Què esteu fent amb les nostres artistes?

16.03.2018

El Museu Nacional d’Art de Catalunya té com a objectiu conservar i exhibir l’art català. I l’art català té dones d’una qualitat indiscutible que sembla que no cal conservar. Ni que sigui per no haver-se de prendre la molèstia d’exhibir-les en el futur! Ai el futur, aquell espai on dipositem tantes esperances.

Llegeixo al Punt-Avui l’entrevista a Amèlia Riera. Hi diu tal qual: “Recentment va signar un acord amb la Fundació Fran Daurel per dipositar-hi un conjunt molt important, després de veure que el MNAC no tenia cap pressa, i ella sí que en tenia, per mal que li faci”. El Museu Nacional no té gens de pressa per conservar l’art d’una persona nascuda l’any 34, pintora i gravadora, amb un món personal, amb mirada de gènere, guardonada amb el Premi Nacional de Cultura i Acadèmica d’honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Una artista indiscutible, premiada, reconeguda. N’hi ha de molt bones sense tanta sort, però ni ella sembla estar destinada als escollits per a la història.

Susana Solano deia en una entrevista de fa tres anys a El País que el MACBA tenia tres obres seves del 1988. Després sembla que ja no hagi fet res més. El museu diu que la seva missió és la de transmetre l’art contemporani: doncs aquesta escultora és també unànimement reconeguda, amb una gran projecció internacional. Dir Solano és parlar de la renovació de l’escultura espanyola.

Aquí hi ha un filó d’investigació: dones vives, celebrades, reconegudes. Sembla que no s’està fent res per recollir amb garanties la seva obra, amb el prestigi i solemnitat d’aquelles que estan passant a la història, des de les màximes institucions de l’art català. Així, jugarem al mateix joc mesquí i trist de sempre: les tindrem, les valorarem, sabrem qui són, però els seus noms desapareixeran de les llistes que han d’escriure els capítols de la història i, així, tornarem a explicar que no és que fossin menors, simplement que no ens les han sabut transmetre, que ens les han invisibilitzat. Fins quan?

Per tant, movem-nos: estan aquí, entre nosaltres, i veuen com ja les comencen a invisibilitzar davant dels nostres ulls, en una petita nota a peu de pàgina en els diaris. Si volem canviar el futur, hauríem de començar a exigir el present. No els ho posem tan fàcil.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. És un escàndol, sí. Amèlia Riera és una artista potent, amb un món propi, una tècnica acurada, un llenguatge pictòric que ja voldrien alguns pintors celebrats. Què passa? Passa que no té una fundació al darrera, que empenyi? Passa que no té un futur vidu que pugui viure del seu art? Ja ho sé, dic coses inconvenients quan es tracta d’una dona artista.