Quan en dèiem xampany i també volíem ser feliços

Rafel Nadal fa d’amfitrió en la visita a la Fàbrica Francisco Oller, a Cassà de la Selva, tot un exemple d’audàcia i resistència que roman imparable molts anys després de la seva creació de la mà del seu besavi, que li donà nom i de la qual l’escriptor n’ha novel·lat la trajectòria.

De les coses aparentment insignificants, sovint, n’extreiem les lliçons de més renom, transformant, així, la mera ignorància en humil saviesa. Acostumem a topar amb aquesta mena de lliçons a través de persones molt més properes del que, en un principi, ens podríem imaginar. Francisco Oller, un home del qual les circumstàncies adverses posaren a prova la seva capacitat de supervivència, emprengué un projecte que marcaria bona part de la vida dels seus descendents. Rafel Nadal, el seu besnét, en quedà captivat de tal manera que ha escrit una novel·la, en què viatja més enllà de les memòries Quan érem feliços (Destino) i es trasllada a Quan en dèiem xampany (Columna), per tal de resseguir les passes d’una part considerable de la seva nissaga familiar.

Arran de la devastadora arribada de la fil·loxera a Catalunya, la dependència de Cassà de la Selva respecte del suro es féu evident i el besavi Francisco es veié obligat a emigrar a França, concretament a Reims, on va posar en marxa un nou projecte sobre un vell coneixement: el del món dels taps de suro, material d’aparença fràgil, però d’una gran consistència, ja que no hi ha ventada que el pugui destruïr. Amb l’arribada d’una nova adversitat, la Primera Guerra Mundial, i el conseqüent bombardeig de la fàbrica, el besavi Francisco retornà a Catalunya i posà els cinc sentits a tirar endavant l’antiga fàbrica de Cassà. Jaume Nadal, germà de l’escriptor i actual president de l’empresa recorda que, aquesta, “nasqué com a petita idea que volgué contribuir a una de més gran, la de país”.

Dins i fora de les parets de la fàbrica Francisco Oller, a Cassà, escoltant les paraules del seu director general, Joan Puig, una capta de seguida que projectes de tal magnitud no es fan en dos dies i que tampoc es construeixen només amb temps. La seva història és la història de molts altres, és la història viva de tota una població i, sí, han aconseguit formar part de la història de tot un país. La imponent casa dels avis de Rafel Nadal, actual seu de l’ajuntament de la població de Cassà, d’una particular barreja d’estils que n’accentua la singularitat, és un altre exemple viu del caràcter ferm d’aquesta saga tan extensa, plena de records d’infantesa, com ara les entrades fugaces al gran menjador per part dels néts, entre ells, Rafel Nadal, per tal de fer el petó de rigor als avis.

Cartes, fotografies, documents diversos, tot un seguit de pistes han facilitat a l’escriptor i periodista Rafel Nadal l’ambientació necessària per fer reviure tota una colla de personatges que el precediren a l‘arbre genealògic, caracteritzats per caràcters forts i per seguir grans principis. Una generació, la del besavi Francisco, però també la de les seves filles, marcada per tota mena de convulsions. Guerres i altres circumsàncies realment desafortunades dificultaren, en més d’una ocasió, unes existències tranquil·les, però també extragueren la fortalesa i la resistència per sobreviure-les, qualitats que, tanmateix, i possiblement, en aquells moments, ells mateixos ignoraven fins a quin punt eren dignes de ser recordades. “La memòria necessita temps per ser cultivada” afirma el mateix Rafel Nadal, i és que no som conscients que hom fa història fins que ja l’ha feta.

El món d’una empresa és molt més que una font d’ingressos. És un cúmul de sacrificis personals, de decisions arriscades però no menys responsables, d’anècdotes de tota mena i de tota magnitud, d’actituds respectuoses amb l’entorn que l’envolta. Rafel Nadal recull tot això i molt més a Quan en dèiem xampany.