Quan Picasso somiava París

10.10.2018

El Museu Picasso ha organitzat una exposició dedicada a l’obsessió que va acompanyar al Picasso jove: el París de finals de segle. Quan comptava amb només 19 anys i corria pels carrers de la Barcelona Vella amb artistes consagrats com Casas o Rusiñol, Picasso mirava amb desig i il·lusió el moment d’arribar a la capital de l’art mundial.

Pablo Picasso, 22 d͛abril de 1964 | Foto: Josep Palau i Fabre / Fundació Palau

“Picasso descobreix París” és la nova exposició del Museu Picasso de Barcelona, i ha estat duta a terme amb la col·laboració excepcional del Musée d’Orsay i el Musée national Picasso-Paris. La mostra és un recorregut per la fascinació i atracció constant que el pintorva sentir pels grans artistes de finals del XIX. Noms com Manet, Delacroix, Cézanne i el grup impressionista i post-impressionista van tenir un paper fonamental en l’esdevenir artístic del jove Picasso, un cop aquest va arribar a la ciutat de la llum.

Picasso no devia veure el moment per fer-se un lloc en l’ambient artístic parisenc, i quan va trobar l’oportunitat no va dubtar-ho: va presentar-se a la convocatòria d’obres per a cinquena Exposició Universal de 1900, i vet aquí que fou escollit amb la tela “Darrers moments”. Era l’ocasió perfecta, el passaport per donar-se a conèixer a la capital i estrenar-se en l’àmbit internacional. Curiosament, l’obra presentada fou tapada anys més tard pel mateix Picasso al pintar-hi a sobre “La Vida”.

L’interès per la ciutat s’havia despertat a les tertúlies d’Els Quatre Gats, a través de revistes artístiques com Gil Blas junt amb les anècdotes que Casas, Rusiñol i Utrillo devien explicar sobre ella. La imatge que Picasso tenia de la ciutat devia forjar-se en aquelles trobades, i ell així la plasmà en un dibuix fet poc abans d’arribar a la ciutat, un preludi del que vindria. En ell apareixen el mateix Picasso amb Pallarés i Casagemas -amb qui faria el primer viatge- acompanyats de la iconografia indiscutible de la ciutat: la Torre Eiffel, Notre-Dame i unes noies estirades, al·lusió als cabarets del Boulevard Clichy.

Però el magnetisme que sentia Picasso per París no era sols cosa seva, sinó que tot aquell que volia fer-se un nom havia de peregrinar a la ciutat, una espècie de “Grand Tour” de finals de segle per acabar de formar-se i conèixer els mestres, aquells que gaudien de l’èxit. Picasso sabia que si es quedava a Barcelona el seu èxit no seria aclaparador. Tot i que la capital catalana tenia molt a oferir a un jove encara en edat de formació, ell l’havia espremut en poc temps.

Pablo Picasso i Manuel Pallarès contemplant la torre Eiffel | © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2018

L’exposició mostra tot allò que va influenciar i fascinar al jove artista en les primeres estades a París, obres que llavors es trobaven als museus estatals i exposicions de la ciutat i que Picasso va visitar. Es tracta no sols de les influències per les quals es deixà encisar, sinó que ens permet veure el procés de formació i evolució de l’estil, la consolidació d’un llenguatge propi. Formen part d’aquest grup consagrat noms com Cézanne, Manet, Gauguin o Tolouse-Lautrec, per anomenar-ne alguns, tot i l’absència de grans influències com Van Gogh.

Picasso era camaleònic, una ment oberta on tot podia entrar: veia, captava i digeria tot allò que l’interessava per apropiar-se d’allò més singular de cada artista i articular el seu llenguatge personal, un llenguatge que serà canviant i en constant evolució.

L’exposició no hauria estat possible sense la col·laboració del Musée d’Orsay, joc de simbolisme donat que, construïda la seva l’estació el mateix 1900, fou la porta d’entrada del malagueny a la ciutat, tot descobrint el món de l’art en majúscules.