Quan Maria Aurèlia Capmany i Pasqual Maragall parlaven d’un somni

14.11.2017

Era l’any 1983 quan el jove alcalde Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany, aleshores regidora de cultura de Barcelona, passejaven per la seva ciutat natal tot reflexionant sobre el model de ciutat que volien desenvolupar-hi. Un projecte compartit des de dues vessants ideològiques contrastades que s’unien en un mateix anhel: reconstruir una ciutat que havia estat subjugada durant quaranta anys a la dictadura franquista. A dia d’avui, aquesta conversa esdevé més vigent que mai amb la versió lliure Parlàvem d’un somni que n’ha fet Jordi Coca, i que interpretaran Anna Güell i Òscar Intente del 16 al 26 de novembre a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.

‘Parlàvem d’un somni’ es podrà veure a la Sala Tallers del TNC del 16 al 26 de novembre

El valor que té aquest diàleg recopilat pel periodista Xavier Febrés a la col·lecció Diàlegs a Barcelona de 1984 és, segons Xavier Albertí, que “reflexiona sobre el paper que ha de tenir la cultura en la societat contemporània”. I ho fa amb una figura essencial en la construcció de la cultura catalana contemporània, com ho és l’escriptora, activista cultural i teòrica del feminisme a Catalunya Ma Aurèlia Capmany. Per Coca, també s’hi ha d’afegir una interpel·lació directa a les circumstàncies actuals que viu el país. “Era evident que s’havia de fer la translació al moment actual” d’unes converses que naixien d’un fet polític però que reflexionaven sobre aspectes tan transcendentals com el rol de la cultura i la llengua en la societat, la relació d’Espanya amb Catalunya o la funció de la política com a instrument per fer canviar la història. “Els esdeveniments que ens han imposat sense merèixer, han fet que aquest debat tingui vigència […] hem volgut aprofitar l’actualitat i discutir els mateixos temes a cor obert”.

Amb tot, com suggereix Coca, la finalitat del muntatge és ressaltar “la qualitat humana dels dos personatges”, saber transmetre la densitat d’una trobada a voltes bel·ligerant i a voltes plena de tendresa, que s’estructura sempre sota el paradigma de l’amistat. Per fer parlar els personatges més enllà d’allò que poden expressar amb paraules, Coca no ha volgut treballar amb Intente i Güell per la semblança física que podrien tenir amb Capmany i Maragall, sinó “per la capacitat que tenen de crear una peça teatral que té interès pel seu pes personal”. Però, tot i la voluntat de ressaltar la humanitat d’ambdós personatges, és inevitable que no els determini el pes social, històric i polític que aquestes dues figures porten inscrit en el seu nom. Per Güell és “un regal immens” posar-se a la pell de Capmany, “una dona amb una gran capacitat d’acció, d’emoció, amb una gran intel·ligència”. I interpretar un personatge públic com Maragall, per Intente és “un repte enorme […] amb Pasqual he descobert el poder de la utopia. Va tenir el coratge de ser utòpic, d’haver volgut ser lliure, amb tot els errors i encerts que ha tingut”.

Òscar Intente i Anna Güell interpreten Pasqual Maragall i Ma Aurèlia Capmany

El muntatge de Coca compartirà espai amb l’exposició fotogràfica instal·lada al vestíbul de la Sala Tallers amb les imatges que Pilar Aymerich va realitzar d’aquella trobada. Aymerich, que va conèixer Capmany a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, ressalta de l’escriptora el seu rol de “dona lliure, que sabia qui era”. Ella forma part, segons Aymerich, de la generació de “la resistència interior” que, juntament amb la dels exiliats, s’esperançava amb l’arribada de joves generacions, com la de Maragall, amb qui hi havia una clara continuïtat en la lluita per la democràcia però també molta confrontació. “Capmany posa contínuament el passat en el present, per tenir-lo en compte”, explica Coca. I d’aquí en neix també la confrontació que és latent al llarg de tota la conversa, tractada amb humor intel·ligent, tendresa i estima.

“Vivim un moment riquíssim i apassionant, un moment de primavera. Però les primaveres són sempre enfangades i tempestuoses”, explica Capmany en un moment de la conversa. I anomenant aquella primavera tan esperada, ens remet, ineludiblement, al florir d’una república a mot coix que es dilueix amb l’embat d’aquests darrers dies. Com podem afrontar aquesta disjuntiva? Anant a la Sala Tallers del TNC. Capmany i Maragall ens preserven algunes respostes.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris