Quan engabien les paraules

19.11.2017

Som al pati de la Biblioteca de Catalunya, 14 de novembre. El PEN Català ha instal·lat una gàbia de mida humana al mig del recinte, i una colla d’editors, escriptors i altres personalitats van passant d’una en una per llegir fragments de poemes i textos escrits des de presons d’arreu del món. Es commemora el dia l’Escriptora perseguida, en femení, però la convidada turca Asli Erdogan finalment no podrà acudir a la cita. Qui sí que acudeix a la cita és la guanyadora del Premi Veu Lliure, que el PEN Català va concedir ahir 13 de novembre a l’escriptora xinesa Tienchi Martin-Liao, activista i editora de l’obra del tràgic guanyador del Nobel Liu Xiaobo. El 15 de novembre és el dia oficial de l’escriptura perseguida.

L’editora Laura Huerga llegeix un fragment escrit pel kenyà Ngugi Wa Thiong’o entre reixes, quan el govern del seu país va empresonar-lo per promoure amb èxit la realització d’una obra de teatre en llengua kikuiu que desenterrava fantasmes del passat nacional. Sona una peça de Salem Zenia, autor berber argelià acollit pel PEN a Barcelona l’any 2007; sona “Morir-se de viu” de l’autor marroquí Ali Lmrabet, tancat 3 anys per dirigir una revista humorística que va tenir més èxit del que els governants i el monarca marroquí desitjaven. També es llegeixen poemes i fragments d’autors catalans que van passar per una cel·la o van ser forçats a l’exili o totes dues coses durant i després de la Guerra Civil espanyola: Josep Carner, Agustí Bartra, Avel·lí Artís Gener. De fons, assegut damunt d’una pedra del pati de la Biblioteca, un músic de carrer rasca un ukelele i improvisa una rumba en honor a la independència catalana. Quan el torn de lectura de poemes s’ha acabat, un grup de turistes eslaus s’acosten a la gàbia que el PEN ha col·locat en honor i memòria dels milers d’escriptors perseguits per la ploma arreu del món. Alguns d’ells fins i tot entren dins la gàbia i s’hi fotografien. Els dic que la gàbia no és una atracció turística, potser amb ràbia, i aleshores la guia s’atansa a mi i m’explica en un català amb deix polonès que els seus clients no es riuen de la gàbia, sinó tot el contrari: a casa seva el feixisme està a l’alça, als carrers, al Parlament. Llavors apareix Tienchi Martin-Liao, encara carregada amb les maletes. Ella també entra a la gàbia, i ens llegeix la carta que Liu Xiaobo va escriure a la seva dona i poetessa Liu Xia, que ara és vídua i viu en arrest domiciliari estricte des de la mort del seu marit.

Asli Erdogan, la física, escriptora i periodista turca que no ha pogut assistir a aquest acte de l’escriptora perseguida, va ingressar a la presó arran del fallit cop d’estat contra el dirigent turc Recep Tayyip Erdogan el mes de juliol de l’any 2016. Els seus llibres estan prohibits a Turquia, i el PEN Català, per contrarrestar la prohibició d’Asli Erdogan al seu país d’origen, ha traduït i publicat alguns dels seus relats sota el títol L’Ocell de Fusta. A causa de l’empresonament, l’escriptora pateix una malaltia respiratòria i una depressió que veiem reflectides en alguns dels seus textos. A més d’activista, l’obra d’Asli Erdogan té un valor literari notable, tot i que només ha estat traduïda al català pel PEN i que tampoc les editorials en llengua castellana s’han animat a traduir-la. Si voleu conèixer-la més, la revista 5W va dedicar-li aquesta entrevista.

A l’interior d’un dels recintes de la Biblioteca de Catalunya, la presidenta del PEN Català Carme Arenas comença per explicar les raons de ser del PEN: la defensa de la llibertat d’expressió i la defensa dels drets lingüístics. Al seu costat hi ha Tienchi Martin-Liao, que resideix a la ciutat alemanya de Colònia des dels anys 70 i és presidenta del PEN xinès a l’exili, com no podria ser d’altra manera en el cas xinès. L’any 1989, Martin-Liao va veure els tancs contra els manifestants pacífics Tiananmen per la televisió i va assabentar-se de l’empresonament de molts intel·lectuals xinesos que eren amics seus: aquell dia va convertir-se en activista. “Cal conscienciar a la població que es continua empresonant només dret a la paraula. I enguany el focus l’hem posat amb Turquia i la Xina, però aquí Espanya també estem veient com el dret al lliure pensament i expressió que crèiem consolidats tampoc no els tenim assegurats”, declara Carme Arenas.

“Des de Mao Zedung la Xina no ha aconseguit un espai de democràcia i llibertat. Hi ha una policia específica per censurar Internet”. Tienchi Martin-Liao és l’editora del llibre més generalista de Liu Xiabo No Enemies, No hatreduna selecció d’alguns dels més de 1000 articles que el Nobel va escriure al llarg de la seva vida. Al costat de Martin-Liao seu l’escultora i poetessa Mar Arza, que ha ideat l’escultura de la pàgina en un equilibri vertical fràgil, com la mateixa llibertat d’expressió. Ha estat Arza qui ha empès el PEN Català a feminitzar aquesta jornada, el dia de l’escriptora perseguida: “el masculí invisibilitza la gran quantitat de dones perseguides”, explica. La periodista prokurda Asli Erdogan n’és una exemple, com també ho és la periodista i activista siriana Razan Zaitouneh, que té reservat un cartell honorífic al costat de les ponents en l’acte. Zaitouneh a fundar Centre de Violacions Documentades i va escriure amb noms i cognoms sobre la repressió del govern sirià abans i durant la Guerra Civil que ha assolat el país: el de desembre del 2013 uns homes emmascarats se la van endur i des d’aleshores està desapareguda.

“Hi ha moltes dates que el govern de la Xina no gosa ni mencionar: ni el 10 de desembre, el dia dels Drets Humans, ni tampoc el 13 de juliol, la data de la mort de Liao Xiabo”.  Tot i les crítiques a la cultura política i les tradicions xineses, el premi Nobel Liao Xiabo era influent entre els seus compatriotes ja des dels incidents de Tiananmen, i és precisament per la seva popularitat que l’autor ha estat víctima d’una censura i un empresonament infal·libles. Minuts abans de morir, Liao Xiabo va dir tres paraules a la seva dona: “Marxa, marxa, marxa”; es temia que el destí de la vídua, a la Xina, seria un infern. Però la poetessa Liu Xia no va poder marxar, i mentre escric aquestes línies segueix presonera al menjador de casa seva, envoltada de càmeres i d’agents que encerclen el seu pati. “Ell era un líder natural, honest. Intentava trobar un camí millor per la Xina, i això preocupa els xinesos des de 150 anys enrera”. Martin-Liao recorda el premi Nobel, el seu caràcter decidit. Liao Xiaobo va passar per la presó quatre vegades, i l’última vegada el van arrestar per publicar un text en què demanava un canvi polític urgent a la Xina. La frase que va pronunciar després de la proclamació de la seva última sentència a presó va ser “espero ser l’última víctima d’aquesta llarga tradició xinesa de criminalitzar les persones per les seves paraules”, però les seves esperances van ser vanes: el passat 7 de novembre moria de càncer el també escriptor dissident i membre del PEN xinès Yang Tongyan, que portava vint-i-dos anys tancat per les seves paraules crítiques contra les autoritars xineses. Per altra banda, el govern acaba de demanar deu anys de presó per un editor de 76 anys que tenia intenció (només tenia intenció!) de publicar un llibre sobre l’actual president xinès, Xi Jinping.

“Amb la Llei Mordassa que ens van imposar l’any 2015, Espanya va sumant casos registrats contra creadors: en són un exemple els titellaires, o el raper mallorquí Valtònyc, condemnat a tres anys de pre´so per les seves lletres”. La presidenta del PEN Carme Arenas insisteix en la lluita contra la censura i la repressió de la cultura (i de la política, per descomptat, perquè als actes no han faltat els llaços grocs en solidaritat amb els presos catalans d’ara). “Volíem parlar de Turquia i de la Xina, però ja veiem que també hem d’afegir Espanya a la llista”, rebla la presidenta de la institució. El PEN Català està vinculat amb les més de 100 ciutats refugi que acullen escriptors, i Barcelona és una d’elles, així com també ho són Palma i València. A les 19h, en una conversa entre el corresponsal a la Xina Sergi Vicente i la guanyadora Tienchi Marti-Liao, tinc ocasió de conèixer un d’aquests escriptors fugitius: Juan Tomás Ávila Laurel, un ecuatoguineà exilat del govern de Teodoro Obiang, que fa poc va empresonar el dibuixant de còmics Ramón Esono per una vinyeta  humorística. En Juan Tomás m’escriu els llibres que té publicats en castellà i assenteix entusiasmat quan Tienchi Martin-Liao ens recorda que, per bé que vagi l’economia d’un país, fins i tot si es tracta d’un país de població generalment empobrida com la Xina, la llibertat d’expressió és la condició indispensable per a la salut de tots els pobles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris