Quan parlar malament és parlar bé: aventures amb el “catanyol”

La paròdia de Josep Borrell al 'Polònia' ens retrata més del que els catalanoparlants possiblement voldríem reconèixer.

Fa unes setmanes el Polònia va dedicar un gag a Josep Borrell i a la seva tensa entrevista amb un periodista d’una cadena alemanya. Veient-lo, no vaig poder evitar de pensar que la paròdia de Josep Borrell ens retratava més del que els catalanoparlants possiblement voldríem reconèixer o ser-ne conscients. De les dues coses, potser l’última és la més preocupant.

L’Spanglish de Borrell demostra una indiferència total vers els límits entre dues llengues independents per la quantitat de paraules castellanes amb les qual esquitxa el seu anglès. Com a britànic que parla català i castellà, sé que aquests moments, molt divertits, haurien estat inintel·ligibles per als parlants nadius d’anglès, però gràcies a aquests coneixements jo sabia què volia dir, tot i que les frases no tenien cap sentit. Però era precisament allò de “saber què volia dir” que em feia meditar tant en el català que es parla avui dia com en les meves experiències d’estudiar-lo i parlar-lo com a estranger que viu a Catalunya.

Quan Borrell li diu a l’entrevistador britànic “I don’t like listillos like you” estem obligats a preguntar-nos si el nostre ús quotidià del català és molt millor. Realment té sentit fer servir constantment paraules castellanes com algo, bueno, finiquito, novio, tonto, etc. quan mots equivalents i molt bàsics ja existeixen en català? I aquest últim mot, “tonto”, exemplifica molt bé les conseqüències d’aquesta actitud, perquè el seu ús no només ens converteix en companys de llit del Borrell de Polònia, sinó que fa que paraules més idiosincràtiques –i, per tant, més nostres– com beneit, ximple, capsigrany o llanut quedin bandejades. O quan Borrell crida “When I am enfadated, entonces please”, és diferent la seva fusió d’un verb castellà, enfadar, amb un sufix anglès, -ed, dels barbarismes que se senten massa sovint ara com agobiat, adelantat, decepcionat, fastidiat…? I aquest fenomen és assimilat amb molta facilitat pels parlants estrangers que, en lloc de cercar la paraula desconeguda al diccionari, ens sentim lliures de provar sort, una actitud que m’ha portat a dir tals Borrellismes com assustat, enterat i mordit.

Després, quan Borrell assenyala la bandera europea i diu “Do you like this bander? Look what I do with your bander”, l’omissió de la lletra final d’un mot castellà és suficient perquè es transformi per màgia en un d’anglès, però només cal citar paraules com cansanci, fontaner, inquilí, tamany –o dues de les meves creacions: cenicer i colxó– perquè es vegi que els catalanoparlants fem d’una forma inconscient la mateixa estratègia lingüística. Les conseqüències d’aquest mal ús de la llengua obren la porta a creacions cada vegada més sorprenents. Fa un parell de setmanes el meu jefe es va permetre una llicència que em va deixar bocabadat, en preguntar-me “si era l’únic que l’havia detectat en una sala plena de nadius”. Una de la nostres tasques consisteix en trobar errades en les comandes abans que es lliurin. Encara que és un ambient laboral on la llegua vehicular és el català, sempre hem fet servir el mot fallo. Arran d’aquesta paraula, el nostre cap va pronunciar la frase inoblidable: “Nois, encara hi ha falls. Bocabadat i amb els ulls com unes taronges, vaig seguir mentalment l’etimologia de errada > fallo > fall. Però la conseqüència d’aquesta llibertat lingüística és que el català esdevé una paròdia. Mentre sortíem del despatx va arrodonir el moment desitjant-nos un “Disfruteu!” i vaig decidir que era el moment oportú d’anar a fumar.

Però, en la meva opinió, la millor frase de totes és el missatge que té Borrell per al públic de Polònia: “The audience can eat my Spanish eggs”. Això em va provocar aquesta mena de riure que ens feia cargolar per terra i aguantar-nos el ventre quan érem nens i encara ens permetíem riure pels descosits. La frase em feia riure tant no només perquè provava que la ignorància és molt atrevida –i molt viva–, sinó també per imaginar les mirades de confusió dels meus compatriotes en intentar desxifrar el seu significat. Evidentment, es tracta d’una traducció literal de “me pueden comer mis huevos”, però el problema és que, encara que existeix el concepte en anglès, dita així la frase no té cap mena de sentit. En anglès no diem “eat my eggs” sinó “kiss my arse”. Però quan diem “estic fins als nassos”, “porto dues hores esperant” o “en pilotes”, no estem parlant el català una mica a la Borrell?

No obstant això, soc conscient que aquests castellanismes es podrien considerar simplement la manifestació del bilingüisme, una capacitat lingüística que sempre em deixa en un estat de reverència pel que fa als meus companys. Malgrat els meus estudis en filologia hispànica i que ara parlo i treballo gairebé exclusivament en català, canviar a voluntat entre les dues llengues amb la velocitat i facilitat dels meus amics m’és impossible. Feia sis mesos que havia estudiat el català quan li vaig dir a un company de feina que encara barrejava el meu català amb vocabulari castellà, i em va respondre: “No pateixis, ho fem tots. Farà que semblis d’aquí”. Sense saber-ho ell havia ensopegat amb el que potser és la preocupació principal d’un parlant estranger de qualsevol llengua: ser acceptat per la comunitat com una persona més. Per aconseguir-ho cal parlar com els altres –per a no ser l’Altre–, però l’estudiant es troba immediatament davant un dubte important: fer servir aquests calcs per integrar-se en la comunitat, o parlar segons les normes independents del català i córrer el risc que sigui encara més notable la seva situació d’outsider.

Un dels exemples més bàsics d’això és l’ús dels verbs ser i estar. Quan vaig començar el curs de nivell inicial al Consorci per a la Normalització Lingüística estudiàvem aquest dos verbs, però camí a casa inevitablement sentia algú que parlava per telèfon i deia: «Ja estic a la plaça. On estàs?». El que no sabia en aquell moment era que els meus dubtes sobre l’ús correcte d’aquests dos verbs –i d’uns quants més­– no se solucionarien amb cap llibre de gramàtica. I ara em trobo imitant intencionadament el meus companys quan dic “quan acabi et truco”, “ens veiem demà”, o el catanyol pur de “bueno, després em dius algo”. A més de l’explicació que molts catalanoparlants no saben que aquestes frases exigeixen l’ús del futur, podria ser una qüestió de síl·labes? És a dir, el bilingüisme ens justifica a l’hora d’abreujar les frases més comunes? Jo estic predisposat a creure que sí, sobretot quan es considera la dominació de Marxar sobre Anar-se’n. I naturalment, on és la motivació per a un parlant estranger a entrebancar-se amb la conjugació d’aquest últim verb quan ni els nadius mateixos no semblen disposats a fer-ho? Tot això em fa preguntar si parlar “malament” el català és parlar-lo “bé”, i parlar-lo “bé” és, per tant, parlar-lo “malament”. Potser la Plataforma per la Llengua hauria de modificar l’eslògan Parla’m en català perquè es llegeixi Parla’m bé en català, perquè qualsevol estranger buscarà dels parlants nadius la direcció i la validació.

Tot plegat, la conseqüència de canviar el vocabulari i la gramàtica del català al nivell més elemental és molt greu i només pot dur-lo a l’empobriment. Mentre això és una preocupació a llarg termini, a curt termini el que més em preocupa és que semblem igual de ridículs com el Borrell de Polònia, sigui per la ignorància, mandra, o totes dues coses. Per això, jo he decidit parlar bé el català i si no li agrada a algú… they can eat my English eggs.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació