Quan la sort de la llengua va lligada a la sort del país

18.12.2018

Sovint, la cultura catalana s’ha forjat gràcies a l’aportació d’individus genials que en contextos de penúria i adversitat política han convertit la nostra llengua i la nostra literatura en una interlocutora europea, avançada i moderna. Així ho expressava la consellera de Cultura, Laura Borràs, en l’acte de cloenda de l’Any Fabra que va omplir de gom a gom la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya el passat vespre.

‘Estimat Mestre’, a la cloenda de l’Any Fabra al TNC. Foto: Mar Vila / ACN

Entre aquests individus hi trobem Pompeu Fabra, de qui s’han celebrat els 150 anys del naixement amb més de 750 iniciatives arreu del territori al llarg del 2018: publicacions, exposicions, conferències, titelles, espectacles teatrals, concursos i altres activitats culturals i lúdiques. “La seva tasca és irrepetible i insubstituïble. Quan diem que Fabra és un geni volem dir, senzillament, que aquestes paraules meves segurament serien unes altres si ell no hagués existit”, manifestava la consellera.

Certament, en un moment en què cadascú escrivia com volia i de manera diferent, el lingüista va fer del català una llengua preparada proposant unes normes úniques per escriure que tothom va acceptar. “Sense la seva mentalitat analítica, el català difícilment seria una llengua amb la capacitat per desplegar-se amb solidesa. Perquè l’única manera que tenim els humans de convertir una llengua en un instrument operatiu en tots els àmbits possibles, tant els orals com els escrits, des de la ciència fins a la literatura, des del periodisme fins al dret, és ordenant-la”, afegia Borràs.

Fabra situà la llengua al centre del país i de la determinació de ser dels catalans. “Treballeu i treballeu cada dia perquè el conreu d’una llengua no es pot abandonar mai”, indicava. De manera semblant ho feia el poeta Carles Rabassa en l’acte que li atorgà el premi Carles Riba el passat divendres. “Cal que ens mantinguem ferms en la defensa quotidiana de la nostra llengua, que tots plegats fem l’esforç d’entendre que ens salvarem com a país si els catalanoparlants fem l’acció cívica, integradora, acollidora, de mantenir-nos amb català sempre, davant de qui sigui, parli la llengua que parli, per oferir-li la nostra i convidar-lo a ser part del nostre col·lectiu”.

Sols d’aquesta manera ens mantindrem sempre fidels al llegat de Fabra, a la seva obra lingüística, cívica i política. De fet, el rebuig de Fabra a l’oferiment d’entrar a formar part de la Reial Acadèmia de Llengua Espanyola explicita clarament el que per a ell significava la llengua. “Si jo fallava, fallaria la llengua. I era evident que si la llengua fallava, fallava tot”, reblava. En aquesta expressió hi és resumit a la perfecció el seu pensament. “Fabra s’adona fins a quin punt la sort de la llengua va lligada a la sort del país, i viceversa. Aquest moment, més enllà de representar la vàlua com a científic, historiador, lingüista o gramàtic, penso que palesa el Fabra compromès amb el seu país”, declarava el president de la Generalitat, Quim Torra.

Si bé la faceta del lingüista i gramàtic sempre va eclipsar la d’home cívic, l’Any Fabra ha permès destapar el Fabra ciutadà, aconseguint treure’l de l’acadèmia i apropant-lo al carrer. “Vam començar l’any amb moltes dificultats perquè no teníem govern, però vam continuar endavant i la resposta ciutadana ha estat meravellosa –explicava el comissari de l’Any Pompeu Fabra, Jordi Ginebra–. Les circumstàncies adverses han fet créixer l’interès per Fabra, han fet girar els ulls cap a episodis de la seva vida que ens han resultat propers i, això, ens ha ajudat a entendre més la seva trajectòria vital i professional, a ponderar els obstacles a què es va haver d’afrontar”.

De fet, les seves reflexions de caràcter polític sorprenen per la seva extraordinària actualitat. És el cas, per exemple, d’aquestes paraules publicades al diari català La publicitat el 3 de desembre de 1930. “El problema de Catalunya –diu Fabra– depèn de l’esforç de cadascú. Hem d’evitar providencialismes, perquè només tindrem el que nosaltres sapiguem guanyar. Cal reconèixer tots els nostres recursos i estudiar llurs possibilitats. No tenim un estret nacionalisme, vivim de cara al món i si volem la sobirania per al nostre poble és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”.

Aquest text hauria pogut ser pronunciat perfectament avui mateix i continuaria donant pautes vàlides per encarar la nostra lluita cultural, civil i política i a favor de la llibertat, coincidia Borràs. I amb aquest compromís fins a l’últim moment amb el seu país és com també li agrada recordar-lo al president Torra. “Permeteu-me que rememori un dels moments més especials, per a mi, de la vida de Fabra i que Xavier Benguerel retrata a les seves memòries”, començava.

Es tracta del dia en què una comitiva de polítics i escriptors, entre ells la família d’Antoni Rovira i Virgili, Pau Vila, les dones de Xavier Benguerel o Mercè Rodoreda, es disposava a pujar a un autobús que els duria a França. El 1939 va acabar la guerra i va començar la dictadura franquista. Fabra va ser perseguit i va haver de fugir del país, juntament amb altres personalitats, i anar a viure a la Catalunya del Nord. A peu d’autocar, el gramàtic tenia una paraula amable per cadascuna de les persones que hi pujava. “És emotiu pensar que qui millor que t’acomiadi del teu país que Pompeu Fabra”, comentava el president.

En l’últim moment, quan arribà el seu torn de pujar, Benguerel, que es queda, li demana que li cuidi la dona. M’han fet el pare de totes, no us preocupeu  –li contesta Fabra– i, finalment, li xiuxiueja amb els ulls ennuegats de llàgrimes: me’n vaig a morir a França. Així ho faria, efectivament, el 1948. “A l’altre costat de la ratlla és on el tenim enterrat. I la seva tomba a Prada és ja un símbol de tots els catalans”, afegia Torra, que confessava que amb aquest any Fabra no s’ha pretès res més que ser fidels a una de les seves màximes: no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança. Continuem.

Etiquetes: