Quan parlar malament és parlar bé: aventures amb el “catanyol”

21.06.2019

Fa unes setmanes el Polònia va dedicar un gag a Josep Borrell i a la seva tensa entrevista amb un periodista d’una cadena alemanya. Veient-lo, no vaig poder evitar de pensar que la paròdia de Josep Borrell ens retratava més del que els catalanoparlants possiblement voldríem reconèixer o ser-ne conscients. De les dues coses, potser l’última és la més preocupant.

 

L’Spanglish de Borrell demostra una indiferència total vers els límits entre dues llengues independents per la quantitat de paraules castellanes amb les qual esquitxa el seu anglès. Com a britànic que parla català i castellà, sé que aquests moments, molt divertits, haurien estat inintel·ligibles per als parlants nadius d’anglès, però gràcies a aquests coneixements jo sabia què volia dir, tot i que les frases no tenien cap sentit. Però era precisament allò de “saber què volia dir” que em feia meditar tant en el català que es parla avui dia com en les meves experiències d’estudiar-lo i parlar-lo com a estranger que viu a Catalunya.

Quan Borrell li diu a l’entrevistador britànic “I don’t like listillos like you” estem obligats a preguntar-nos si el nostre ús quotidià del català és molt millor. Realment té sentit fer servir constantment paraules castellanes com algo, bueno, finiquito, novio, tonto, etc. quan mots equivalents i molt bàsics ja existeixen en català? I aquest últim mot, “tonto”, exemplifica molt bé les conseqüències d’aquesta actitud, perquè el seu ús no només ens converteix en companys de llit del Borrell de Polònia, sinó que fa que paraules més idiosincràtiques –i, per tant, més nostres– com beneit, ximple, capsigrany o llanut quedin bandejades. O quan Borrell crida “When I am enfadated, entonces please”, és diferent la seva fusió d’un verb castellà, enfadar, amb un sufix anglès, -ed, dels barbarismes que se senten massa sovint ara com agobiat, adelantat, decepcionat, fastidiat…? I aquest fenomen és assimilat amb molta facilitat pels parlants estrangers que, en lloc de cercar la paraula desconeguda al diccionari, ens sentim lliures de provar sort, una actitud que m’ha portat a dir tals Borrellismes com assustat, enterat i mordit.

Després, quan Borrell assenyala la bandera europea i diu “Do you like this bander? Look what I do with your bander”, l’omissió de la lletra final d’un mot castellà és suficient perquè es transformi per màgia en un d’anglès, però només cal citar paraules com cansanci, fontaner, inquilí, tamany –o dues de les meves creacions: cenicer i colxó– perquè es vegi que els catalanoparlants fem d’una forma inconscient la mateixa estratègia lingüística. Les conseqüències d’aquest mal ús de la llengua obren la porta a creacions cada vegada més sorprenents. Fa un parell de setmanes el meu jefe es va permetre una llicència que em va deixar bocabadat, en preguntar-me “si era l’únic que l’havia detectat en una sala plena de nadius”. Una de la nostres tasques consisteix en trobar errades en les comandes abans que es lliurin. Encara que és un ambient laboral on la llegua vehicular és el català, sempre hem fet servir el mot fallo. Arran d’aquesta paraula, el nostre cap va pronunciar la frase inoblidable: “Nois, encara hi ha falls. Bocabadat i amb els ulls com unes taronges, vaig seguir mentalment l’etimologia de errada > fallo > fall. Però la conseqüència d’aquesta llibertat lingüística és que el català esdevé una paròdia. Mentre sortíem del despatx va arrodonir el moment desitjant-nos un “Disfruteu!” i vaig decidir que era el moment oportú d’anar a fumar.

Però, en la meva opinió, la millor frase de totes és el missatge que té Borrell per al públic de Polònia: “The audience can eat my Spanish eggs”. Això em va provocar aquesta mena de riure que ens feia cargolar per terra i aguantar-nos el ventre quan érem nens i encara ens permetíem riure pels descosits. La frase em feia riure tant no només perquè provava que la ignorància és molt atrevida –i molt viva–, sinó també per imaginar les mirades de confusió dels meus compatriotes en intentar desxifrar el seu significat. Evidentment, es tracta d’una traducció literal de “me pueden comer mis huevos”, però el problema és que, encara que existeix el concepte en anglès, dita així la frase no té cap mena de sentit. En anglès no diem “eat my eggs” sinó “kiss my arse”. Però quan diem “estic fins als nassos”, “porto dues hores esperant” o “en pilotes”, no estem parlant el català una mica a la Borrell?

 

No obstant això, soc conscient que aquests castellanismes es podrien considerar simplement la manifestació del bilingüisme, una capacitat lingüística que sempre em deixa en un estat de reverència pel que fa als meus companys. Malgrat els meus estudis en filologia hispànica i que ara parlo i treballo gairebé exclusivament en català, canviar a voluntat entre les dues llengues amb la velocitat i facilitat dels meus amics m’és impossible. Feia sis mesos que havia estudiat el català quan li vaig dir a un company de feina que encara barrejava el meu català amb vocabulari castellà, i em va respondre: “No pateixis, ho fem tots. Farà que semblis d’aquí”. Sense saber-ho ell havia ensopegat amb el que potser és la preocupació principal d’un parlant estranger de qualsevol llengua: ser acceptat per la comunitat com una persona més. Per aconseguir-ho cal parlar com els altres –per a no ser l’Altre–, però l’estudiant es troba immediatament davant un dubte important: fer servir aquests calcs per integrar-se en la comunitat, o parlar segons les normes independents del català i córrer el risc que sigui encara més notable la seva situació d’outsider.

Un dels exemples més bàsics d’això és l’ús dels verbs ser i estar. Quan vaig començar el curs de nivell inicial al Consorci per a la Normalització Lingüística estudiàvem aquest dos verbs, però camí a casa inevitablement sentia algú que parlava per telèfon i deia: «Ja estic a la plaça. On estàs?». El que no sabia en aquell moment era que els meus dubtes sobre l’ús correcte d’aquests dos verbs –i d’uns quants més­– no se solucionarien amb cap llibre de gramàtica. I ara em trobo imitant intencionadament el meus companys quan dic “quan acabi et truco”, “ens veiem demà”, o el catanyol pur de “bueno, després em dius algo”. A més de l’explicació que molts catalanoparlants no saben que aquestes frases exigeixen l’ús del futur, podria ser una qüestió de síl·labes? És a dir, el bilingüisme ens justifica a l’hora d’abreujar les frases més comunes? Jo estic predisposat a creure que sí, sobretot quan es considera la dominació de Marxar sobre Anar-se’n. I naturalment, on és la motivació per a un parlant estranger a entrebancar-se amb la conjugació d’aquest últim verb quan ni els nadius mateixos no semblen disposats a fer-ho? Tot això em fa preguntar si parlar “malament” el català és parlar-lo “bé”, i parlar-lo “bé” és, per tant, parlar-lo “malament”. Potser la Plataforma per la Llengua hauria de modificar l’eslògan Parla’m en català perquè es llegeixi Parla’m bé en català, perquè qualsevol estranger buscarà dels parlants nadius la direcció i la validació.

Tot plegat, la conseqüència de canviar el vocabulari i la gramàtica del català al nivell més elemental és molt greu i només pot dur-lo a l’empobriment. Mentre això és una preocupació a llarg termini, a curt termini el que més em preocupa és que semblem igual de ridículs com el Borrell de Polònia, sigui per la ignorància, mandra, o totes dues coses. Per això, jo he decidit parlar bé el català i si no li agrada a algú… they can eat my English eggs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Magistral! Nones hi trobo a faltarun parellde cosetes: l’abandó del nostrat “pencar” per abraçar l’espuri “currar”. Es gairebé unànime.
    I una altra cosa: el paper -sovint ben galdós- de la TV coneguda com a “nostra”.

  2. Tot l’espai que cedirem en el terreny de la llengua estarà perdut i no el podrem tornar a salvar. Si desistim d’aquest objectiu, tard o d’hora, esdevindrem estrangers dins de la nostra pròpia terra perquè el marge que no cobrirem nosaltres (els catalanoparlants, vinguin d’on vinguin, siguin d’on siguin) ens serà pres. La llengua és identitat i sentit de pertinença, és pàtria i casa.

    Només cal passejar-se per Barcelona i parar l’orella: en molts barris costa de sentir i en la majoria és inexistent perquè ha deixat de ser un llengua d’ús social, una llengua ambiental.

  3. Un article molt interessant. De vegades sembla que aquesta resistència contra la permeabilitat del català sigui una lluita perduda, però és reconfortant veure que hi ha persones que no es deixen endur per la comoditat d’adoptar paraules, girs o fenòmens sintàctics importats del castellà per mandra d’utilitzar (o usar, o emprar, el que es vulgui…) el que el català ja té.

    Tanmateix, llegint aquest article m’ha sobtat el comentari referent a l’ús del present amb valor de futur i per això he fet una mica de recerca; resulta que la “Gramàtica essencial de la llengua catalana” consigna explícitament aquests usos: https://geiec.iec.cat/capitol_veure.asp?id_gelc=329&capitol=20. M’estic deixant alguna cosa i l’error és un altre?

    Com a últim apunt, també m’ha semblat molt encertat que diguessis que el parlant estranger sempre busca “ser acceptat per la comunitat com una persona més”. Més enllà de la pulcritud en la pronúncia, la riquesa del vocabulari o la precisió sintàctica, dominar una llengua segurament vol dir moure-s’hi amb desimboltura, veure’s capaç de servir-se de les eines lingüístiques a l’abast per comunicar el que calgui. Ara bé, per als que ens entestem en ser fidels a l’idioma com a entitat independent, segurament la cosa ja no funciona ben bé així…

  4. Benvolgut Senyor Miller

    Sé que heu après “el català que ara es parla i s’escriu”, i lloï aqueix esforç vostre, per això m’adreçaré als jornalistes, reporters o periodistes, escriptors i locutors:

    Us cal prendre consciència de la gravíssima situació que viu la llengua catalana, el pregon empobriment que cuida esvair-la ja per sempre si no en hi fem forts.

    *s’hi va fixar: hi va parar (es)ment, en va tenir esment
    *se’ls deixa sols: els deixen/deixem sols, són deixats sols
    *estem parlant, està creant: parlem, crea (ara/actualment) (spanglish)
    *sentit comú: seny (comú), bon seny
    *sentit: seny, significat, significança, significació
    *l’única, els únics: la sola, els sols (ni l’oc ni el fr. diuen “l’unique, les uniques/l’unica, los unics)
    *ha intentat ‘reformar’: ha provat DE reformar
    no és cert: no és veritat o no és cert? (el castellà ho confon)
    *no només: no (tan) sols/solament. “*no només” és recent, una invenció de dolents locutors per sistematisme estúpid en la traducció a partir del castellà, i lleig a l’orella.
    *quedar + p. p. : ser o restar + p. p. (Tambéc*quedar i encara pitjor *quedar-se són catanyol per Estar(-se), restar o romandre).
    *preguntar(-se) : demanar(-se), interrogar(-se)

    Aquest “se’l(s)” mal emprat és un calc del cast. “se le(s)”. Quan és un ús impersonal, en compte de “*se’ns mostra una foto”cal dir: “ens mostren una foto”, “ens és mostrada una foto”

    Per a això cal superar els tòpics de la “correcció”, de la gramàtica i del diccionari car tot diccionari és un discurs i el discurs dels diccionaris actuals és anticatalà.

    La llengua catalana pateix una influència fora mida de la llengua de Castella: no és una relació natural amb aquella llengua. És un abassegament total de l’una respecte de l’altra, una subordinació escandalosa. En aquest grup tractem d’identificar aquesta influència i restaurar la llengua, posar-la en relació amb la resta de la Romània per a fer-la lliure.

    Us convido tots a afegir-vos al grup de Facebook “Aprenguem la nostra pròpia llengua” en el qual exposem i debatem aquestes qüestions:

    https://www.facebook.com/groups/512673578933648/about/

  5. Compte a l’ús de LI abusiu

    *li vaig dir a un company: si agrada a algú

    *li vaig dir a un company: vaig dir a un company

    Aquest “se’l(s)” mal emprat és un calc del cast. “se le(s)”. Quan és un ús impersonal, en compte de “*se’ns mostra una foto”cal dir: “ens mostren una foto”, “ens és mostrada una foto”

    Per a això cal superar els tòpics de la “correcció”, de la gramàtica i del diccionari car tot diccionari és un discurs i el discurs dels diccionaris actuals és anticatalà.

    La llengua catalana pateix una influència fora mida de la llengua de Castella: no és una relació natural amb aquella llengua. És un abassegament total de l’una respecte de l’altra, una subordinació escandalosa. En aquest grup tractem d’identificar aquesta influència i restaurar la llengua, posar-la en relació amb la resta de la Romània per a fer-la lliure.

    Us convido tots a afegir-vos al grup de Facebook “Aprenguem la nostra pròpia llengua” en el qual exposem i debatem aquestes qüestions:

    https://www.facebook.com/groups/512673578933648/about/

  6. Les cròniques del diaris catalans (l’ARA no se’n salva) fan la sensació que han estat escrites en castellà i passades al català amb un programa de traducció automàtica. El resultat és que el text català es un calc absolut del castellà.
    Dos exemples
    (1)
    https://www.ara.cat/politica/Iglesias-respecte-Sanchez-quedar-se-espanyol_0_2258174242.html

    El líder del partit lila ha demanat “respecte” al president del govern espanyol en funcions i ha assegurat que NO CONCEP com a hipòtesi que l’oferta del líder socialista consisteixi en deixar Podem fora del consell de ministres.

    (2) https://www.ara.cat/economia/inversio-real-desploma_0_2243775643.html
    La inversió real de l’Estat es DESPLOMA.
    Només un de cada deu euros d’obra pública del govern espanyol va a Catalunya

  7. Més castellanades:

    *l’únic que havia detectat en una sala plena de nadius> LA SOLA COSA (aquí és un calc de Lo neutre castellà, no vol pas dir “El sol”…) que havia VIST/NOTAT en una sala plena de locutors de llengua materna”

    *tenir sentit> tenir trellat

  8. Inversió vol dir Capgirament i no pas Investiment o Esmerç

    Desplomar-se és castellà també per Caure en picat, esfondrar-se