, mentre els blancs van ser recolzats militarment pel II Imperi Alemany.

Entre aquests rojos que van perdre la guerra hi havia líders del Partit Socialdemòcrata finès, que van refugiar-se a la Unió Soviètica i van fundar el Partit Comunista de Finlàndia (SKP) des de Moscú. Mentrestant, al país nòrdic es va prohibir aquesta formació comunista. El país va viure uns anys de fort predomini conservador i de proximitat al règim nacionalsocialista alemany.

Fins que va arribar la Segona Guerra Mundial (1939-1945), durant la qual Finlàndia va ser ocupada dues vegades per tropes soviètiques i va rebre un altre cop el suport de l’Alemanya nazi. Tot va acabar quan a la Guerra de Lapònia, Finlàndia va forçar la retirada de les tropes alemanyes. Tot i això, després de la Segona Guerra Mundial el país nòrdic va ser penalitzat per haver col·laborat amb el nazisme. Va ser aleshores quan es va legalitzar el Partit Comunista; era l’any 1944.

Però quin sentit té explicar la història finesa a la secció d’art de Núvol? El MACBA presenta l’exposició Ni aquí ni enlloc de Domènec, on l’artista visual cita, en una de les seves obres, les ventures i desventures del Partit Comunista finès. Per què? Perquè vol parlar de les utopies en general i de la utopia de la modernitat en concret, i per fer-ho estudia què ha passat en els casos en què l’ideal del moviment arquitectònic modern s’ha convertit en realitat.

La qüestió és que l’any 1952, l’important arquitecte Alvar Aalto –que, per cert, durant la Guerra Civil Finesa havia lluitat a favor dels blancs- va rebre l’encàrrec de construir a Helsinki l’anomenada Casa de la cultura (“Kulttuuritalo”): la seu del Partit Comunista. L’SKP, que havia obtingut part del seu èxit a través de la inversió en cultura, volia crear un edifici que, a part de ser la seva seu, fos també una casa cultural.

Per a la seva construcció, es va fer una crida a la col·lectivitat demanant la participació de voluntaris. La comunitat de treballadors es va autoorganitzar i va treballar de forma voluntària, col·lectiva i gratuïta, per tal de reafirmar el propi relat i construir una casa a partir de la unió d’esforços. La utopia es va fer realitat. Però va perdre el seu sentit, un cop construït, aquest edifici que encarnava uns ideals comunistes?

Això es pregunta l’artista Domènec al MACBA, concretament al projecte titulat La mà del treballador (“Rakentajan käsi”, 2012). Segons Teresa Grandas, conservadora d’exposicions del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, els esdeveniments històrics van donar o van prendre sentit a la construcció: “L’edifici va perdre el sentit quan el 1992 es va dissoldre el Partit Comunista, però en els darrers anys l’ha recuperat perquè s’ha tornat a fer servir com a equipament cultural”.

L’exposició del MACBA deixa entreveure que el sentit d’una utopia depèn del moment històric des de la qual es miri i que, per tant, és limitat. La Casa de la Cultura, que aleshores encarnava uns ideals, ara compleix simplement una funció.

De fet, l’edifici va ser inaugurat l’any 1958 i es va anar degradant fins al 1989, moment en què es va declarar monument històric nacional. Des d’aleshores ha estat restaurat meticulosament, com també ens ensenya l’obra de Domènec. L’artista català ajuda a fer memòria –un dels temes sobre els quals versa la totalitat de l’exposició– sobre els voluntaris que van fer possible la creació d’aquest edifici, incloent dins del projecte un conjunt d’entrevistes que ell mateix ha fet a homes i dones que van treballar en la seva construcció.

Són ells els que van donar i donen encara un sentit utòpic a l’edifici, perquè són les seves creences les que van fer-ne possible la creació. Segons Grandas, quan aconseguim una utopia el relat històric es queda en suspensió; es crea una paradoxa humana que ens demostra que en realitat “estem al ras, a la intempèrie ideològica”.

De fet, la pregunta avui en dia seria: si algunes de les velles utopies ja es van posar en pràctica i van deixar de ser ideals cap als quals encaminar-nos, quines són les nostres utopies ara? O, directament: tenim utopies, nosaltres? Es pot viure sense elles? Qui vulgui reflexionar sobre aquest tema, ho pot fer fins a l’11 de setembre a les sales del MACBA. El visitant del Museu d’Art Contemporani podrà aprofitar també per visitar l’exposició de l’artista argentí Massota; la instal·lació de Francesc Torres o els nous espais d’exposició permanent.

En el marc de l’exposició Ni aquí ni enlloc de l’artista visual Domènec que acull el MACBA, també es pot veure la instal·lació L’estadi, el pavelló i el palau al Pavelló Mies van der Rohe. Us ho expliquem aquí.