Quan passat i present es donen la mà

18.08.2015

El Monestir de Sant Llorenç de Guardiola de Berguedà va acollir el 14 d’agost The Spirit of Gambo. En el marc de la 5a edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP), Fahmi i Rami Alqhai van oferir una perspectiva del repertori europeu de la viola de gamba entre els segles XVI i XVIII. Van interpretar obres de T. Hume, G. Sanz i F. Alqhai, M. Marais, A. Forqueray i Ch. Schaffrath. El concert ha estat enregistrat per Radio Clásica de RNE.

Fahmi i Rami Alqhai

Fahmi i Rami Alqhai

La viola de gamba va néixer a València al segle XV i la seva popularitat va durar fins al segle XVIII. Aviat es va estendre per Europa i, segons Fahmi Alqhai, va tenir la sort que no s’estandarditzés mai, la qual cosa la va convertir en un instrument amb moltes variants. La improvisació tenia un paper molt important en la música de l’època i, de fet, va estar present en pràcticament tots els fets musicals des de la Grècia clàssica fins avui en dia, encara que en la música occidental no popular es va perdre en gran mesura a partir del segle XIX. 

Com s’interpretava la música en el passat? És impossible saber-ho del cert; hi ha molts matisos que no es poden representar en la partitura. Els germans Alqhai han estudiat en institucions de molt prestigi en el món de la música antiga. Coneixen molt bé la tradició i això els dóna llibertat per tractar l’instrument defugint la interpretació estrictament històrica. Portant la viola de gamba al present fan que torni a tenir vida pròpia.

El concert va començar amb Pavin i Spirit of Gambo del militar Tobias Hume (1569-1645). Segons Fahmi, és “una música poètica”; lliure i fresca, les harmonies són fluctuants gràcies a l’escriptura contrapuntística. Va ser interpretada amb molta expressivitat, des de la dolçor a la vivacitat. Va seguir amb Marizápalos i Canarios de Gaspar Sanz (1640-1710) i Fahmi Alqhai, en les quals es deixa veure la influència de la música criolla retornada a la Península.

Seguidament ens van traslladar a la cort de Lluís XIV amb la música de Marin Marais (1656-1728), que van descriure com “la música clàssica de la viola de gamba”, i Antoine Forqueray (1671-1745). Tots dos van ser ordinaires de la chambre du Roy pour la viole. Es deia que el primer tenia un estil dolç i gentil, que tocava com un àngel, mentre que Forqueray era dramàtic, cridaner i atrevit, com el dimoni. Van interpretar Prélude, Allemande, Les Voix Humaines –fent referència al timbre semblant a la veu humana de l’instrument– i Les Follies d’Espagne. Es tracta d’una música solemne i refinada, amb harmonies suaus, que dóna espai per a l’enriquiment melòdic. En La Rameau de Forqueray van lluir la part endimoniada present a la seva música, tot i que no van abandonar la gravetat que demanava la indicació de “majestueusement”.

Per acabar, van interpretar Duetto per due viole del compositor holandès Christoph Schaffrath (1709-1763). Aquesta composició ja és molt propera al classicisme; ho vam veure en la forma en tres moviments, en la construcció molt més compartimentada entre acompanyament i melodia i la reducció de la polifonia. Hi va destacar l’evolució de l’acompanyament, molt més semblant al baix Alberti que a l’arpegiat que havíem vist fins llavors. Com a bis van oferir Canarios de Gaspar Sanz i Fahmi Alqhai.

Els germans Alqhai van deixar clara la llibertat que ofereix la viola de gamba si es té una bona tècnica: reduccions, contrapunts i harmonies diferents de les que permeten els instruments de quatre cordes. Vam sentir textures sonores molt variades, creades a partir de cops d’arc i pizzicatos, així com  pinçant les cordes i fent arpegiats subjectant l’instrument com si fos una guitarra.

El concert va ser una exhibició de talent en la improvisació, especialment amb Les Follies d’Espagne i Canarios. Van optar per ritmes arriscats, contrapunts, arpegiats amb arc produint efecte de pedal i virtuosisme de velocitats malgrat les dificultats que presenten l’arc antic i les cordes de tripa. També van enriquir els trets de la música popular de les obres amb deixos modals.

Fahmi i Rami Alqhai van demostrar una molt bona compenetració. Visiblement, tots dos gaudien de la música que creava l’altre. Van fer un gran treball cambrístic, comunicant-se amb mirades, gestos i respiració. La seva interpretació va ser intel·ligent; van trobar la mesura necessària entre la creació i el respecte a l’estil, enriquint el present amb perspectives del passat. A més a més, van aprofitar la ressonància de l’espai per omplir l’harmonia i engrandir els pizzicatos, donant així molt de sentit a la localització del concert. Amb les seves improvisacions van deixar un regust de joc creatiu. Tot i això, i encara que la sala fos plena, es va mantenir el caràcter íntim de la sonoritat d’aquell vespre.