Què diuen les obres de Tàpies de la situació política?

8.06.2018

El 1977, en una entrevista que Montserrat Roig fa a Antoni Tàpies, el pintor recorda el grup artístic Dau al Set dient que “no teníem una tendència política molt clara, molt definida, però la idea era que estàvem oprimits i que tota la situació era catastròfica, sobretot contra Catalunya”. Ara, la Fundació Tàpies presenta l’exposició Antoni Tàpies. Biografia política, on no es vol parlar de la ideologia de l’artista en el seu dia a dia sinó dels missatges polítics rere les seves creacions.

Antoni Tàpies a la fundació IDIBELL el 2008 | Foto: Viquipèdia

“La tria d’obres no pretén il·lustrar la vida de l’artista, sinó la vida de la seva obra”, deixa clar el document de presentació de l’exposició Antoni Tàpies. Biografia política, que ocuparà bona part de la Fundació Tàpies fins el 24 de febrer de l’any vinent. La mostra reuneix una setantena d’obres compreses entre 1946 i 1977 i, de fet, es visita de forma cronològicament inversa: el recorregut parteix de la publicació de Memòria personal. Fragment per a una autobiografia, publicada l’any 77 però començada el 1966, arran de la seva participació en la Caputxinada.

El visitant de la Fundació Tàpies tindrà vuit mesos per reflexionar sobre la història amagada rere cada quadre, tot i que cal apuntar que l’artista està marcat per una família que per part de mare era de dretes –Maria Puig era filla de Francesc Puig, polític catalanista que formà part de la Lliga Regionalista-, i que per part de pare era d’esquerres –Josep Tàpies era un advocat, que va ser funcionari del Departament de Presidència de la Generalitat durant l’època de Companys-. De fet, Tàpies ha recalcat al llarg de la seva vida la confrontació entre l’anticlericalisme del pare i el catolicisme ortodox de la mare.

Carles Guerra, director de la Fundació Tàpies, recorda que el pintor intentava buscar sempre l’autonomia de la seva obra, la qual no volia contaminar amb les seves accions com a persona. Tot i així, a l’entrevista que li fa Montserrat Roig, ell mateix apunta que “a la base de l’obra d’art hi ha sempre una filosofia, una ideologia. En aquella època per nosaltres era una cosa inconscient i latent, nocional, no ens formulàvem clarament les coses. És indiscutible que nosaltres teníem una filosofia enfront del règim feixista de l’època, però també enfront d’una certa cultura catalana que trobàvem conservadora”.

Antoni Tàpies va néixer el 1923 i va morir el 2012. Va viure, doncs, la república, la posterior guerra civil, la dictadura franquista i la transició democràtica. L’exposició s’interroga sobre l’actitud de l’artista al llarg d’aquest recorregut històric: Com es pot ser un artista modern sota un règim feixista? Com es pot expressar una militància política a través de la pràctica de l’art? Quines referències a la lluita antifranquista amaguen les obres de Tàpies? Una sola marca sobre un paper podia ser ja una mostra de catalanitat?

A l’exposició, per exemple, hi trobem teles com A la memòria de Salvador Puig Antich (1974), un homenatge a l’antifranquista català executat per règim, o Composició amb números (1976), peça que fa referència a la Fuga de la presó de Segòvia, que van protagonitzar vint-i-nou presos polítics i que va suposar l’assassinat d’Oriol Solé Sugranyes un dia després. I malgrat tot, en una carta enviada a Alfonso Comín -pare del conseller exiliat a Brussel·les, Toni Comín– Tàpies escrivia que “quan l’art es posa al servei de la política deixa de ser art”. En canvi, el pintor admirava Picasso i Miró, que sí que representaven el compromís polític.

Sense anar més lluny, el Parlament de Catalunya ha prestat temporalment l’obra 7 de novembre per a l’exposició. El mateix pintor l’havia donat a la cambra el març del 2005. “No podem obligar la pintura a ser un monument d’aquells esdeveniments”, explica Carles Guerra, “però si la mirem estant informats i amb ganes d’identificar-nos-hi, veurem clares les referències. El que fa aquesta exposició és reforçar la tendència de les pintures”. Per a un inexpert és innegable que l’art abstracte -amb el qual Tàpies va triomfar al món- fa ús d’uns signes polisèmics i ambigus que en compliquen la interpretació.

“Pintura amb manilles”, 1970. Pintura i assemblatge sobre tela | Artista: Antoni Tàpies

La paradoxa de l’exposició és que, temàticament, alguns dels quadres no queden tan lluny del moment actual. Les condicions polítiques de la Catalunya dels nostres dies fan que moltes d’aquelles pintures provoquin un sentiment de repetició de la història. Segons Guerra, “és una pintura feta del passat pel futur”. El visitant, en canvi, és probable que es pregunti si el mèrit és de Tàpies, com a artista que supera barreres temporals, o si el mèrit és de la història de les relacions entre l’Estat Espanyol i Catalunya. Només cal veure el quadre Pintura amb manilles (1970).

 

Les tres grans obres de la documenta de Kassel, les perles de l’exposició

L’exposició Antoni Tàpies. Biografia política es vertebra al voltant de 10 conceptes. Un d’ells és documenta 3, i fa referència a un conjunt de tres obres de grans dimensions amb les quals Tàpies va participar al certamen d’art contemporani documenta de Kassel l’any 1964. Tot i que les normes d’aquell any deixaven clar que cada artista havia de mostrar una sola gran pintura, Tàpies hi va participar amb vuit obres, tres de les quals són els grans formats en qüestió.

Es tracta d’Ocre per a Documenta (1963), Gran tela grisa per a Documenta (1964) i Relleu negre per a Documenta (1964). Tot i que podrien ser enteses com un tríptic, no se les ha de considerar com a tal sinó com un “conjunt”, ja que les peces han tingut una vida autònoma i cadascuna d’elles va ser adquirida per col·leccions de museus diferents a Europa. Més de cinquanta anys després d’exposar-se a Kassel, les podem tornar a contemplar totes tres penjades sobre una mateixa paret i en el mateix ordre.

De fet, l’obra Ocre per a Documenta es trobava a Dinamarca sense exposar, als magatzems de la Lousiana Museum de Humlebaek. La Fundació Tàpies va viatjar fins al país nòrdic per constatar si es trobava en un estat prou estable com per poder transportar-la a Barcelona, restaurar-la i exposar-la. L’equip de restauració de la institució, constituït per Jesús Marull, Mònica Marull i Maria Llusà, és el que ha fet possible que avui puguem veure aquesta obra en bones condicions.