Què ens fa ‘Humans’?

25.05.2018

S’ha inaugurat a Banyoles l’exposició Humans, a l’Espai Eat Art de la Fundació Lluis Coromina, com a obertura al Festival de la Veu (a)phònica. La mostra neix de l’espectacle ideat pel pianista Paco Viciana, amb estreta col·laboració amb el fotògraf Tino Soriano i la coreògrafa i ballarina Alba Carretero, i té el suport de l’Ajuntament de Banyoles i la Diputació de Girona. L’exposició es podrà veure fins al 28 de juliol.

© Tino Soriano

Tal com els mateixos autors la defineixen, Humans és una reflexió profunda i divertida sobre la humanitat, un treball a tres mans que exhibeix algunes de les millors facetes de les persones: la capacitat de buscar, de crear i, sobretot, de manifestar alegria.

Projectades en diverses pantalles, les fotografies de Tino Soriano presenten un recorregut de rics colors al voltant del món, des del nord de la Península Ibèrica fins a les illes del sud-est asiàtic, passant pel Carib i acabant per aterrar a l’estany de Banyoles. Un viatge que transmet la sensació de proximitat tant entre les persones més conegudes i familiars com amb les del racó més recòndit del món, malgrat diferències culturals o religioses, en essència tots els humans som iguals. I així els tracta (ens tracten) aquestes fotografies.

De fons, les acompanyen les notes del pianista. Les composicions de Paco Viciana reafirmen la mateixa sensació de pau, lluminositat i alegria. Però el visitant no entén el conjunt com una sola obra, el significat global de les tres expressions artístiques fins que travessa un teló negre al fons de la sala, i s’endinsa en el petit recinte en què es projecta a la pantalla l’obra Humans (2015).

Al pianista feia temps que li rondava pel cap la idea d’un espectacle que agermanés diverses disciplines, però no es va decidir fins que la seva neboda, la ballarina Alba Carretero, l’encoratjà a fer-ho. Va arribar aleshores la col·laboració de Tino Soriano, que els va oferir el seu vast fons fotogràfic per tal de seleccionar les imatges que millor encaixessin en el que cada peça musical vol suggerir. En la primera selecció, van apartar unes dues-centes fotos. Però, després de diverses tries, ha quedat la vintena que ara podem veure per a cadascun dels temes.

La destresa de la ballarina i coreògrafa s’hi va afegir en aquest punt, i hi ha incorporat moviments de dansa senzills (a vegades, amb l’ajut d’una simple cadira o una taula de tisora), un fi llenguatge corporal que ha aconseguit relligar amb subtilitat les diverses capes d’Humans en una sola dansa plàstica, un ball orgànic d’imatges i de sons intel·ligentment coreografiats.

A la pantalla de l’espai de darrere el teló, el visitant hi veu com Viciana desgrana una melodia, un batec in crescendo que, a poc a poc, es transforma en una cadència que suggereix la idea d’un torrent d’aigua. Darrere seu, s’hi projecten imatges de persones de diferents ètnies que, sempre amb un somriure a la cara, semblen complaure’s de la música i de la dansa. Descalça, amb una subtilesa extraordinària, la ballarina giravolta per l’escenari. En un moment determinat, es calça unes sabates tosques de taló gruixut, pica a terra amb força, i fa la impressió que les notes del piano surtin del taloneig dels seus peus. Just en aquest moment, la visió a la pantalla de darrere seu ens fa somriure perquè ni feta expressament. És la imatge de l’anunci d’una representació de varietats al metro d’una ciutat. Una dona rossa amb una boca immensa crida el nom de l’espectacle: Fabulous. I ja està tot dit!