Què admirar de Catalunya (segons Azorín)

13.04.2019

«Cataluña ha marchado siempre, durante el siglo XIX, a la cabeza del movimiento político de España. Sus logros o sus intentos han sido en todo momento nobilísimos». Ho escriu Azorín –el 1935– al pròleg del llibre Cataluña-Companys del periodista i polític Francisco Gómez Hidalgo. Nascut a Monòver (Alacant), Azorín serà des de ben jove un gran  admirador de Catalunya. De la seva cultura, la seva llengua i els seus polítics. El Palau Robert s’acosta ara a aquesta admiració ferma i sostinguda. Una fascinació profètica.

Azorín retratat per Ramon Casas. |

L’exposició Azorín i Catalunya: de Maragall a Companys –visitable del 12 d’abril al 26 de maig a la Sala 4 del Palau Robert– dona a conèixer l’admiració de l’escriptor i periodista per Catalunya i la seva voluntat de crear ponts de diàleg entre Barcelona i Madrid, reivindicant una Espanya sòlida, heterogènia i integradora.

El relat expositiu, una proposta del comissari José Payá, reflecteix les nombroses referències d’Azorín, pseudònim de José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, a Catalunya com a escriptor i periodista. També s’hi explica la seva relació amb figures tan rellevants com el polític Francesc Pi i Maragall, que va fundar el Partit Federal; el poeta i escriptor Joan Maragall, i el president Lluís Companys. La mostra l’organitza la Generalitat –la Direcció General de Difusió– amb la col·laboració de la Casa Museu Azorín (Fundación Caja Mediterráneo).

Una frase d’Azorín destacada a l’exposició reflecteix l’admiració que tenia per Catalunya: “La millor imatge d’Espanya a Europa es diu Catalunya”. En plena dictadura de Primo de Rivera, Azorín va signar un manifest a favor de la llengua catalana, juntament amb altres intel·lectuals com Marañón. L’exposició inclou altres escrits del pensador: “A Barcelona no es llegeix, s’investiga, s’està al cas de les noves tendències estètiques, de l’evolució filosòfica”. Azorín repartirà elogis a Catalunya en nombroses publicacions de premsa. 

L’exposició s’estructura en set àmbits: biografia, periodisme, federalisme, Joan Maragall, modernisme, Lluís Companys i opinions. Pel que fa a la categoria periodística, Azorín va ser un renovador del periodisme espanyol, sempre connectat a la premsa catalana. Com a periodista i escriptor va ser prolífic. La seva producció suma 6.000 articles, 3.000 cartes, 148 llibres i nombrosos editorials a diversos diaris. Va ser un mestre de la narració amb un estil minimalista i concís, de gran precisió, amb gran capacitat descriptiva. Va treballar al Diari de Barcelona a principis del segle XX, on va publicar més de 200 articles, i va col·laborar posteriorment a La Vanguardia. També va publicar a La Veu de Catalunya, La Publicidad, La Federación, Progreso, La Campaña, España, Blanco y Negro, ABC, Crisol, Luz o La Prensa de Buenos Aires.

En l’apartat que estudia l’Azorín federalista, la figura de Francesc Pi i Maragall és la gran protagonista. La seva aposta pel federalisme va seduir Azorín i el va portar a adherir-se al Partit Federalista a Monòver. Azorín en va esdevenir un propagador, un altaveu molt important a la premsa, amb una militància activa al partit des del setembre de 1987 fins al desembre de 1901. Tenim un federelista convençut. Avui seria un partidari de la somorta tercera via.

Azorín va mostrar una gran sintonia amb l’escriptor i poeta Joan Maragall, amb qui sempre va mantenir contacte per correspondència. Tots dos es van professar una gran admiració literària i estima personal des que es van conèixer al diari Las Noticias el 1900. Com ha explicat Payá: «Azorín volia construir ponts de diàleg per a conformar una Espanya respectuosa amb una identitat plural». 

En la part que desbrossa l’Azorín modernista es desplega la condició pionera del periodista: va ser dels primers en adonar-se dels valors de la nova estètica que representava el modernisme, un moviment politicocultural que apostava per una cultura moderna i nacional. Va ser un moviment molt eclèctic que va destacar sobretot per la seva arquitectura. El 1898, Azorín va publicar al diari El Progrés, dirigit per Alejandro Lerroux, els seus primers judicis positius sobre el modernisme català. El 1906, com a enviat especial d’ABC, Azorín entrevista, entre altres, els arquitectes Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. A més, el pintor Ramon Casas el retratarà (també Sorolla) i coneixerà Antoni Gaudí i el comte Güell.

Pel que fa a Lluís Companys, Azorín va visitar, com a president del PEN CLUB, a Companys i altres consellers quan eren a la presó Modelo de Madrid amb motiu dels esdeveniments del 6 d’octubre de 1934. L’escriptor de Monòver va reivindicar el paper de Lluís Companys en aquella conjuntura històrica, considerant que havien actuat amb rectitud i lleialtat al govern de la nació i que ho havien sacrificat tot pel seu poble. Ho escriu al pròleg del llibre Cataluña-Companys del periodista Gómez Hidalgo. Entre els pocs llibres que el president Companys es va emportar a l’exili hi figurava Mis mejores páginas d’Azorín, una edició de 1917, textos sobre política, clàssics literaris, crítica i crònica viatgera.

En la direcció inversa, la biblioteca d’Azorín, de la qual se n’exposa una mostra del seu contingut, conté moltes obres d’escriptors catalans. Azorín entenia (la seva mare era valenciana, de Petrel) i llegia habitualment en català. Entre els exemplars d’obres catalanes hi ha … Més els poemes (crítica literària) de Carles Riba, Antologia de poetes catalans moderns d’Alexandre Plana o Obres catalanes de Josep Yxart.