Quan l’art i l’activisme ocupen l’espai públic

30.11.2018

Tornar sobre la qüestió de l’ocupació de l’espai públic té avui més sentit del que a priori podria semblar. No el té pensar en aquesta via com a solució (o dissolució) total de les problemàtiques politicosocials, ja que seria massa ingenu per part nostra, però sí resituar el cos com a centre del discurs social, com a creador de relats multidisciplinaris i, el més important, transdisciplinaris. Per això és necessari rescatar el concepte de biopolítica proposat en el seu moment per Michel Foucault i portar-lo al terreny artístic, enllaçar-lo amb aquelles accions que a través de l’art han suposat una reflexió sobre ‘l’aquí i ara’, però més enllà d’això sobre el ‘cap a on i com’.

Maite Garbayo és investigadora i escriptora | Foto: MACBA

En aquest marc se situen algunes de les conferències del cicle Un segle breu, Poètiques i polítiques des de 1929 fins avui, programat pel MACBA i que finalitzava el passat 19 de novembre. El cos com a presència, subjecte actiu i ens polític. El cos que porta amb si mateix la càrrega de la temporalitat i del dissens social, l’acumulació de revoltes i de dècades. És el cos que sorgeix com a fruit d’aquell famós maig del 68 i que sembla renéixer, si és que algun dia va arribar a morir, en el context dissident i paralingüístic actual.

A Terrenys i territoris dels llargs seixanta, Kristin Ross[1] esbossava la dècada dels 60 com un moment en què la gent va sortir al món, va defensar les condicions de viure i va començar a despertar-se una consciència de l’ecologisme. Com explica Ross, el territori començava a ser vist com un espai produït per l’ocupació de l’espai. Va descloure el moviment obrer i amb ell la projecció d’un mateix, la funció de la memòria custodiant i la veu com una revolució. En conseqüència, l’ocupació començà a entendre’s com a forma d’acció directa. És llavors quan sorgeix la ZAD (Zone A Défendre)[2], un col·lectiu anarquista francès situat a la vora de Notre-Dame-des-Landes (Nantes) i que des de la dècada dels 70 realitza accions directes per lluitar contra situacions que afecten les vides dels que hi estan implicats, especialment en resposta a l’amenaça per part del govern de construir un nou aeroport a la zona habitada pels membres del grup. Un acte que Ross qualifica de defensa i que, assegura, avui dia és conegut com a resistència.

Per la seva part, Maite Garbayo[3] reprenia a De cossos absents. Producció de presència i vulnerabilitat algunes de les qüestions plantejades per Kristin Ross emfatitzant la idea del cos i situant-lo al territori nacional. Concretament, el seu discurs va explorar els modes en què les activistes feministes reflexionaven sobre la presència del cos a l’espai públic durant els prolífics 70. Un rastreig que es caracteritza per presències incompletes que comparteixen la marca de la vulnerabilitat jugant amb l’absència, la desaparició o bé l’illegible davant la idea d’individualitat heretada de la modernitat. En aquest sentit, Garbayo va argumentar com l’absència també pot portar-nos a imaginar subjectivitats de la vulnerabilitat i la superposició. Un dels millors exemples d’això (encara que internacional) és Mimétisme relatif. Femme panthère (1973), de Dorothee Selz; un assaig visual d’estratègies de camuflatge que planteja una qüestió crucial: com resoldre els dilemes de ser vistes (en femení i plural) a l’espai públic. Un camuflatge que desactiva el plaer visual de què parla Laura Mulvey[4] i que proposa nous modes de ser vista, remetent a La femineidad como máscara[5] de Joan Rivière.

També Olga L. Pijoan ha reflexionat sobre aquestes qüestions en diverses obres seves: si a Vestir-se (1973) es preguntava el significat de vestir-se quan la tendència dominant en aquell moment històric del destape era desvestir-se, a Projeccions de fragments del cos (1973) plantejava quelcom tan necessari com lidiar amb la vulnerabilitat del cos nu. Per no mencionar Esther Ferrer, figura clau en la performance feminista espanyola, que a Íntimo y personal (1977, 1992) es disposa a mesurar-se el cos; una acció semblant a la que va dur a terme Martha Rosler a Vital Statistics of a Citizen, Simply Obtained (1974).

D’un mode més subtil però no menys convincent Ana Mendieta (sèrie Siluetas, 1973), Àngels Ribé (Geometria invisible, 1977) i Fina Miralles (sèrie Emmascarats, 1976) reflectien aquestes problemàtiques potenciant l’ús de la silueta. La silueta com a resta de la desaparició, com allò que proposa un subjecte en falta i testimonia la vulnerabilitat d’aquest. L’absència és aquí una forma de subvertir les lògiques de la visibilització i la representació.

Portades al terreny filosòfic, totes aquestes qüestions van ser abordades per Chela Sandoval[6], que explica que existeixen formes culturals humanes que no queden fàcilment al costat bo o dolent del binari sinó que són les restes inintel·ligibles o invisibles de l’ordre dominant. També Jacques Derrida i Jacques Lacan les van plantejar als seus escrits remetent a una idea del que no és marcat, d’una part sempre qualificada en valor i una altra que no. Una qüestió crucial per entendre el nostre present i detectar les formes de distopia cap a les quals es dirigeix.

 

[1] Ross, Kristin. The Emergence of Social Space. Rimbaud and the Paris Commune. Nova York: Verso Books, 2008; May ’68 and its afterlives. Chicago: The University of Chicago Press, 2002.

[2] Pot trobar-se més informació sobre la ZAD aquí: https://zad.nadir.org/

[3] Garbayo, Maite. Cuerpos que aparecen. Performance y feminismos en el tardofranquismo. Bilbao: Consonni, 2016.

[4] Mulvey, Laura. Visual pleasure and narrative cinema. San Francisco: Grin, 2008.

[5] Rivière, Joan. La femineidad como máscara. Barcelona: Tusquets, 1979.

[6] Sandoval, Chela. “U.S. Third World Feminism: The Theory and Method of Oppositional Consciousness in the Postmodern World”, Genders, núm. 10, pp. 1-24.