Que difícil ser gai

5.06.2014

Marià Veloy no va poder assistir a la presentació d’Homonts (Angle Editorial) de Francesc Soler, a la llibreria Calders. Per sort, la seva amiga Carlota Ganduxer sí que hi va anar, i li va enviar un extensíssim What’sUpp. Després de rectificar abreviatures i errates, aquest text mecanografiat a mil per hora pot servir de crònica. O no?

Francesc Soler ha publicat Homonots

Molt fort, Marià. Ahir vaig tenir una tarda tonta (del pal: no aprofito totes les possibilitats de Barna), i vaig anar a la presentació d’un llibre… I saps què? Hi havia una majoria aclaparadora d’homes. Ei, i no era cap llibre d’aquests d’anells i eunucs! Vaig flipar tant, que ni vaig sentir de què parlaven, només podia mirar a aquells homes cultes (i alguns molt guapos, tot s’ha de dir). I aleshores, pam!, veig al Pepo, a l’amic del Mau, te’n recordes, oi? I sí, me n’adono que… tots són gais. Quina desil·lusió, t’ho pots imaginar!

Però és clar, com que al cole de pago em van inculcar molt el rotllo be-polite-my-friend, tampoc no em vaig atrevir a marxar. O sigui que em vaig quedar allà, com una miliciana de la cultura, del pal no hay dolor. I no endevinaràs qui treu el cap de darrere d’una columna… El Martí. (El Sales, el Sirles, l’escriptor, que sempre et mira amb els ulls molt i molt oberts i molt i molt al·lucinats.) Es veu que ara treballa a la Calders. Per hores, diu, com es col·leguilla del Cutillas i la Sucunza. Ja veus com està el pati, que els escriptors també han de fer de llibreters. Total, el que et deia. Que em va explicar que el llibre es titula Homonots, i va entrar en un bucle sobre com hauríem de pronunciar aquesta paraulota. Homo-nots?, homunots? (I que què tal tu, Marià, que una abraçada, etc.)

Total el que et deia (bis). Que el llibre l’ha escrit el Francesc Soler, un periodista que ha estat molts anys a Catalunya Ràdio i ara viu entre Barna i Madrid. La veritat és que jo no el conec, però se’l veia amb empenta. Guapot, amb mucha labia i va dir un parell de coses interessants. D’una no me’n recordo massa (en aquell moment estava distreta perquè a la Calders tenen el quadre del senyor Boix, el del programa de la tele, saps quin dic no?, el del Manzano), però després sí que vaig sentir com resumia el llibre. I superbé. És un retrat de la vida dels homosexuals des dels temps del franquisme (mal rotllo, ja t’ho pots imaginar: cures i coses del pal) fins al matrimoni gai (sense triomfalismes, però, que els del PP són molt burros, què t’haig de dir), a través de deu personatges catalans. Alguns hi eren a la llibreria. Vaig veure a l’Iceta i al Llibert Ferri. Al llibre també hi surten el Nazario, l’empresari de l’hotel Axel i un heraldista que es diu Armand de Fluvià. Ah, i el pròleg l’ha escrit el Santi Vila, el convergent gai que treu de polleguera a Mister Duran!

Però el més jefe de tots va ser el Llovet, descarat. Lupeto (no sé qui em va dir que el seu mail és així, en llatí: no vas ser tu, oi?) va parlar amb un noi de vint anys, alumne seu i també gai. Ja le coneixes al Llovet, tot passió i erudició. I una vena còmica impagable. Ens vam petar de riure! Difícil resumir-ho en un Whats. Va parlar dels cafès d’elegància vienesa on es trobaven els gais de la seva època, les contraindicacions de l’homosexualitat d’avui en dia (adotzenada i poc artística!), l’absurd de l’orgull gai (ell prefereix les virtuts cristianes)… I no sé quantes coses més! Ara, el millor van ser les referències a Lacan i a la pederàstia grega. El tio va dir que la institució de la pederàstia ha estat el millor sistema educatiu de la història, i que estava d’acord en Lacan: en el sexe mai no hi ha una relació sentimental… Toma ya! 

La Calders va acollir dimarts passat la presentació d'Homonots

Total el que et deia (i final). Que vaig sortir de la Calders pensant mil coses alhora. Perquè és clar que tinc amics gais i tota la pesca, però mai no havia pensat com de difícil pot arribar a ser gai. Que si sempre seràs part dels diferents, que si l’orgull gai es ridícul, que el sexe bé però no ens tornem bojos i, ja que anem al llit, xerrem una estona… I per acabar-ho d’adobar, el Llovet dient que li encanta fer literatura quan parla, i dir coses que són mentida per dir una veritat. Total el que et deia (i ara sí: final). Que vaig pensar que tu, que abans estaves tot el dia fent teories, podries dir-me què en penses, dels homonots. O no? Ja m’ho penso, ja. Segueixes igual de liat amb la teva feina d’autònom i la teva família hetero. Sí? Això és que només ets un homenot! 😛