Ignasi Aballí: “El treball artístic és un treball en equip”

Ignasi Aballí ha guanyat el premi Joan Miró 2015. És la primera vegada que un artista català rep aquest guardó, que en edicions anteriors havia recaigut en artistes estrangers. El Premi Joan Miró, impulsat per la Fundació Joan Miró, és un dels reconeixements artístics més importants del món. L’Obra Social ”la Caixa” es fa càrrec de la dotació económica de 70.000 euros i de la producció de l’exposició monogràfica de l’artista guardonat, prevista per l’any 2016 a la Fundació Joan Miró i que, posteriorment, itinerarà. Aquesta és la cinquena edició del Premi Joan Miró, que anteriorment ha distingit Olafur Eliasson (2007), Pipilotti Rist (2009), Mona Hatoum (2011) i Roni Horn (2013), tots ells seleccionats per jurats formats per professionals de reconegut prestigi que valoren la innovació i la llibertat en el camp de la creació, que també van caracteritzar l’obra de Joan Miró. Fa una setmana recollíem a Núvol la crònica d’una intervenció pública d’Ignasi Aballí a la Fundació Vila Casas. La podeu llegir a continuació. 

La Fundació Vila Casas ha acollit la tercera conversa del cicle “Creadors en dos temps”, impulsat per la Fundació Palau amb la complicitat del CoNCA. Aquesta trobada la protagonitzen Ignasi Aballí, artista català, singular per explorar els límits del que és artístic i relacionar l’art amb la quotidianitat; i la Lúa Coderch, jove escultora i artista polivalent.

Pilar Parcerisas, vocal del CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) presenta Ignasi Aballí com un dels artistes contemporanis més interessants del país. De Lúa Coderch remarca les beques aconseguides per la recerca i creació artística els últims anys.

Aballí trenca el gel explicant-nos els seus primers contactes amb l’art, des que ja de ben petit embrutava papers fins que va iniciar Estudis de Belles Arts a Barcelona. No fa més de 7 anys que Aballí es dedica i viu únicament de la pintura. Abans de professionalitzar-se va haver de compaginar l’art amb la docència a l’Escola Massana i reconeix que això l’ha permès arribar a entendre’s i a tenir relacions més estretes amb artistes de generacions anteriors que no pas amb els de la seva. És per això que, tot i que els separen 25 anys d’experiències, se sent molt proper a la Lúa, i mostra curiositat i interès pels seus projectes.

En canvi, l’entrada de Lúa dins del circuit de l’art ha estat a partir d’anar cremant etapes de la seva vida. La primera va ser adonant-se que potser Dret no era la seva vocació si el que ella realment volia era crear. I la segona va ser observant al seu voltant per així poder trobar l’estil, ideari o món, que s’assemblava més a la seva identitat.

Aballí sosté que l’obra evoluciona al llarg d’un procés. Partint de la premissa que cal intentar comprendre el món en què vivim, quan aquest evoluciona, la persona també evoluciona i per tant l’obra fa el mateix procés. El principal interessat en l’evolució de l’obra és el mateix artista i és per això que té el deure de qüestionar-se i contradir-se constantment per no acomodar-se i crear una única marca. Tot això s’enriqueix a partir de les experiències personals de cadascú, com viatjar. Els dos, coincideixen que viure fora a l’estranger és indispensable per la consolidació de l’artista i entrar dins del circuit. Marxar fora permet veure altres realitats i viure noves experiències, així com conèixer països on l’estructura de l’art és més sòlida i, per tant, hi ha més facilitats i possibilitats.

Lúa, però, considera que treballar aquí, dins del context del nostre país petit, on “tothom es coneix” és molt còmode i temptador per acomodar-s’hi i no posar la teva obra a prova de les mirades estranyes.

Aballí ho deixa molt clar: “El treball artístic és un treball en equip”. Tothom forma part d’aquest univers de galeries, crítics, comissaris, col·leccionistes, muntadors d’exposicions i fins i tot, transportistes. No n’hi ha un de més important, cadascú te la seva responsabilitat i entre tots els agents, es crea el treball. El teixit artístic és petitíssim i s’ha d’aprofitar.

On és el públic?

Segons Aballí l’interès del públic és el que dóna legitimitat a la feina de l’artista; l’artista pot continuar treballant des del moment que algú mostra interès per una obra i paga. “L’estat d’opinió sobre un artista el decideix la societat en el moment en què et permet seguir treballant”, diu Aballí. Aquest circuit generós, però, té desavantatges i és que, com diu Lúa, tant l’aprenentatge com els errors surten a la llum i l’única manera de mantenir-se constant és que els agents del teu voltant confiïn en tu. “Atès que sense difusió l’obra no existeix, l’Internet també és una via molt potent per fer visible i legitimar la teva obra, ja que et dóna eines per “sobreviure” en el cas que desapareguis de l’òrbita del circuit”.

“M’aprofito de la riquesa que tenim a l’abast” diu Lúa. Ni ella ni Aballí no són membres de cap entitat col·lectiva dedicada a la defensa dels drets d’autor. Tots dos coincideixen que com a artista has de ser coherent amb la manera de treballar si, i és el seu cas, t’apropies d’idees i material del teu entorn sense “demanar permís”. És per això que els dos contribueixen a aquesta riquesa sense demanar res a canvi, tot i entendre que cal una llei que ho permeti.

“El meu treball és un procés de recerca i m’agradaria que la meva recerca servís per obrir el diàleg de l’art”, diu Lúa en arribar al torn de preguntes. Aquest diàleg no només és feina dels artistes sinó que cal fixar l’atenció als mitjans de comunicació perquè, segons Lúa, fan un tractament de l’art força “dramàtic”. Aballí afegeix que això té a veure amb el volum econòmic que mou l’art respecte les altres disciplines artístiques com la música, el cinema o la literatura.

Lúa i Aballí es miren constantment durant la xerrada. Lúa parla cap al públic però sovint busca l’aprovació d’Aballí amb la mirada i aquest assenteix davant les seves afirmacions. Tots dos es consideren uns privilegiats. Cap altra professió, permet fer coses sense sentit, sense cap finalitat productiva. Ningú al món pot fer l’àmbit del pensament més obert fan com els artistes. I més ara, que s’han dissolt els límits dels conceptes artístics i tot és tan permeable.

 Què fem quan els artistes deixen de ser emergents?

Pilar Parcerisas intervé amb un to pujat, lamentant algunes disfuncions del sector de l’art. “La producció dels artistes passa desapercebuda per la majoria de la societat, a causa d’una descoordinació general amb els mitjans de comunicació i altres organismes. Aquesta ha estat la mecànica tradicional del sistema consolidat que hem tingut fins ara i això fa que tinguem una societat amb poques oportunitats per fer sonar els artistes” va dir Parcerisas.

I tanca el diàleg amb una pregunta que ja havia plantejat a l’inici del col·loqui i que no ha quedat resolta: “Què fem quan els artistes deixen de ser emergents?”. I després d’un breu silenci afegeix, “Algú vol afegir alguna cosa?” es provoca una riallada general entre el públic i molt a prop meu sento algú que diu “Després d’això, sí que no hi ha res més a dir”.

Creadors en dos temps – Ignasi Aballí i Lúa Coderch (20 de novembre de 2014) Espai VolArt from Fundació Palau on Vimeo.