Què diuen les malalties mentals sobre nosaltres mateixos?

21.05.2019

Ets el teu cervell? El desenvolupament de la neurociència i la seva ràpida popularització estan estenent la resposta afirmativa a aquesta pregunta. El desig d’explicacions sòlides és insaciable i, en aquest moment de la història, la disciplina que gaudeix de més prestigi quan es tracta d’explicar què ens fa ser com som és la neurociència. El relat estàndard és més o menys aquest: les teves memòries, sentiments, idees, caràcter, etc., són estats mentals. Els estats mentals es corresponen amb un estat físic del cervell i, si aprenem a llegir els estats físics del cervell, aprendrem a llegir els estats subjectius de la ment. Es podria dir que això és, avui, sentit comú. Per tant, el sentit comú d’avui té un problema greu.

Les malalties mentals | Foto: Arxiu

Els cervells no estan tristos: ho estan les persones. Els cervells poden trobar-se en estats escleròtics, però les persones no, o només metafòricament. La pràctica totalitat de llibres sobre la neurociència dissolen aquesta distinció tan simple per, a continuació, intentar contestar preguntes sobre la naturalesa de la persona amb respostes sobre la naturalesa del cervell. La confusió contamina la nostra conversa col·lectiva de dalt a baix i, el que és el pitjor, ho fa amb la il·lusió que clarifica les coses en comptes d’empantanegar-les. A la pràctica, patim un neocartesianisme camuflat perquè els seus principals impulsors es declaren anticartesians furibunds quan, en realitat, repeteixen l’error de Descartes: per explicar els poders cognitius dels éssers humans, s’atribueixen poders cognitius a una altra entitat. Però mai s’explica què guanyem transportant el problema d’un lloc a un altre. Abans era l’ànima la que pensava i sentia, ara és el cervell. En realitat, qui pensa i sent són les persones.

Aquesta és una confusió tan estesa que no es pot fer una esmena a la totalitat a Eric R. Kandel, Premi Nobel de Medicina del qual Paidós acaba de publicar “La nueva biología de la mente”, un llibre que, com tots els escrits pels grans divulgadors de la neurociència, parteix de la premissa que “cada activitat en la qual participem, cada sentiment i pensament que ens dona el nostre sentit d’individualitat, emana del nostre cervell”. L’obra, escrita amb la barreja elegant entre amabilitat i erudició, traça la història dels descobriments i avenços de la neurociència amb les malalties mentals com a centre de gravetat. Estudiant com les coses s’espatllen, Kandel demostra que podem aprendre molt sobre com funcionen les coses. L’objectiu final és, i en això la bona fe del doctor és innegable, humanístic: “L’estudi de la biologia cerebral forma part de l’intent renovat de comprendre d’una altra manera el pensament i les accions humanes. Una empresa que ens condueix a un humanisme basat en el reconeixement de la nostra individualitat biològica amb la finalitat d’enriquir la nostra experiència del món i la nostra comprensió del proïsme”.

Però què estem dient exactament quan diem que l’autisme té una base genètica, que la depressió es manifesta amb el creixement de l’amígdala o que l’esquizofrènia és el resultat d’una poda neuronal excessiva? La missió de Kandel és tan benintencionada com difícil de complir: reduir l’angoixa dels que pateixen una malaltia mental biologitzant-la. És clar que els antidepressius funcionen i, per tant, la depressió es manifesta en una determinada configuració física d’un determinat lloc del món, concretament, el cervell de la persona deprimida. I és evident que, a diferència dels pensaments immaterials de l’ànima, les coses físiques en llocs concrets es poden manipular amb precisió i, per tant guarir. Encara més important, són el resultat d’una interacció entre genètica i ambient, dues dimensions fora de l’esfera de la responsabilitat individual i, per tant, de la culpa.

Però el problema, com hem dit, és que la vivència d’una malaltia mental no la pateix un cervell ni una neurona, sinó una persona, i la persona no és un concepte científic, sinó moral, lingüístic i social. Les persones no són cervells, ni cossos, les persones són agents conscients amb l’habilitat d’actuar, sentir, reflexionar i modificar les seves accions i sentiments a partir de la seva deliberació racional. Fa molt de temps que Wittgenstein va resoldre la confusió que acompanya els termes psicològics cridant l’atenció sobre la naturalesa del llenguatge. Quan un nen aprèn a utilitzar els conceptes psicològics com “estic trist” i morals com “això està malament” no està aprenent una teoria científica com la llei de la gravetat. Aprendre a parlar i a expressar-se en termes morals i psicològics és aprendre a ser una persona, perquè el significat de les expressions no és observable empíricament: el coneixement i l’ús d’aquestes paraules és constitutiu d’allò que podem descriure amb elles fins al punt que el llenguatge dona forma a la nostra experiència de la vida. Una persona sap si està trista o alegre quan utilitza la paraula “trista” o “alegre” per parlar d’ella mateixa, no quan veu una fotografia de la seva activitat neuronal.

Que la depressió, l’autisme o l’esquizofrènia tenen una base biològica és evident. El perill és fer un salt il·legítim d’allò que podem descriure amb els estats fisiològics del cervell a allò que podem descriure amb els estats mentals de la persona i donar per finiquitada la discussió filosòfica, social i humanística amb les eines de la ciència. Els cervells no pateixen l’esquizofrènia, ni l’autisme ni la depressió, això ho pateixen persones. Si descobríssim totes les bases biològiques de les malalties mentals -estem a anys llum d’això, i ni tan sols s’ha demostrat que sigui possible- i, ja de pas, de tots els fenòmens del cervell, la investigació sobre el que és rellevant per al benestar dels éssers humans no hauria fet res més que començar. De fet, qualsevol novel·la seria molt més útil per trobar la majoria de respostes i eines que cerquem en un tractat sobre la biologia del cervell. La neurociència té algunes solucions, però ni les té totes, ni acostumen a ser les que en realitat estem buscant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Magnífic! Has posat en poques paraules el malestar i la perplexitat que sento -i crec que molta altra gent també- quan llegeixo les argumentacions pretesament científiques, només basades en intuïcions i potser una ideologia “genetista” exacerbada, que volen donar per explicat allò que està molt lluny d’estar provat científicament.