Allà on la desgràcia dels altres esdevé un afer personal

10.12.2018

Calia arribar a aquesta veritat i enlloc més: no hi ha fe sense conflicte.
Q., de Luther Blisset

Quan jo era petit, el llibre corria per casa i el títol no m’agradava —em feia pensar en aquell senyor descarnat, mig nu i sagnant, penjat a les esglésies on em feia tanta por entrar. Trenta anys després, llegeixo El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis a cremadent i em passen coses. La primera: m’atrapa i em trasbalsa i això no sé per què m’hauria de sorprendre, però em sorprèn. Que no estem acostumats a llegir les peripècies dels personatges més diversos i terribles? Oi que, quan som dins d’un llibre, ens podem enamorar d’assassins i de dements i de la gent més diametralment oposada a nosaltres? Per què, aleshores, em sento estrany si m’emociono quan els quatre protagonistes es confessen de debò per primer cop, per exemple? De la mateixa manera que m’esbalaeix l’arribada dels refugiats al poble i em commouen la capbussada pública al passat esgarrifós del pope Fotis o les històries d’amor que travessen el llibre, per què no em pot tocar que algú descobreixi la fe? Kazantzakis ho narra tot amb una força tal, tan genuïna, sense gota d’artifici o de sentimentalisme, que em trobo, quasi sense adonar-me’n, frec a frec amb la pell dels personatges. La segona: llegeixo pertot arreu, a casa i al metro, caminant i al cafè, a les places i a la cua d’on sigui. Amb El Crist de nou crucificat a la mà, m’he fixat que la gent s’estranya que llegeixi aquest llibre. Fan cares. Em pregunto per què i pel cap m’hi passa la caputxinada i Rouco Varela, l’Opus Dei i l’Alfonso Comín, San Manuel Bueno Mártir i el Pelegrinatge als orígens, la Teologia de l’Alliberament i Evangelistes, els prejudicis, la secularització, la Setmana Tràgica, el materialisme dialèctic i el capitalisme desfermat. La tercera: la pel·lícula documental Idrissa, crònica d’una mort qualsevol parla de les circumstàncies no resoltes de la mort d’un jove de Guinea-Conakry al Centre d’Internament d’Estrangers de Barcelona l’any 2012 i de la repatriació del seu cadàver cinc anys després gràcies al procés d’investigació engegat per la campanya Tanquem els CIES i la productora barcelonina Metromuster. A la sentida estrena, amb la sala del cinema Aribau plena fins dalt, penso en l’Antígona de Sòfocles i el Combat de nègre et de chiens de Bernard-Marie Koltès, clams punyents contra la injustícia a partir de la mort d’una persona estimada, i tota l’estona em ressona El Crist de nou crucificat, perquè allà també la desgràcia dels altres esdevé un afer personal. La força d’aquesta revelació és tremenda, revolucionària: ens podem permetre menystenir-la?

Nikos Kazantzakis confronta la hipocresia de l’església. En aquesta fotografia apareix amb la seva dona. |

Com que jo sol no en trec l’aigua clara i és compartint dubtes i preguntes com més s’aprèn, aquest dijous 13 de desembre ens trobarem amb la Míriam Díez (periodista i teòloga), l’Anna Punsoda (escriptora i periodista), en Ruben Wagensberg (activista i professor) a l’església de Santa Anna (que s’ha convertit en un autèntic hospital de campanya pels sense-sostre i els necessitats de tota mena de Barcelona) per parlar de què remou El Crist de nou crucificat i què en podem treure avui en dia.