Quasi tot Herralde

28.03.2019

Anagrama compleix 50 anys. La maquinària començava a rodar oficialment l’abril de 1969. La celebració de la cinquantena arrenca amb la publicació de l’autobiografia del kàiser de la casa, Jorge Herralde, que reunit a Un día en la vida de un editor textos propis i aliens per revisar una trajectòria solidíssima. Tot l’any serà un encadenament de celebracions que viurà el seu punt culminant el 26 de setembre amb una gran festa. La sortida fa unes setmanes de La única historia, l’última novel·la de Julian Barnes (el número 1.000 de la col·lecció Panorama de Narrativas; editada en català per Angle Editorial) ja va ser un preliminar de la celebració.

Jorge Herralde. | ACN / Anna Amat

Com fa amb totes les novetats, l’editorial convoca una roda de premsa de presentació per explicar els ets i uts de l’autobiografia. Herralde (Barcelona, 1936), la seva dona (Lali Gubern), tot l’equip de l’editorial (becaris inclosos) i la premsa (un bon grapat de periodistes) ens reunim en una sala de l’Hotel Condes de Barcelona. L’editor ha anotat algunes idees en un petit paper. Començar a parlar, però, la seva successora, Silvia Sesé. “És el rei de les rodes de premsa”, diu. “N’he fet tantíssimes… Ha estat una autèntica marató”, continua ell. Sesé: “És un dels seus gèneres”. Herralde: “El que més aprecio”. L’editor valora especialment la relació amb els periodistes. “Ens hem vist molt. Amb alguns, una vegada per setmana. Us veig més que a la meva família”. L’omple parlar amb la premsa, “comunicar el que s’ha de saber, el que és important”.

“L’hem acabat a correcuita, però ho hem aconseguit”, diu Sésé sobre l’autobiografia, que no s’ha tancat fins fa un parell de mesos (esprint final entre octubre i desembre). “No ha abandonat l’imperdible costum de mirar-s’ho tot, revisar-ho, tornar a pensar-ho”. Sesé resumeix la tasca d’Herralde com “el frenesí de l’edició; el ritme salvatge”. Segons l’editora, l’ofici li “ha ocupat 24 hores –o 25– de cada dia de la setmana”.

Exactament, la biografia inclou –separats en quatre parts– tota classe de textos (entrevistes, discursos, articles de premsa, peces inèdites…). Està estructurada en ordre cronològic. A Trayectorias editoriales (1969-2000) i Trayectories editoriales (2000-2019), Herralde s’ocupa de la història editorial. Entre totes dues parts s’hi intercalen dos apartats (Entrevistas y discursos i Diarios: teoría y práctica) que permeten al lector reposar del dens viatge. Considera les entrevistes “autobiografia induïda”. Tot el volum és “un patchwork”, una autobiografia apedaçada.

La primera secció històrica repassa orígens, inicis i consolidació. També confluències polítiques (la Transició, la censura). Dos capítols importants són Mis viajes a México (Mèxic ha estat el país de l’Amèrica Llatina on Anagrama ha arrelat amb més força; la universitat de Monterrey ofereix la Cátedra Anagrama des del 2007) i Party en Londres para los 30 años (alguns dels autors fonamentals d’Anagrama són anglesos: Amis, Barnes, McEwan, Ishiguro). De la segona part de la trajectòria editorial destaquen els textos dedicats a la Feria de Madrid, a Bolaño i a la integració d’Anagrama al grup italià Feltrinelli. En aquesta segona part, Herralde, mentre muntava l’obra, hi va trobar a faltar “referències a col·legues”. Finalment, va incloure dos homenatges: a José Manuel Lara (la cèlebre “peste amarilla”) i a Jérôme Lindon, històric editor de Les Éditions de Minuit. També aquesta recta final acull textos signats per altres (“una forma de parlar”). Un text de Juan Gabriel Vásquez sobre edició i futbol (“una passió molt menor” quan la compara amb l’ofici) i una peça de Juan Tallón sobre els 1.000 números de Panorama de Narrativas. 

Les dues parts cronològiques i les dues seccions centrals dibuixen “el contrast i l’equilibri entre l’armador del catàleg i el constructor de l’imperi”, segons Herralde. La biografia tanca amb un emotiu capítol final que recupera cartes i e-mails de l’Arxiu Anagrama. “Un homenatge als autors”, que en aquest cas són Chirbes, Pitol o Piglia. Plomes fonamentals i inseparables de l’editorial. “He volgut seguir i construir una carrera acompanyant els autors des dels difícils inicis”. Així es construeix un catàleg. Altres textos no han pogut entrar. La biografia s’acaba el 2010 i, per tant, queden per examinar els últims anys de l’editorial. Demana, però, als periodistes que anotem noms d’aquest darrer període. Noms que considera crucials i “haurien d’estar en un futur llibre”. Marta Sanz, Juan Pablo Villalobos, Milena Busquets, Sara Mesa o Miguel Ángel Hernández.

Herralde dona un resum definitiu sobre què ha volgut oferir amb Un dia en la vida de un editor: “És un viatge al món de la lectura i als seus protagonistes. Anagrama és inevitablement la gran protagonista. També és el retrat d’una època que comença als anys setanta”. Herralde assimila la biografia a un pla-seqüència de Berlanga on hi ha molta gent parlant alhora de temes molt diversos. “Al pla-seqüència tothom està centrat en l’edició”, afegeix.

L’editor ha aconseguit l’objectiu marcat: “Despertar i compartir entusiasmes, que un número de lectors confiï en un catàleg. Convertir la fidelitat als autors en plaer”. “Costa anys construir un catàleg i no costa res destruir-lo. Publiques una sèrie de best-sellers i la gent veu com canvia profundament l’ànima de l’editorial. El catàleg d’Anagrama té la base, sobretot, en els autors desconeguts. Hi ha un tipus de lector-seguidor d’Anagrama que s’acosta a aquests autors i els llegeix perquè els publica l’editorial”. Hi ha un segell Anagrama; la casa té “un caràcter prescriptor”.

Explica Herralde que va ser crucial l’estiu dels 22 anys. Se’l va passar al llit batallant contra una tuberculosi. “Vaig llegir amb obsessió i vaig perfeccionar el meu francès”. També va descobrir Sartre, que el va despertar. “Em converteixo en un jove burgès polititzat. Començo combatent els meus orígens editant llibres segrestats i rebutjats”. La mala consciència de classe burgesa el perseguia. L’edició kamikaze serà “una teràpia”. Els primers anys d’Anagrama seran contestataris. Herralde recorda la col·lecció La Educación Sentimental, “una col·lecció pionera” on agrupava assajos sobre feminisme i temàtica LGTBI. Edita aquells anys Mao Tse-Tung –“clàssic del pensament oriental”– i en ven 40.000 exemplars.

A la biografia tampoc podien faltar els inevitables conflictes entre les editorials independents i els grans grups: “Una editorial independent té cura de construir un catàleg on la base sigui la qualitat. Els grans grups, en canvi, publiquen segons les enquestes; em recorden Ciutadans. Un gran grup compra el catàleg”. Apareix en aquest punt “el sinistre Aznar” i la intenció que va tenir d’abolir el preu fix dels llibres: “Barcelona, Madrid i tot el sector va aixecar-se i vam aconseguir tombar el projecte”. 

Al final de la roda de premsa treu el cap el morbo: els escriptors no assolits i els autors trànsfugues. “Seria de mal gust fer el ploraner amb tots els bons autors que tenim”. Borges és l’únic que admet haver desitjat, però “he pogut sobreviure al trauma”. Elena Hevia d’El Periòdico li retreu no haver estat tan maliciós com ho és en les trobades amb els periodistes. Herralde diu que fulmina a través de “l’adjectiu letal”, i s’excusa: “Les preguntes de les entrevistes no són propícies per al cascabeleo”.

No sembla especialment ferit per les fugides d’autors clau de la casa a altres segells. Paul Auster o Enrique Vila-Matas. Se’ls ha creuat? “Els veig poc o res. Són incidents que passen en temps de mercat desfermat. Passa a tot arreu”. I aquí llueix els autors que han fet el camí invers: els minoritaris que han passat a tenir una cua gruixuda de lectors. Modiano o Banville (que també va marxar, però per raons econòmiques que Herralde comprèn). “El que compten són les maneres i les maneres avui són més aviat escasses”. En aquest sentit, l’autobiografia no inclou venjances i, si n’hi ha alguna, és “mínima”. “Podria haver publicat material impressionant i macabre de l’Arxiu Anagrama”, però ha preferit no fer-ho. Potser més endavant apareix aquesta “correspondència suculenta”, una forma més d’autobiografia. De moment, tenim quasi tot Herralde reunit en aquest volum. Tota una vida esmolant prestatgeries. “Una editorial mai està completament construïda. Anagrama ha anat canviant; olorant l’aire del temps”, tanca.