Quan visitar un hospital no és una necessitat, sinó una experiència

26.11.2017

Passejant pel seu interior, a vegades fa la impressió que el Recinte Modernista de Sant Pau hagi encapsulat el temps i encara romangui a començaments del segle passat. L’última proposta expositiva que s’hi ha dut a terme, una recreació històrica del Pavelló de Sant Rafael, no fa altra cosa que accentuar aquesta imatgeria, però els turistes japonesos i les càmeres Reflex ens recorden que, a desgrat d’una nostàlgia pretèrita indefinida, ja no som en un hospital, sinó en un espai de divulgació històrica i cultural del segle XXI. Un museu.

Foto: Ester Roig

El pavelló de Sant Rafael es va construir entre el 1914 i el 1918, exactament mentre el món suportava la seva primera Gran Guerra, i va ser el darrer executat fins al final per Lluís Domènech i Montaner. El seu nom recorda Rafael Rabell, el mecenes que va deixar el llegat per edificar-lo, però no hi ha dubte que la simbologia del sant, un dels set arcàngels, no és circumstancial, perquè el primer que trobem quan hi entrem és la seva estàtua amb el bastó de pelegrí i un peix a la mà. Sant Rafael, naturalment, és el patró dels metges i s’invoca per allunyar malalties.

Inicialment, el pavelló comptava amb vint-i-vuit llits i es va destinar, fins l’any 1929, a l’acollida de dones amb malalties no infeccioses de l’aparell digestiu. Al llarg del anys, els seus usos van anar variant i adaptant-se a les necessitats mèdiques: usos ortopèdics, traumatologia, cirurgia, hematologia, endocrinologia… És important deixar clar que el pavelló no ha estat rehabilitat, sinó que se n’han eliminat els elements afegits al llarg dels anys per tal de recuperar la seva volumetria original, com els mosaics del sostre i les parets, però també l’escultura. En aquest marc, la recreació històrica que s’hi ha instal·lat és un viatge en el temps per entendre com va néixer aquest edifici, com ha canviat i quina ha estat la seva relació amb Barcelona.

Des de finals del segle XIX ja es coneixia el paper dels microorganismes en la difusió de les malalties. La pràctica hospitalària, dominada per les teories higienistes, rebutjava l’amuntegament de malalts i advocava per espais amplis i ben ventilats per tal de reduir les possibilitats de contagi, i defensava els aspectes beneficiosos d’una bona alimentació i del contacte amb la natura en zones allunyades dels nuclis urbans.

Moltes malalties infeccioses, com la sífilis, la tuberculosi, el tifus o la verola, solien ser mortals i, tot i que a principis del segle XX s’havia començat a experimentar amb vacunes i altres sèrums, en la majoria d’ocasions els tractaments es limitaven a aïllar-ne els pacients per minimitzar el risc de contagi i intentar que es recuperessin a base de repòs, alimentació abundant i la renovació contínua de l’aire al voltant del pacient. En el cas de malalties no infeccioses, la norma era disposar els llits en grans sales d’infermeria, sense compartimentar. Aquesta concepció no canviaria fins a mitjans de segle. Per això l’objectiu de l’exposició és que, quan entrem al pavelló i fem una ullada als llits i als radiadors de l’època, o a la sala de repòs, tinguem la sensació de trobar-nos dins de l’hospital tal com era abans, com funcionava i quina medicina s’hi practicava. La proposta inclou, a més, una estructura amb panells informatius que ho expliquen amb detall.

Foto: Ester Roig

I això només és el començament, perquè el Recinte Modernista ha arribat a un acord amb el Museu d’Història de la Medicina per ampliar l’exposició amb bona part del material mèdic que es feia servir aleshores, que servirà per completar aquesta iconografia típicament modernista i deixar constància que, en aquest aspecte, Barcelona també intentava pujar al tren dels canvis del nou segle poques dècadaes després de l’enderrocament definitiu de les muralles. Al vessant museístic de l’exposició hem d’afegir-n’hi un de vivencial, i és per aquesta raó que parlem no tant de rehabilitació sinó de recreació.

El recorregut per aquest i la resta de pavellons del recinte (entre els quals n’hi ha 8 de rehabilitats), així com pels altres espais que el conformen (túnels inclosos), és una metonímia de com ha canviat la ciutat de Barcelona al llarg dels anys. Sergi Martín i Ignasi Cristià, resposables de la recreació del pavelló, expliquen que el seu propòsit és aconseguir fer amena la visita a un públic “no expert”, tant el local com l’estranger, gràcies a la contextualització sociocultural, històrica i mèdica que han preparat. La col·laboració de l’Arxiu Històric de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha estat fonamental, en aquest sentit, pel que fa a la documentació.

La recreació del pavelló de Sant Rafael amplia l’oferta divulgativa del Recinte Modernista de Sant Pau, que el mes de febrer va inaugurar el pavelló de Sant Salvador amb una proposta expositiva que recorre la història de la Fundació Privada Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. És un altre pretext perquè, en comptes d’una necessitat no voluntària, una visita a un hospital es converteixi una experiència artística. Trobareu més informació en aquest enllaç.