Quan les línies del temps són belles

1.10.2015

La Fundació Joan Miró obre el cicle d’exposicions d’enguany a l’Espai 13 de la Fundació Miró amb una mostra de Rubén Grilo. El comissari Martí Manen ha convidat artistes a reflexionar sobre qüestions de temporalitat i producció en la pràctica artística.

Martí Manen | Foto Bernat Puigtobella

Martí Manen | Foto Bernat Puigtobella

 

Martí Manen (Barcelona, 1976) ha fet un viatge llampec des d’Estocolm per presentar el cicle i assistir a la inauguració de la primera exposició de la temporada a l’Espai 13. “Volem explorar com treballen els artistes, quins recorreguts vitals segueixen fins a arribar a l’obra”, ha dit Manen, que per fer la tria de convidats s’ha basat en el context. “Has de veure quina és la situació artística de Barcelona, i alhora la dimensió internacional de la Fundació Miró. Per això ha triat figures amb una certa trajectòria, que ja no es poden considerar artistes emergents”.

Manen veu el cicle com una oportunitat fer fer transferència d’investigació a partir d’una pregunta: ¿Com ens afecta el temps a l’hora de plantejar exposicions i com afecta els artistes? El punt de partida d’aquesta reflexió, com no podia ser d’altra manera, és una obra de Miró, un tríptic format per tres quadres blancs amb una línia negra, traçada de banda a banda. Manen reconeix haver-s’hi passat hora contemplant-lo amb autèntic estupor: “Hi veig una capa de temps en aquesta obra, hi he passat moltes hores al davant. Aquest tríptic ha estat el disparador que m’ha servit per demanar a les obres que exposem una lectura temporal”.

El cicle d’enguany porta per títol Quan les línies són temps i donarà cabuda a propostes de Rubén Grilo, Sofia Hultén, Rosana Antolí, i la parella d’artistes formada per Mariokissme i R. Marcos Mota. “Triem els artistes amb molta cura, amb la voluntat d’entendre els processos i els mecanismes de producció contemporània. L’any passat l’espai 13 va ser un espai per mesurar l’impacte de l’educació en els artistes”, explica Martina Millà, responsable de programació i projectes de la Fundació Joan Miró. “En el marc d’Espai 13 volem explorar la creació contemporània en la seva producció. Quins passos segueixen per realitzar les seves obres, conèixer els circuits a partir dels quals poden crear obra nova, les fàbriques de creació, les residències i fins i tot les apps”, apunta Millà.

Nous formats, nous riscos

L’Espai 13 és un espai obert a l’experimentació, “un lloc on has d’assumir riscos”, reconeix Manen. Això a la pràctica es tradueix en la recerca de noves maneres de presentar les obres al públic. “Farem un workshop i estarem treballant amb els artistes en plena exposició, mentre els visitants es passegen durant el muntatge de les peces”. Manen també ha anunciat la celebració d’un simposi, on s’abordaran nous models de treball, tot trencant amb inèrcies institucionals. “Intentarem que el simposi sigui tot un esdeveniment per si mateix, no volem replicar el model universitari, no serà un congrés on els ponents es dedicaran a llegir els seus papers.”.

Es tracta que els artistes parlin dels seus referents. La pregunta, però, és si un artista pot parlar d’un altre artista. “No és fàcil que l’artista pugui fer-ho, perquè has de tenir un posicionament”, diu Manen.

Artistes residents a El Palomar

Una novetat d’enguany és que una de les exposicions del cicle es deslocalitza a El Palomar, un centre d’art situat en un àtic del Poblesec, molt a prop de la fundació, on s’exposaran les obres de Mariokissme i R. Marcos Mota. “El Palomar és una de les propostes internacionals més interessants que hi ha en aquest moment”, diu Manen amb un esperit reivindicatiu. “Ja n’hi ha prou de carregar-nos allò que tenim a casa. “El Palomar està redefinit l’art contemporani des d’una posició precària, però és un espai que ja es percep internacionalment en aquest moment de canvi”.

Rubén Grilo exposa a l'Espai 13 dins el cicle Quan les línies són temps

Rubén Grilo exposa a l’Espai 13 dins el cicle Quan les línies són temps

Rubén Grilo

Ruben Grilo és el primer artista del cicle Quan les línies són temps, títol paraigua que aplegarà totes les exposicions. Grilo planteja una reflexió sobre els processos de producció industrial. L’artista intenta respondre a algunes preguntes: Com has de consumir? Quin tipus de producte has de consumir? “Grilo aborda quatre maneres d’acostar-se a la producció industrial des de l’art contemporani i ho fa amb obres que són molt boniques”, diu Manen, que s’agafa a l’adjectiu amb la impotència de qui no té paraules millors per descriure la bellesa. Boniques no és un adjectiu que solem sentir gaire per boca d’un crític d’art, i encara menys en un dossier de premsa, però en boca d’un comissari revelen que el discurs crític no ho pot tenir tot sota control. “El discurs no és un sistema de defensa”, diu Manen, sinó que també és construcció. Si hem de parlar de bellesa, parlaria de la possibilitat de desig, o una idea de sexualitat latent però present en l’exposició. Si hi ha desig, vol dir que estàs oferint la possibilitat d’accés a alguna cosa”.

Com li va passar amb el tríptic de Miró, Manen no s’està de parlar de bellesa quan es refereix a les obres de Grilo: “Són peces que et permeten estar més temps al seu davant, contemplant-les”. Amb tot, Manen adverteix que les exposicions del cicle no seran fàcils. “Això no vol dir que no siguin mostres atractives. No es poden resumir en una frase, el que m’interessa de l’art contemporani és que ens permeti situar-nos en un àmbit on no hi ha respostes immediates i ultraràpides”.

 

Podeu descarregar-vos el dossier del cicle Quan les línies són temps aquí. I el dossier de l’exposició de Rubén Grilo aquí.