Quan les estrelles s’apaguen

8.11.2018

Les estrelles, els astres per excel·lència de l’Univers, tenen una vida finita: neixen, creixen i moren. Vaja, com tot en aquesta vida. La particularitat de les estrelles és que al créixer s’empassen els cossos celestes més propers. Això de fet és el que passarà amb la Terra, d’aquí a uns milions d’anys el nostre planeta serà engolit per un Sol roig d’una mida descomunal. El Sol, com totes les estrelles, acabarà col·lapsant, per manca de combustible en el seu nucli. El col·lapse generarà una gran explosió, una súper nova, a partir de la qual, qui sap, en naixeran nous Sols que emprendran de bell nou el cicle. Algunes estrelles són tan grans i massives que del col·lapse i explosió en pot sorgir un forat negre que ho engoleixi absolutament tot.

Fragment del bust de Marc Aureli.  Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. | Foto: Ángel M. Felicísimo.

De la mateixa manera que les estrelles, la nostra societat gaudeix de cossos celestes que neixen, creixen i moren. Alguns d’ells són figures massives que capgiren la concepció de les coses, de tal manera que la seves vides i obres es graven a foc en l’imaginari col·lectiu. Doncs paradoxalment aquestes són les que menys testimonis deixen, les que menys retorn proporcionen a la societat que les ha vist créixer. Es converteixen per tant en forats negres que engoleixen qualsevol rastre de la seva existència, quedant com a meres icones buides de contingut, incomprensibles pels seus conciutadans.

Per si no us n’heu adonat, us estic parlant de músics, pintors, poetes, polítics, dramaturgs, arquitectes, economistes, periodistes, historiadors, escriptors… Tots ells acaben sent víctimes del seu propi èxit després de morir. El seu llegat és trossejat, subhastat, venut i finalment oblidat. Per exemple, a dia d’avui estem vivint en directe el col·lapse d’una estrella, la del periodista musical Jordi Tardà. Romy Masferrer, la seva vídua, recentment va explicar a Islàndia que tenia a casa “papers” sobre els quals caldria actuar amb rapidesa, abans d’arribar a la fragmentació irreversible del fons documental. Per una raó, molt clara, podem entendre i gaudir de persones a partir de una petita porció de la seva activitat, com ara uns quants parpers?

Podem entendre la figura d’Esther Tusquets amb només les 1.046 documents que es van vendre per un preu absurd (366.065€) a la Biblioteca de Catalunya? No, no podem. Els successors d’Esthers Tusquets, molt conscients de la figura que tenien al davant, la van cosificar fins al punt de posar-hi preu, concretament 350€ per document. Imagineu si emuléssim aquest exercici per tots els documents que té actualment l’Arxiu Nacional de Catalunya? Podem saber quants? Sí, un simple càlcul. Actualment l’ANC té publicats al portal d’Arxius en Línia, 1.219.386 unitats documentals (és a dir que cada unitat pot incloure més d’un document). Si apliquéssim la lògica del fons Tusquets, estaríem parlant de 426.785.100€. Potser em direu que no es comparable, i perquè no? El preu no el marca el valor en si? Qui el marca? El que és valuós per a uns no ho és per a d’altres. Llavors qui o què marca el valor econòmic? Fàcil, un document val allò que hom està disposat a pagar. Vet aquí la qüestió: monetitzar el patrimoni és un joc en el qual no hauria de participar l’Administració Pública. Hi ha maneres millors d’invertir els recursos públics.

Nebulosa del cranc, fruit d’una súper nova que va esclatar l’any 1054. | Foto:

No ens enganyem, l’afer Tusquets és un cas excepcional, la gran majoria de vegades els ingressos de fons documentals, fins i tot en casos de figures monumentals, s’han dut a terme sense cap mena de contraprestació, com el cas del fons Vázquez Montalbán. Per dues raons: la primera raó i més pragmàtica és l’econòmica, perquè el mer fet d’ingressar un fons documental, tractar i posar en disposició a la ciutadania ja suposa una despesa per l’erari públic; la segona raó, més intangible és la d’utilitat. M’explico, quan una estrella està pròxima a la seva fi sap que de les seves restes en naixeran de noves. És aquesta voluntat altruista la que farà que tots nosaltres puguem reutilitzar la informació i crear nous paradigmes.

En conclusió, és necessari engegar una política d’adquisició comuna per tota l’Administració Pública i eliminar la cosificació del patrimoni mitjançant la monetització. Posar en valor no vol dir pagar, vol dir retornar a la societat tot allò que s’ha invertit mitjançant l’accés i la reutilització de la informació.