Entre la Barcelona de ‘Pigmalió’ i la nostra

16.02.2018

Tornen les matinals del MUHBA Vil·la Joana. Jornades culturals sobre història i literatura que, amb una presentació renovadora, alternen recitals, itineraris, diàlegs i tallers. De moment, el calendari d’activitats està detallat fins al mes de maig i Verdaguer ocuparà bona part de les propostes (a la Vil·la Joana, precisament, morí el poeta) però també altres autors apareixen en la completa agenda del centre. És el cas, per exemple, de Joan Oliver i el seu Pigmalió, que seran estudiats en la primera sessió de les matinals que tindrà lloc aquest diumenge (11h).

Lloll Bertran era Roseta al ‘Pigmalió’ de Joan Lluís Bozzo de 1997. | Foto: Dagoll Dagom.

Ferran Aïsa, Pau Vidal i Emili Boix s’encarregaran d’examinar les dues Barcelones –la culta i la baixa– que Oliver, també conegut com a Pere Quart, uneix a Pigmalió, una versió lliure de la peça teatral homònima de Bernard Shaw, alhora inspirada en el mite clàssic de Galatea. L’obra de teatre de Shaw data de 1913; la traducció oliveriana és de 1957 (fou estrenada a La Faràndula de Sabadell aquell mateix any). L’irlandès, per cert, va guanyar un Premi Oscar al millor guió adaptat pel text de la pel·lícula Pygmalion (1938).

Una història tan ben escrita, ordida i versemblant (sobretot lingüísticament) com la del Pigmalió d’Oliver “pot il·luminar un moment històric amb tanta força com la recerca més documentada”, llegim al full de presentació de l’activitat. Escriu el sociolingüista Francesc Vallverdú al pròleg del llibre: “[…] la seva proposta, en línies general, resulta convincent. Com se’n va sortir? En primer lloc, perquè no féu una simple traducció de l’obra, sinó una adaptació: el Londres post-victorià es convertia en la Barcelona dels anys cinquanta, quan els efectes de la guerra jo començaven a pal·liarse. En segon lloc, perquè més que una «faula fonètica», el Pigmalió és una «faula lingüística», integrant una de les poques distincions que percebren els catalanoparlants: la disticnió entre el «mal català» de les classes populars barcelonines […] i el «bon català» dels barcelonins cultes”.

Oriol Izquierdo, coordinador dels matinals, explica perquè s’ha escollit Pigmalió: “Proposem descobrir o retrobar un aspecte relacionat amb Barcelona a partir de la lectura d’una obra literària”. I exemplifica: “En sessions anteriors hem retornat al període de finals del segle XIX conegut com la “febre d’or” gràcies a la novel·la de Narcís Oller o a la Barcelona franquista amb La terra prohibida de Manuel de Pedrolo, hem revisitat la transformació del Poblenou gràcies a Suburbi de Xavier Benguerel, ens hem preguntat per la vida de les barcelonines rellegint Ramona, adéu de Montserrat Roig”.

Sobre Pigmalió pròpiament, diu: “Oliver caracteritza d’una manera marcada el personatge de Roseta i la seva evolució a través del parlar. Quan la coneixem la seva llengua és el xava més vulgar i a mesura que l’obra avança en Jordana aconsegueix transformar-la en una noia que parla com ho fan les noies de casa bona. A partir d’aquí ens podem preguntar si, efectivament, als anys 50, hi havia una Barcelona culta i una Barcelona baixa que es reflectien en la manera de parlar, o fins i tot què en queda avui, a Barcelona, de les marques culturals i socials en la llengua dels barcelonins”. Izquiero considera el Pigmalió de Quart “una adaptació carregada de llicències intencionades” i es demana –en to provocatiu– si cal reivindicar, avui, la feina dels traductors. “Cal dignificar, encara, gèneres altres que la novel·la? Cal fer notar, també, la capacitat que té el text literari de parlar-nos ara i aquí, a més de fer-ho en l’aleshores i l’allí en què el va concebre l’autor?”, amplia Izquierdo.

Una de les qüestions que es tractaran a la conversa serà la validesa, el possible trasllat als nostres dies, de la relació que mantenen Roseta i Jordana, representants de dues Barcelones aparentment oposades que Oliver atansa amb mestria. Sobre aquesta translació, el traductor Pau Vidal pensa el següent: “Quant a la vigència del tema, em sembla que avui el llibre més aviat es titularia Miss Doolittle, perquè els rols s’han invertit: avui allò que et converteix en un model social és parlar com el poble. La correcció lingüística ha perdut el seu valor exemplaritzant (de fet hi ha una enorme confusió sobre què és la correcció. Fins i tot podríem parlar de postveritat lingüística). Són els representants de les classes dominants els qui miren d’imitar alguns trets lingüístics de la gent, i no pas a l’inrevés. L’exemple més estrident és el d’un coronat etzibant «¿Por qué no te callas?»”.

Per a Vidal, les plaques socials s’han mogut tant des de Pigmalió que hi ha espais i rangs que tendeixen a desaparèixer si no és que ja han estat fulminats. “Quant a la Barcelona culta i la treballadora, és una qüestió molt interessant. Precisament el discurs sobre la classe treballadora està en plena vigència, ara que els comuns s’entesten a presentar el procés com un esclat burgès que perpetuaria el domini sobre els treballadors. De manera que, tractant-se de la True Left (com diu en Serés), n’hem de concloure que la classe treballadora no existeix. Tot i això, jo començaria per demanar-me si el que encara existeix és Barcelona”.

Finalment, el traductor aposta per la tecnologia com el un punt de trobada (i de baralla) congruent –avui– entre un mosso de Sant Gervasi i una noia de Sant Martí: “El terreny social compartit entre el professor Jordana i la Roseta serien, naturalment, les xarxes. Es comunicarien per WA i parlarien de qualsevol cosa però bàsicament de res, perquè no pararien d’ofendre’s mútuament i per tant de barallar-se”.