Què en queda, d’aquell romanticisme polonès?

22.11.2016

Quan l’alpinisme encara no estava de moda, a finals dels anys setanta del segle passat, anar a l’Himàlaia a la recerca de les muntanyes més altes del món era tota una aventura, molt més improvisada i esbojarrada del que pot ser avui, començant per les dificultats a l’hora de trobar finançament. A Polònia, el que per molts és el millor alpinista de la història havia arribat a fer contraban de neveres fins al Nepal, arriscant-se a perdre la feina, per treure calés d’on fos i poder fer realitat el seu somni: descobrir l’inconegut, viure al caient de l’abisme i conquerir els catorze vuit mils. Es deia Jerzy Kukuczka i ho va aconseguir. Però un dia no va tornar més. Jurek, premiada al Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló al millor film de muntanya, relata la seva història: fabulosa, dramàtica i captivadora.

tibetan-984267_960_720Una altra història molt més genèrica, la de l’alpinisme, ens diu que Jerzy Kukuczka i Reinhold Messner van ser els dos primers homes que van trepitjar el cim de les catorze muntanyes més altes del món. Quan tots dos estaven a punt d’aconseguir-ho, els mitjans de comunicació van magnificar la seva rivalitat per tenyir-la amb l’èpica tronada de la confrontació i la competència que serveix per vendre els titulars d’una disputa, tanmateix, emocionant. Messner va ser el primer, perquè també era un colós d’alçada, però ho va ser, sobretot, gràcies al suport econòmic i logístic que l’emparava i als cinc vuit mils d’avantatge que tenia quan Kukuczka s’hi va posar. El polonès va ser (i encara ho és) qui va necessitar menys temps per escalar-los –vuit anys.

Les expedicions d’alta muntanya no van trigar gaire a multiplicar-se, de la mateixa manera que els espònsors en van anar garantint el finançament. Diguem que tot plegat es va professionalitzar, i que avui dia, si ets tot un Jerzy Kukuczka, no et farà cap falta recórrer al contraban per viatjar fins al Karakorum, de la mateixa manera que a Kilian Jornet li cauen les bambes Salomon de l’armari de tantes que en té. De fet, és tanta la popularitat actual de l’alpinisme que, al camp base de l’Everest, a banda d’Internet i la millor tecnologia que ens puguem imaginar, s’hi ha instal·lat ni més ni menys que… una discoteca! És per això que, en el paroxisme de la seva explotació, s’ha arribat a convertir en un lloc turístic. Poca broma. Es poden dir moltes coses, bones i no tan bones, sobre l’ésser humà, però no hi ha dubte que es tracta d’un animal enginyós.

Imatge nocturna del camp base de l'Everest (5.150 m) | Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló

Imatge nocturna del camp base de l’Everest (5.150 m) | Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló.

La contrapartida d’aquesta hipermodernitat i de l’oci sense fronteres és la pèrdua del romanticisme, de l’aventura desconeguda, sense cobertura mediàtica, i de la follia genuïna de l’alpinista que no tresca muntanya amunt per fer-s’hi una foto i compartir-la ipso facto (amb el logo del seu espònsor, digui’s la Caixa o Fecsa Endesa, Salomon o Patagonia), sinó per explorar els camins que no ha travessat mai ningú i compartir-ho amb si mateix. Jerzy Kukuczka, que s’allotjava en hotels de mala mort amb el mínim de recursos i de planificació abans de clavar els grampons a les parets de glaç, era aquesta classe d’alpinista. El contraban, deixant enrere el clima enterbolit de la Polònia comunista d’aquella època, era part de l’aventura.

Kukuczka, un home mogut senzillament i sincera pel seu egoisme natural, comparava el seu anhel (o necessitat) vital amb l’esperit dels descobridors de les grans rutes marítimes de l’Edat Mitjana; l’esperit dels que intenten fer coses que no s’han fet abans i que van a l’encontre del risc a flor de pell pel gust de viure’l, molts cops en solitari; l’esperit dels romàntics caparruts que fan el que senten i va que xuta, que no renuncien als seus somnis. Per això són uns romàntics, uns egoistes i uns insensats. I per això són d’admirar, des de la distància i la contradicció.

Jerzy Kukuczka | Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló.

Jerzy Kukuczka | Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló.

 

La millor pel·lícula de muntanya, un film sobre la seva vida  

Aquest cap de setmana passat, a Torelló, ha finalitzat la 34a edició del Festival BBVA de Cinema de Muntanya, durant el qual s’han projectat prop d’una quarantena de pel·lícules al llarg de dues setmanes. Una de les premiades, concretament al millor film de muntanya, ha estat Jurek, del polonès Pawel Wysoczanski, que precisament explica la trajectòria de Kukuczka –amb algunes imatges inèdites– des dels seus inicis fins que va perdre la vida escalant la paret sud del Lothse: un documental en el qual apareixen els testimonis de la seva dona i el seu fill i alguns dels alpinistes que van compartir vivències amb ell, com l’homenatjat Krysztof Wielicki, que actualment prepara una expedició hivernal inèdita al K2. També hi surt Reinhold Messner, el “rival” de Kukuczka, recordant la seva disputa durant els anys vuitanta per coronar els grans cims de l’Himàlaia.

L'Everst (esquerra) i el Lothse (dreta) des del seu vessant occidental.

L’Everst (esquerra) i el Lothse (dreta) des del seu vessant occidental.

Jurek s’endinsa en la figura d’un home que va viure literalment per pujar muntanyes, d’una força física enorme, dotat d’una resistència mental (i al dolor) encara més bèstia. Era una persona de poques paraules, humil, desproveït d’angoixes, decidit. Un barreja d’estoic, de masoquista i d’animal nietzscheà. Els que el van conèixer diuen que ho aguantava tot, que mai defallia. Però durant les seves ascensions, Kukuczka va veure morir companys mentre abandonava la seva família a Polònia durant setmanes i mesos, una part menys gloriosa i narrativa de la vida de l’esperit romàntic, sabent que un dia potser seria ell el que no tornaria.

Sovint, els mites escullen, inconscientment (o potser no tant), el final tràgic, que ho fa tot encara més simbòlic. El 24 d’octubre del 1989, amb 41 anys, la seva intuïció es va desplomar quan la corda de segona mà que havia comprat a Katmandú se li va esquinçar sense avisar a pocs metres del cim. Aquest instant imprevisible entre la vida i la mort, entre la roca i el gel, que precipita la caiguda. Fidel a la seva manera d’encarar la vida i les muntanyes, romàntica i extrema, més d’inspiració que no pas de càlcul, Kukuczka va culminar, probablement sense que li hagués importat gaire, la seva llegenda.