(Quasi) impertorbables

2.07.2018

En un moment que trobem a una determinada generació i audiència marcades per una sèrie de televisió com 13 Reasons Why, i uns darrers anys amb sorprenents propostes independents protagonitzades per adolescents que plantejen formes d’escapada i rebel·lió, des d’Spring Breakers (Harmony Korine) fins a Grave (Julia Ducournau), l’Atlàntida Film Fest presenta al públic el llargmetratge Permanent Green Light, co-dirigit per l’artista visual Zac Farley i el novelista nord-americà Dennis Cooper, autor principalment conegut per una sèrie de cinc novel·les de caràcter semiautobiogràfic definides com a cicle Georges Miles, publicades entre els anys 1989 i 2000 (Closer, Frisk, Try, Guide i Period), vistes com un intent per part de Cooper d’arribar al fons de la seva fascinació pel sexe i la violència i els seus sentiments cap a Miles, amic seu de joventut. En una entrevista de la revista Factory a Cooper, Marcelo Garcia defineix d’aquesta manera els personatges que poblen la literatura de Cooper, en una obra que inclou, també, creacions poètiques, texts teatrals i art visual: “jóvenes airados por dentro pero lánguidos por fuera, mentes incandescentes atrapadas en un mundo demasiado frío; jóvenes que perciben la posibilidad del arte como una salida a largo plazo pero, entretanto, las drogas resultan mucho más sencillas”.

Permanent Green Light, de Dennis Cooper, Zac Farley, una de les pel·lícules que destaquem a l’Atlàntida Film Fest

En una de les primeres escenes del film, tres joves es troben asseguts en un banc mirant els seus respectius mòbils. De sobte, un so eixordador. Dos dels joves reaccionen de forma curiosa. Un edifici s’acaba d’ensorrar per ell mateix. El tercer jove, que s’ha aixecat després de romandre assegut durant uns segons, respon: “no sé si ho vull veure”. Se’ns presenten uns escenaris freds i estàtics, abstractes i gairebé onírics, on una sèrie de joves deambulen com si es tractés d’una pantalla de videojoc. On no hi ha lloc per allò imprevisible tot acaba resultant obvi, i ni tan sols les paraules dels joves, entre una voluntat introspectiva i una ambigüitat existencial, no sembla que puguin provocar cap alteració, convertint els mots en una mera carcassa que vol però no pot, un intent permanent de fer aflorar una emoció que es troba massa oculta. Paraules com “commocionat” o “deprimit” només sortiran de la boca dels adults, expressions massa patents -o massa velles- per a uns joves que es troben, al cap i a la fi, en un procés de recerca de nous significats. Ni les llums ni els colors serviran d’aixopluc davant d’uns sentiments caducs.

Farley i Cooper inunden el film d’un caràcter pertorbador que es manifesta a través de l’estranyesa d’allò que ens és familiar i que acaba per inquietar-nos. De la mateixa manera que els joves senten una enigmàtica connexió entre ells mateixos, com qui sap que comparteix un mateix destí, nosaltres notem en els personatges i en l’atmosfera quelcom que som capaços de reconèixer, una quotidianitat de la qual ens sentim part. Apareix el sinistre en els cossos i les ments nihilistes dels joves -un d’ells n’esdevé el protagonista-, en la incapacitat de transmetre la desolació interior, en la impossibilitat de revelar-se com a persones. La seva existència -com la d’un film que en moments s’hi acaba ofegant- esdevé un procés per sortir del propi cos, del qual l’art també en forma part, en la representació i el reflex del rostre d’un mateix en el qual es pretén trobar quelcom irreconeixible, quelcom desconegut. De la mateixa manera que la protagonista de Blue my mind (Lisa Bruhlmann) -film present al festival-, en un to més metafòric, segueix un camí d’evasió del seu propi cos que l’acabarà convertint en sirena.

Des del principi, el suïcidi sembla l’única resposta davant d’un món que no els correspon. Però, com dibuixar el final? Com a Nocturama (BertrandBonello), el film ens convida a oblidar l’omnipresència del terrorisme a les nostres vides i convertir un cinturó d’explosius en un element que, simplement, et dóna la possibilitat de suïcidar-te de la manera que desitges, més enllà de factors ideològics o religiosos. Com fer que la mort, o l’acabament, no sigui massa obvi? Com trobar la particularitat i la bellesa de la mateixa aniquilació, de la fragmentació cap al no-res?

L’emoció romandrà latent.

Si sou lectors de Núvol, podeu seguir l’Atlàntida Film Fest aprofitant aquesta promoció d’un mes gratis a Filmin.cat fent clic aquí.