Que el turisme de la Barceloneta no t’espatlli el quadre

28.04.2017

Després de visitar més d’una cinquantena de pobles de Catalunya, El Foraster va tornar el passat dimecres amb un especial en què Quim Masferrer visitava la Barceloneta. A diferència d’un programa anterior on el presentador va viatjar a Madrid i va jugar amb el contrast entre els llogarrets que solen protagonitzar el programa i una gran urbs, la proposta d’aquest episodi era deixar ben clar que aquest barri de la capital catalana era tan poble com Maçanet de Cabrenys, encara que una comparativa per Airbnb pogués insinuar el contrari.La sèrie va demostrar perquè ha arribat a la cinquena temporada, aconseguint un 15,8% de quota durant la seva franja que, per a TV3 en els temps que corren, vol dir poc menys que arrasar. I, per analitzar El Foraster, cal partir d’aquesta premissa: el format agrada. Resulta molt fàcil criticar l’humor carrincló dels monòlegs, la tendència de Masferrer a parlar com si la humanitat sencera dugués un audiòfon sense piles o alguna relliscada sensacionalista. Però això forma part d’un personatge molt ben dissenyat per atraure a un determinat –i voluminós– públic tevetresí. El programa és entretingut i, sobretot, aconsegueix que cada capítol converteixi el material dispers en una història ben travada que atrapa. Si la graella es girés com un mitjó per llençar-se al risc i als nous públics, molts programes haurien de passar per la guillotina mentre que El Foraster seguiria sent legítim i necessari.

La gràcia de l’episodi de la Barceloneta era que força més catalans de l’habitual coneixíem el lloc que el programa ens presentava. Com a bon eixamplí, sento una profunda enyorança si m’allunyo massa dels negocis retolats en anglès i l’olor de pixum, de manera que la meva relació prèvia amb El Foraster era la mateixa que amb un curs d’etnografia. Però aquesta vegada tenia l’ocasió de comparar el meu coneixement del barri amb el que els realitzadors del programa van retratar.

Està clar que no esperava trobar-me amb un treball de denúncia periodística, però no mostrar ni un sol turista transcorreguts els primers 30 segons del programa seria com fer un documental del barri del Raval i obviar els pakistanesos. Amb un joc efectiu en què es ritualitzava el pas del Passeig Joan de Borbó a la Barceloneta real, el capítol va despatxar la qüestió que més ha trasbalsat el barri durant els darrers temps a la primera seqüència. Però si la Barceloneta té una identitat avui, aquesta es defineix per la resistència a les hordes invasores i la cohabitació sincrètica que, malgrat que ens volguessin fer creure el contrari, no només ha transformat la primera línia de mar. Hi ha un nou so característic sense el qual no es pot explicar el barri: el que fan les rodes de les maletes de guiris entrant i sortint de pisos il·legals.

Cada capítol de la sèrie construeix una història a partir de fets reals, amb la voluntat d’entretenir i emocionar. El to humorístic no agradarà a tothom, però té un objectiu demogràfic molt concret en el qual funciona sobradament i Masferrer cada cop té més apamat el seu personatge, tant al monòleg com a les entrevistes. L’episodi de la Barceloneta deixa clar fins a quin punt la imatge que se’ns mostra respon a un relat de ficció més que a un retrat autèntic. Per això, quan en Josep, un home de 80 anys que viu a “un quart de casa”, va explicar com pateix per quedar-se sense casa per culpa de la pujada dels lloguers, va semblar que alguna cosa important havia quedat fora del quadre.